El fetge és un dels òrgans més afectats en les persones diabètiques. De fet, la prevalença de fetge gras no alcohòlic en les persones amb diabetis tipus 2 pot arribar fins al 70%, i és major com major és el nombre dels factors de risc relacionats amb la resistència a la insulina presents: obesitat i especialment obesitat abdominal, dislipèmia amb hipertrigliceridèmia, i hipertensió arterial.
Antonio Pérez Pérez, president de la Societat Espanyola de Diabetis (SED), en una entrevista amb Infosalus, recalca que l’existència de diabetis tipus 2 s’ha associat amb una progressió més ràpida a fases més avançades de l’afectació hepàtica com l’esteatohepatitis (malaltia del fetge per la qual s’acumula greix, tant en persones alcohòliques com en las que no consumeixen), la fibrosi avançada, la cirrosi, i el carcinoma hepatocel·lular.
A més, sosté que la presència de fetge gras no alcohòlic en las persones amb diabetis es relaciona amb major mortalitat, tant dependent com no dependent de complicacions hepàtiques. “Per això, s’ha suggerit que el fetge gras no alcohòlic hauria de ser considerat una complicació de la diabetis tipus 2 (DM2)”, indica l’expert.
Segons indica, és probable que aquesta associació sigui el resultat de mecanismes patogènics freqüents, sent l’epidèmia simultània d’obesitat, “sens dubte algun”, el factor accelerador més important.
Però, en què consisteix la malaltia per fetge gras no alcohòlic? El doctor Pérez explica que es caracteritza per l’acumulació excessiva de lípids (àcids grassos, triglicèrids i colesterol) en el citoplasma dels hepatòcits (cèl·lules que realitzen la major part de les funcions del fetge), associada amb la insulinorresistència. “Està considerada la primera causa d’hepatopatia crònica (malaltia del fetge) als països occidentals”, agrega.
Això sí, recorda que els mecanismes que condueixen al desenvolupament i a la progressió del fetge gras no alcohòlic no es coneixen per complet, si bé està àmpliament acceptat que els episodis inicials són dependents del desenvolupament d’obesitat i de resistència a la insulina, que també són factors essencials en el desenvolupament de la diabetis tipus 2.
“La resistència a la insulina es considera una peça clau en la fisiopatologia de la malaltia per fetge gras no alcohòlic, associada amb l’augment en el dipòsit de greix i la fibrosi, i augmenta substancialment el risc de desenvolupar DM2, el que ens indica que la malaltia per fetge gras no alcohòlic pot predir el desenvolupament de la diabetis”, afegeix.
Segons aclareix aquest especialista, això justifica la forta associació entre el fetge gras no alcohòlic i la diabetis, i que el fetge gras no alcohòlic té major risc de progressar a patologies hepàtiques greus, com la cirrosi o el carcinoma hepatocel·lular i, conseqüentment, pot comportar una major mortalitat.
Segons prosegueix el president de la SED, el diagnòstic del fetge gras no alcohòlic requereix l’evidència d’esteatosi hepàtica (excés de greix en el fetge) i en més del 5% dels hepatòcits, d’acord amb l’anàlisi histològica, i en més del 5,6%, d’acord amb estudis per ressonància magnètica; així com l’exclusió d’altres malalties hepàtiques i d’altres causes d’esteatosi; a banda de descartar un consum d’alcohol superior a 30 grams al dia en homes i de 20 grams al dia en dones, encara que es pot solapar amb l’hepatopatia alcohòlica.
D’altra banda, aquest expert ressalta que la malaltia cardiovascular és la primera causa de mort als pacients amb malaltia hepàtica grassa no alcohòlica, seguida del càncer i finalment de l’hepatopatia (malaltia del fetge).
Igualment, sosté que els pacients amb malaltia hepàtica grassa no alcohòlica també tenen major risc de presentar insuficiència renal crònica, alhora que aquesta patologia s’associa amb neoplàsia i amb patologia metabòlica òssia, com osteoporosi o dèficit de vitamina D1.
“La segona causa de mort entre els pacients amb malaltia hepàtica grassa no alcohòlica és el càncer, tant gastrointestinals (colon, esòfag, estómac o pàncreas) com extraintestinals (ronyó o mama), el que fa sospitar que aquesta patologia hepàtica pogués promoure el desenvolupament de neoplàsies”, assevera l’especialista.
La importància de detectar la malaltia a temps
Segons el doctor Pérez, la identificació precoç d’aquests pacients ajudaria a millorar el seu pronòstic, a través d’una intervenció individualitzada, en funció del grau d’afectació hepàtica, dels factors de risc metabòlics presents i del risc cardiovascular, el que es tradueix en la necessitat d’un abordatge multidisciplinari entre metges d’Atenció primària, endocrinòlegs i hepatòlegs.
“L’existència de fetge gras no alcohòlic en un pacient amb diabetis mellitus tipus 2 identifica un subgrup de pacients metabòlicament complexos i amb major risc de desenvolupar complicacions cardiovasculars i microangiopàtiques. A més, la diabetis és un marcador de la progressió de la malaltia hepàtica. Tot això condiciona que el tractament d’aquests pacients resulti un repte i representi un escenari clínic que justifiqui la utilització d’opcions terapèutiques específiques”, aclareix el president de la Societat Espanyola de Diabetis.
En última instància, subratlla que les mesures terapèutiques “inicials i imprescindibles” en els pacients amb diabetis i malaltia hepàtica grassa no alcohòlica són els canvis nutricionals (reducció del greix i restricció calòrica), l’augment de l’activitat física i la reducció del pes: “Totes aquestes mesures redueixen la resistència a la insulina i la majoria dels factors de risc cardiovascular”.
Amb relació al pes corporal, el doctor Pérez aposta per reduccions superiors o iguals al 5% mitjançant mesures dietètiques o amb intervenció farmacològica ja que, segons indica, ofereixen beneficis metabòlics des del punt de vista de la resistència a la insulina, el control glucèmic, l’adipositat global i especialment l’adipositat ectòpica, inclosa l’esteatosi hepàtica.
Pèrdues de pes majors, en el marge del 8-10%, diu que aconsegueixen, a més, millores en les característiques histològiques de l’esteatohepatitis no alcohòlica; a banda per suposat de les grans reduccions de pes obtingudes mitjançant la cirurgia bariàtrica, a més de la remissió de la diabetis i la reducció de la mortalitat cardiovascular a llarg termini, aconsegueixen millorar en la majoria dels pacients l’esteatohepatitis i fins i tot la fibrosi.
“Aquestes dades reforcen la necessitat de la intervenció sobre el pes en els pacients amb diabetis tipus 2 i malaltia hepàtica grassa no alcohòlica, com a part essencial del tractament per reduir la càrrega de la malaltia”, sentencia el president de la SED, el doctor Antonio Pérez.
Font: infosalus.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
