by Comunicació ASSCAT | 04/07/2023
Si bé existeixen vacunes per dues de les tres formes més comunes d’hepatitis viral, l’hepatitis A i l’hepatitis B, els investigadors, fins ara, no n’han pogut desenvolupar cap que immunitzi front a l’hepatitis C.
Cada any, l’hepatitis i les malalties relacionades amb aquesta malaltia maten a més d’un milió de persones a tot el món. Si no s’aborda, la mortalitat per aquesta causa pot augmentar i, fins i tot, el 2040, superar en nombre a les morts causades col·lectivament pel VIH, la tuberculosi i la malària.
Davant del panorama, l’Organització Mundial de la Salut i altres grups de líders sanitaris es van comprometre a treballar per eliminar l’hepatitis viral pel 2030. Si bé existeixen vacunes per dues de les tres formes més comunes d’hepatitis viral, l’hepatitis A i l’hepatitis B, els investigadors no han pogut, fins ara desenvolupar-ne cap per a l’hepatitis C. Els esforços per preparar el sistema immunitari per combatre el virus s’han vist frustrats, en part degut a les limitacions en les tècniques disponibles per estudiar les cèl·lules immunitàries responsables de combatre el VHC.
Al respecte, una nova investigació de l’Escola de Medicina Keck de la Universitat de Califòrnia del Sud (USC), publicada, recentment, a la revista Frontiers in Virology, ha aprofitat tecnologia puntera per aïllar i analitzar cèl·lules immunitàries específiques del VHC, per primer cop.
“Per primer cop, vam poder examinar la unió de cèl·lules T individuals als epítops del VHC, proporcionant dades que seran un recurs valuós per altres grups que treballen per desenvolupar vacunes contra la infecció pel VHC”, va explicar Ana C. Maretti-Mira, professora assistent d’investigació a l’Escola de Medicina Keck de la USC i primer autor de l’estudi. “Els estudis anteriors estaven limitats per la tecnologia que usaven i no podien dir-nos a quins epítops apuntar”.
Els investigadors van estudiar les cèl·lules T CD8+, un tipus de cèl·lula immunitària la funció de la qual és reconèixer i matar als invasors, inclosos els virus. Les cèl·lules T CD8+ troben i s’uneixen a una part del virus amb una forma específica coneguda com epítop, el que els hi permet replicar-se i generar una resposta immunitària adaptativa per protegir el cos contra futures infeccions. Comprendre aquest procés a nivell granular pot ajudar a impulsar la investigació d’una vacuna contra el VHC.
Quan una cèl·lula T CD8+ entra en acció després de trobar un invasor, també pot danyar o matar les cèl·lules sanes properes. (Això es coneix com citotoxicitat de l’espectador i explica per què el VHC pot causar dany hepàtic). Els investigadors van trobar que el tractament antiviral va reduir significativament la citotoxicitat en les cèl·lules. També van trobar diferents mecanismes de reparació en els pacients que van rebre tractament front a aquells que es van recuperar espontàniament, el que podria oferir més d’una via per desenvolupar una vacuna eficaç.
La professora Maretti-Mira i el seu equip tenen previst analitzar, en aquesta línia, embarassos en els quals la mare està afectada pel VHC. A diferència de molts altres virus, només prop del 5% dels fetus contrauran el VHC d’una mare VHC positiva. Comprendre por què la taxa de transmissió és relativament baixa podria oferir una altra pista sobre com desencadenar la immunitat contra el VHC.
Font: immedicohospitalario.es
Notícia traduïda per l’ASSCAT
by Comunicació ASSCAT | 15/05/2023
Un estudi analitza com canvia la senescència cel·lular després d’eliminar el virus de l’hepatitis C en persones també infectades amb el virus del VIH.
Un equip de l’Institut de Salud Carlos III (ISCIII) ha publicat un estudi a la revista Biomedicine and Pharmacotherapy que analitza com canvia la senescència cel·lular després d’eliminar el virus de l’hepatitis C (VHC) en persones també infectades amb el virus del VIH.
La senescència cel·lular és un dels mecanismes que tenen les cèl·lules per interrompre la seva proliferació i desenvolupament davant d’un dany. Aquest procés es posa en marxa quan apareixen errors en l’activitat cel·lular que impedeixen el seu correcte funcionament i, si falla, permet que les cèl·lules alterades segueixin proliferant, augmentant el risc de problemes associats a l’envelliment, com el càncer.
Les infeccions virals poden ser inductores de senescència, i en aquest sentit la investigació ara publicada confirma que l’eliminació del VHC en persones amb VIH deixa ‘seqüeles’ biològiques en forma de diverses formes de senescència cel·lular i aporta noves evidències que apunten a la necessitat de disminuir l’estrès oxidatiu en aquests pacients.
Aproximadament 2,3 milions de persones que viuen amb el VIH a tot el món estan coinfectats pel VHC, i la majoria d’elles desenvolupa una infecció crònica d’aquest últim virus. La coinfecció produeix una senescència cel·lular prematura induïda pel virus de l’hepatitis C, que es caracteritza per un augment de l’estrès oxidatiu i per l’aparició d’un fenotip secretor associat a la senescència (SASP).
L’estudi, la primera autora del qual és Violeta Lara i que està liderat per les investigadores Verónica Briz i Amanda Fernández, ha analitzat com canvien diversos marcadors associats a la senescència cel·lular quan ha passat un any després de l’eliminació del VHC gràcies a l’ús de fàrmacs antivirals d’acció directa (AADs), i com evolucionen aquest biomarcadors en persones que viuen amb el VIH amb una història prèvia de resolució espontània del VHC (en ocasions, la infecció pel virus de l’hepatitis C remet per si sola, quelcom poc comú sobretot en pacients VIH).
La investigació, liderada des de la Unitat de Patogènesi i Immunitat Viral i la Unitat d’Infecció Viral i Immunitat del Laboratori d’Hepatitis del Centre Nacional de Microbiologia de l’ISCIII, senyala que aquestes persones mostren certes fortaleses immunitàries que els hi permeten gestionar millor l’estrès oxidatiu i el fenotip SASP derivats de la infecció viral. Aquesta millora s’incrementa a mida que augmenta el temps des de que va tenir lloc la resolució espontània del VHC, el que permet l’aparició d’un perfil de senescència cel·lular més eficaç que el de les persones amb VIH que no havien tingut prèviament cap infecció per VHC.
En el cas dels pacients amb VIH que havien aconseguit eliminar el VHC gràcies als fàrmacs antivirals d’acció directa i cursaven infecció crònica per VHC, també van mostrar una millora parcial dels nivells d’estrès oxidatiu i dels biomarcadors del fenotip SASP, amb valors similars als del grup control.
Les autores conclouen que l’eliminació del VHC, tant de forma espontània com gràcies al tractament amb antivirals, condueix a diversos perfils de senescència cel·lular en la població amb VIH, i que el tractament amb els citats antivirals d’acció directa no és suficient per restaurar de forma completa els nivells d’envelliment cel·lular prematur, el que pot comportar un augment del risc de patir en el futur més malalties associades a l’edat.
Els resultats d’aquesta investigació han estat admesos per a la seva presentació en el Congrés sobre Ciència del VIH de la Societat Internacional per a l’estudi de la SIDA, que es celebrarà a Austràlia al juliol, i en el Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC), que tindrà lloc al juny a Santiago de Compostela.
Font: immedicohospitalario.es
Notícia traduïda per l’ASSCAT
by Comunicació ASSCAT | 26/04/2023
El nou president de l’Associació Espanyola per a l’Estudi del Fetge (AEEH), l’hepatòleg Manuel Romero, ha arribat al càrrec amb “enorme satisfacció” i s’ha plantejat diverses línies d’acció amb la finalitat de visibilitzar que les malalties del fetge “s’estan transformant en un problema de salut de primera magnitud per la seva prevalença”.
Nascut el 1967, Romero és cap de la Secció de Fetge i Gastroenterologia de l’Hospital Universitari Virgen del Rocío, catedràtic de Medicina de la Universitat de Sevilla i acumula una intensa trajectòria clínica, investigadora i acadèmica sobre les malalties del fetge.
“Em fa molta il·lusió. Un a la vida va fent coses i tenint responsabilitats però ser president és una posició que em genera una enorme satisfacció”, assegura Romero en una entrevista amb EFESalud.
La salut hepàtica
Pels propers dos anys que estarà a la presidència, l’hepatòleg s’ha marcat l’objectiu principal “d’intentar col·locar la salut hepàtica com un problema real de la societat espanyola”.
Per això, l’AEEH treballa en una estratègia nacional amb la finalitat de conèixer “quines són les debilitats, les fortaleses, les oportunitats i les amenaces que tenim” en aquest camp.
“El que sí és veritat és que la medicina va canviant davant dels nostres nassos i sense donar-nos compte, coses que un creia que no passaven estan passant, i coses que estaven passant i un no veia ara les veu amb absoluta nitidesa i les malalties hepàtiques s’estan transformant en un problema de salut de primera magnitud per la seva prevalença”, reflexiona Romero.
En aquest sentit incideix fonamentalment en la malaltia del fetge gras “un problema molt gran”, que afecta a un de cada tres espanyols, actua com a catalitzadora pel desenvolupament de complicacions i està molt relacionada amb les alteracions metabòliques com la hipertensió, la diabetis i l’obesitat.
El fetge gras es caracteritza per l’acumulació d’àcids grassos i triglicèrids en les cèl·lules hepàtiques i pot causar inflamació de l’òrgan, amb la possibilitat de desenvolupar fibrosi i derivar en dany hepàtic crònic o cirrosi.
La importància de la prevenció
Per això, Romero aposta per conscienciar sobre la importància d’implementar estratègies per a la prevenció, però no només d’aquesta sinó també per a d’altres patologies del fetge com les hepatitis o la malaltia hepàtica alcohòlica.
“Si detectem a un pacient una hepatitis B, li podem posar un tractament; o una hepatitis C, li posem un tractament i el curem en el 100% dels casos; si detectem a una persona que pren alcohol i té dany en el fetge i aconseguim que deixi de prendre’l, el dany reverteix i desapareix”, subratlla l’hepatòleg sobre la importància de la prevenció i la detecció precoç de les malalties del fetge.
Millorar la formació en hepatologia
Romero s’ha marcat una segona línia d’actuació per aquests dos anys amb la finalitat de millorar el paper de l’hepatologia en la formació del metge espanyol. Així, l’AEEH vol treballar “de la mà del Ministeri de Sanitat” per a la creació d’un àrea de capacitació específica.
“S’ha de millorar perquè l’hepatologia pertany a l’especialitat d’aparell digestiu, que està molt bé així, però és veritat que s’ha desenvolupat una complexitat en el maneig tant per mètodes diagnòstics, de la medicina de precisió (…) que en quatre anys de residència no dóna temps a formar-se per sentir-se còmode a l’hora de fer, per exemple, biòpsies hepàtiques o endoscòpies de la hipertensió portal”, afirma Romero.
Per això, considera que seria molt “interessant” crear aquesta àrea de capacitació per a què el resident “acabi de formar-se com a hepatòleg expert”.
Segons l’opinió del president de l’AEEH, augmentaria encara més el nivell dels hepatòlegs a Espanya.
Medicina de precisió en hepatologia
I una tercera línia que s’ha marcat Romero és treballar amb Sanitat, l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) i els hospitals en tot el desenvolupament de la medicina de precisió en hepatologia.
“Per exemple, la del fetge gras està clar que és una malaltia, però la medicina de precisió ens permetrà estratificar als pacients de manera correcta i trobarem almenys sis, set grups diferents”, abunda el president de l’AEEH. Des de l’Associació, es posaran en marxa programes formatius en aquesta matèria.
Altres malalties del fetge que preocupen
Romero veu un horitzó molt esperançador per a l’hepatitis C després del descobriment de tractaments “súper eficaços” que apunten cap a l’eliminació d’aquesta malaltia.
“Estem molt a prop, estem fem cribratge i hi ha programes de cribratge que no detecten ja cap pacient virèmic. És quelcom meravellós. Ens queda l’última empenta”, augura.
Amb l’hepatitis C en una situació inimaginable fa no tants anys, el fetge gras és de les patologies que més preocupen, tal i com ja ha comentat el doctor, però n’hi ha d’altres, com l’hepatitis B, que continua donant feina.
“I la parella de ball del fetge gras és l’alcohol”, apunta Romero perquè una persona que consumeix aquesta substància i té un fetge que no està sa es “transforma en una píndola explosiva”.
Per això, l’hepatòleg defensa una política de salut pública sobre el consum d’alcohol.
El silenci de les malalties del fetge
Un dels problemes fonamentals en torn a les malalties del fetge és el silenci amb què actuen.
Segons Romero, dos de cada tres pacients que ingressen a l’hospital amb una descompensació d’una malaltia hepàtica no tenien idea alguna que patissin una patologia en el fetge.
“Tot es produeix de manera molt silenciosa, vas per la vida i no tens sensació de malaltia perquè el fetge no fa mal, llavors sempre hem d’investigar per fer el diagnòstic el més aviat possible perquè si no, arribarem tard”, sentencia l’hepatòleg.
Sobre això, Romero indica que quan una malaltia hepàtica greu es manifesta és perquè ja s’han passat totes les barreres i del poc que queda és el trasplantament “i no n’hi ha per tots”.
El millor per detectar malalties del fetge és l’ecografia i les anàlisis de sang, en els quals s’ha d’observar les transaminases, les plaquetes i l’edat del pacient.
Amb aquestes dues eines podem separar a la població espanyola en dos: aquells que tenen malaltia hepàtica que potencialment pogués ser important i aquells que no. “Són marcadors de gran poder, barats i molt fàcils d’usar”, conclou el president de l’AEEH.
Font: efesalud.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
by Comunicació ASSCAT | 24/04/2023
Així ho assegura la Dra. Manal El-Sayed, del Comitè Nacional Egipci pel Control de les Hepatitis Víriques.
La Dra. Manal El-Sayed és catedràtica de pediatria i membre fundador del Comitè Nacional Egipci pel Control de les Hepatitis Víriques i pertenany al Comitè Assessor Tècnic Estratègic de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). “La barrera més important pel tractament de les hepatitis víriques és el diagnòstic d’aquells que desconeixen la seva infecció”, explica en una entrevista amb iSanidad amb motiu de la seva participació en la masterclass: “Prevenció de les malalties hepàtiques: la importància de les polítiques de salut pública”, celebrada per Abbvie en el marc del 48è Congrés de l’Associació Espanyola per a l’Estudi del Fetge (AEEH). A més, lamenta que “molts països de renda baixa i mitjana-baixa encara no tenen polítiques i estratègies per eliminar les hepatitis víriques”.
Quines polítiques de salut pública s’han implementat a Egipte per intentar controlar les hepatitis víriques i l’eliminació de l’hepatitis C? Quines són les similituds i diferències amb les polítiques dutes a terme a Espanya en aquesta matèria?
L’hepatitis C ha estat una important amenaça per a la salut pública a Egipte durant dècades, amb un augment de les taxes de mortalitat per malaltia hepàtica en fase terminal i càncer de fetge i un impacte social substancial. El focus del problema es va identificar en la dècada de 1990, quan Egipte presentava una de les taxes de prevalença més altes del món. La principal via de transmissió en aquell moment eren les injeccions insegures utilitzades en les campanyes nacionals d’eradicació de l’esquistosomiasi. La infecció es va mantenir a través de transfusions de sang i altres pràctiques de risc, així com de les deficients polítiques de control d’infeccions en els centres sanitaris.
La identificació del problema ha donat lloc a diverses polítiques d’atenció sanitària pública al llarg dels anys, començant per la primera política de control d’infeccions el 2002. La veritable transformació es va produir el 2006 amb la creació del Comitè Nacional pel Control de les Hepatitis Víriques (Nccvh). La primera estratègia pel control de les hepatitis víriques es va publicar el 2008 amb la integració de les proves del VHC en l’enquesta demogràfica de salut per identificar la càrrega de la malaltia.
Mentrestant, es va iniciar un programa nacional de tractament i es va formar a centenars de metges en centres especialitzats en hepatitis víriques de tot el país interconnectats a través d’una base de dades. El Govern va donar suport al diagnòstic i tractament de 350.000 pacients durant els sis primers anys amb interferó pegilat i ribavirina. La infraestructura existent va ser la plataforma utilitzada per ampliar massivament el tractament amb l’arribada dels nous antivirals orals d’acció directa.
Els preus es van negociar a l’1% del preu mundial i al setembre de 2014 es va publicar la segona estratègia i pla d’acció pel control de las hepatitis víriques, que incloïa tots els elements, a saber, control d’infeccions, seguretat de la sang, vacunació i aplicació de dosi al néixer contra l’hepatitis B, educació i comunicació, cribratge, atenció i tractament, així com governança. En paral·lel, es va posar en marxa el sistema de registre online i la nova teràpia d’antivirals d’acció directa.
El 2015 es va realitzar una altra enquesta en què es van analitzar les infeccions pels virus de l’hepatitis B i C per estimar la tendència de la infecció en comparació amb l’enquesta anterior i l’envelliment de la població infectada. Amb la disminució del cost dels antivirals d’acció directa a Egipte (de 1.650 dòlars per 12 setmanes de sofosbuvir més daclatasvir a principis del 2015 a 45 dòlars pels genèrics locals el 2018-2019), es va fer possible el tractament de més pacients i l’eliminació accelerada de la malaltia.
Entre 2014 i 2017, Egipte va tractar a gairebé el 60% dels tractats a tot el món, però va començar a quedar-se sense registres per aquells que eren conscients de la seva infecció. Es van iniciar esforços pel cribratge en aldees amb unitats mòbils realitzant proves a gairebé 6 milions de persones fins el 2018, quan es va llançar la campanya de cribratge “100 milions de vides”.
En resum, els punts clau per a l’èxit d’Egipte en l’eliminació de l’hepatitis vírica són els següents: recopilació i anàlisi de la informació i les dades necessàries (incloure estudis de modelització quan sigui possible); establiment del Comitè Nacional pel Control de les Hepatitis Víriques (Nccvh); Pla estratègic d’aplicació (pla d’acció); objectius i terminis clars; voluntat política amb compromís governamental i promoció; mobilització de la comunitat i capacitació del públic per un lideratge fort; compromís de totes les parts interessades, amb els mitjans de comunicació com actors clau; creació d’un marc de rendició de comptes i seguiment (vigilància); aprofitament d’experiències anteriors i integració en la infraestructura existent quan sigui possible; i finançament catalitzadora.
El que diferencia a Egipte de molts països, entre ells Espanya, és la naturalesa de la malaltia, que afecta a la població en general i no a poblacions clau i grups d’alt risc. Això va fer necessari un important enfocament de salut pública i un programa de divulgació per a tota la població. La prevalença de la infecció pel virus de l’hepatitis C a Egipte el 2015 va ser del 7%, el que suposa almenys 10 cops més que la prevalença en la població adulta espanyola. A Espanya el problema es concentra en persones que consumeixen drogues i en la població anciana que va rebre transfusions de sang en el passat.
El govern espanyol té polítiques per a l’eliminació de les hepatitis víriques i està tractant a tots els pacients diagnosticats d’hepatitis C amb càrrec a l’Estat, amb especial atenció a les poblacions clau. No obstant, per assolir l’últim esglaó de l’eliminació és necessari que els programes arribin a aquells que desconeixen que tenen la infecció.
L’experiència egípcia amb el cribratge de tota la població adulta i dels nens en les escoles podria no ser rendible en països amb baixes taxes de prevalença, però altres programes podrien ser més eficaços, com la integració en les revisions rutinàries i el cribratge familiar. Ademús, s’ha de realitzar un seguiment continu i estret de les poblacions amb alt risc, com els consumidors de drogues, els reclusos, els infectats pel VIH i els immigrants, entre d’altres.
Quin impacte ha tingut el programa nacional de cribratge massiu que supervisa a Egipte?
A principis del 2018, el govern egipci va decidir embarcar-se en un esforç massiu per identificar i tractar a totes les persones infectades pel VHC per assolir l’eliminació de la malaltia en el menor temps possible. Amb una iniciativa presidencial i finançament catalitzadora del banc mundial en col·laboració amb tots els ministeris i societats civils del país, el Govern va sotmetre a cribratge a 50 milions d’adults i 12 milions de nens majors de 12 anys en les escoles en el termini d’1 any i va proporcionar tractament pagat per l’Estat a tots aquells amb virèmia del VHC.
Aquesta campanya es va integrar amb el cribratge de l’obesitat, la hipertensió i la diabetis, el que va permetre al govern planificar estratègies de salut pública i dissenyar polítiques per altres problemes de salut. El diagnòsitc precoç i el tractament de l’hepatitis C permetrien evitar 260.000 morts fins el 2030 i reduir la càrrega en més del 60%. A més, la relació cost-eficàcia incremental d’aquest programa es calcula en 751 dòlars (553$ – 1667$) per anys de vida ajustats per discapacitat evitats, menys d’1X el PIB per càpita (2.400$). L’eliminació de l’estigma i l’impacte social no poden mesurar-se, però el programa de cribratge a escala nacional amb campanyes en els mitjans de comunicació va tenir un impacte significatiu en l’eliminació de la discriminació contra els infectats per hepatitis en la comunitat.
Quins són els factors de risc per patir una hepatitis vírica?
Existeixen diversos factors que augmenten la susceptibilitat a les infeccions pels virus de l’hepatitis B i C, com el contacte amb agulles usades, xeringues o altres objectes que puguin estar contaminats amb sang infectada pels virus de l’hepatitis. Així mateix, és probable que alguns comportaments o activitats augmentin el risc que una persona desenvolupi una hepatitis vírica, com compartir agulles o altres objectes que puguin estar contaminats pel virus de l’hepatitis, participar en pràctiques sexuals de risc, rebre transfusions de sang o hemoderivats contaminats i exposar-se a pràctiques mèdiques de risc, sobretot en entorns amb recursos limitats.
A més, la transmissió materna-infantil se dóna sobretot en mares infectades pel virus de l’hepatitis B amb una càrrega viral elevada i, en menor mesura (5-7%), en mares infectades pel VHC. Això subratlla la necessitat crítica d’implementar la vacunació de l’hepatitis B en dosi al naixement per prevenir la transmissió de mare a fill. També s’han notificat casos de transmissió intrafamiliar, en particular de l’hepatitis B, que requereixen el cribratge i la vacunació dels membres de la família. El cribratge familiar també pot utilitzar-se per detectar adults infectats i nens que no són conscients de la seva infecció.
Com ha de ser el maneig dels pacients que pateixen una infecció conjunta del virus de l’hepatitis C i del VIH?
La coinfecció pel virus de l’hepatitis B (VHB) o el virus de l’hepatitis C (VHC) és freqüent entre les persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) degut a les vies de transmissió habituals, com l’intercanvi de sang o altres fluids corporals durant el consum de drogues intravenoses, el contacte sexual o la transmissió materna-infantil durant el període perinatal. Aquesta coinfecció accelera la progressió de l’hepatopatia i augmenta la morbiditat i la mortalitat, sobretot si no es diagnostica ni es tracta.
L’OMS ha posat en marxa estratègies per promoure l’eliminació mundial d’aquests virus pel 2030. El principal èxit d’aquestes estratègies es basa en la realització de proves i el diagnòstic d’almenys el 90% de totes les persones infectades pel VHB, el VHC i el VIH, com a primer pas necessari per comprometre’s amb l’atenció i el tractament. Per desgràcia, les persones que viuen en països amb recursos limitats i un accés reduït al diagnòstic i l’atenció mèdica corren un major risc d’infectar-se per ambdós virus.
Els pacients amb coinfecció pel VHC i el VIH tractats amb règims antivirals d’acció directa (AAD) totalment orals contra el VHC poden assolir una resposta virològica sostinguda (curació del VHC) amb taxes comparables a les dels pacients amb mono-infecció pel VHC. A més, els pacients amb VIH han de ser diagnosticats, tractats i monitoritzats per detectar la curació o la reinfecció, amb la finalitat d’evitar la progressió incessant de la malaltia hepàtica.
Per reduir la càrrega de la infecció per hepatitis B, hauria d’administrar-se la vacuna de l’hepatitis B de forma sistemàtica a tots els recent nascuts. A més, tots els pacients infectats pel VIH haurien de sotmetre’s a proves de detecció dels marcadors de la infecció pel VHB, concretament el HBsAg, per detectar la coinfecció pel VIH i el VHB i, si són negatius, haurien de vacunar-se contra l’hepatitis B. La coinfecció pel VIH i el VHB hauria de tractar-se amb Tenofovir (TDF) i Lamivudina (3TC) juntament amb teràpia antiretroviral. Un enfocament similar hauria d’aplicar-se als nens, els adolescents i les dones embarassades i lactants.
Quins són els principals reptes en el tractament de les hepatitis víriques?
Hi ha molts països, sobretot de renda baixa i mitjana-baixa, que encara no tenen polítiques i estratègies per eliminar les hepatitis víriques. També poden faltar dades sobre la càrrega de la malaltia, el que dificulta convèncer als governs per a què es comprometin a finançar el diagnòstic i el tractament. Així mateix, en moltes comunitats no existeix conscienciació sobre les hepatitis víriques i els riscos d’exposició, ni sobre la necessitat de sotmetre’s a proves i tractament per prevenir danys hepàtics.
La barrera més important pel tractament és el diagnòstic d’aquells que desconeixen la seva infecció. A més del cost del tractament, que al llarg dels anys ha disminuït dràsticament amb la disponibilitat de medicaments genèrics, especialment en entorns amb recursos limitats. El cost dels diagnòstics, especialment a nivell molecular, suposa una barrera significativa per a la implementació de programes de diagnòstic i tractament. També existeix una necessitat urgent d’integrar els programes d’hepatitis víriques en els serveis sanitaris existents i d’implicar a les principals parts interessades per millorar la conscienciació entre els metges, els responsables polítics, els principals líders d’opinió, els mitjans de comunicació i la comunitat.
Font: isanidad.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
by Comunicació ASSCAT | 02/03/2023
El carcinoma hepatocel·lular és el càncer de fetge més freqüent i la tercera causa de mort per càncer a nivell global, la seva incidència ha anat en augment i s’associa principalment al consum perjudicial d’alcohol, a la malaltia del fetge gras i a la infecció pel virus de l’hepatitis C.
Aquestes dades van ser presentades per l’Associació Espanyola per a l’Estudi del Fetge (AEEH) que, amb motiu de la Setmana de les Malalties Hepàtiques de Madrid, que va finalitzar divendres 17 de febrer, va reunir a especialistes per abordar els reptes en el diagnòstic i tractament del carcinoma hepatocel·lular (CHC).
Aquest tipus de càncer de fetge té més de 900.000 casos nous diagnosticats anualment a tot el món. La cirrosi hepàtica és el principal factor de risc pel desenvolupament d’aquesta malaltia, pel que els experts recomanen realitzar una ecografia abdominal cada sis mesos a tots els pacients cirròtics, amb la finalitat d’evitar un possible diagnòstic tardà.
“El carcinoma hepatocel·lular és un tumor singular ja que generalment s’assenta sobre una malaltia hepàtica avançada, que no només predisposa a la seva aparició, sinó que també impacta en el seu pronòstic i molts cops limita la seva possibilitat de tractament”, afirma el doctor Rafael Bañares, cap de Servei d’Aparell Digestiu de l’Hospital General Universitari Gregorio Marañón i director científic del CIBER de malalties hepàtiques i digestives.
L’absència de tractaments realment eficaços durant anys ha influït en l’alta mortalitat de la malaltia. No obstant, en l’última dècada, l’esforç investigador en aquesta àrea i els assoliments en l’àmbit dels tractaments oncològics, com l’arribada de la immunoteràpia, han permès avenços terapèutics molt rellevants que han millorat dràsticament l’expectativa de supervivència d’aquests pacients, sense gran impacte en la seva qualitat de vida.
Aquests avenços ja s’han traslladat a la pràctica clínica i estan finançats pel Sistema Nacional de Salut, fet que facilita l’accés universal a aquests tractaments.
“Avui en dia, el CHC ha recuperat posicions en l’àmbit de l’oncologia quant a visibilitat social i interès científica, però continua sent un problema sanitari de primera magnitud i un enorme repte pels professionals implicats en la gestió eficient de l’atenció a aquests pacients”, afegeix el doctor Bañares.
Font: infosalus.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
