Els resultats de les anàlisis de sang d’una persona amb hepatitis B són difícils de comprendre i interpretar.

És crucial que els resultats es comentin conjuntament amb l’especialista, per poder preguntar els dubtes que es plantegen. És important comprendre si es té una infecció nova, una infecció crònica o si la persona s’ha recuperat d’una infecció anterior, com està evolucionant l’hepatitis B crònica, com està responent al tractament en cas de rebre’l, etc.

Marcadors serològics de rutina: antígens i anticossos

HBsAg: Antigen de superfície del VBH. És el primer marcador de la infecció que apareix i, si persisteix més de 6 mesos, la infecció es considera crònica.

Anti-HBs: Anticòs davant del HBsAg. Indica recuperació o bé immunitat després de la vacunació.

HBeAg: Antigen e del VBH. Indica una replicació viral activa. En alguns pacients pot no es detecta tot i tenir replicació viral (és negatiu a causa d’una mutació de la porció del pre-core viral).

Anti-HBe: Anticòs enfront del HBeAg. S’associa amb una disminució de la replicació viral.

Anti-HBc: Anticos  enfront l´antígen core del VBH, el qual pot ser IgG o IgM.

Anti-HBc total (IgG+IgM): Indica que el pacient ha estat en contacte amb el VBH.

Anti-HBc IgM: Si és positiu, indica una exposició recent (hepatitis aguda) o bé un brot d’ activitat (reactivació d’una hepatitis B ja coneguda).

DNA-VBH:Es detecta per saber l’estat de la replicació del VBH. Es mesura quantitativament en unitats internacionals (UI) per mil·lilitre (ml). Si segueix positiu després de la infecció aguda, es considera que ha evolucionat a crònica (després de 6 mesos). En el portador del VBH anomenat “inactiu” o “parcialment actiu” el DNA-VBH és menor de 2000 UI / ml i en la infecció amb l’anomenada “curació funcional” es troba indetectable. S’ha demostrat que les teràpies antivirals actuals, (interferó pegilat, entecavir i tenofovir) redueixen la progressió de l’hepatitis B crònica i inhibeixen la producció del DNA-VBH. No obstant això, el DNA circular tancat covalentment (cccDNA) del virus de l’hepatitis B (VBH) persisteix en el nucli de l’hepatòcit, el que pot ser l’origen d’una recaiguda viral després de la interrupció del tractament i per això en la qüestió de quan suspendre el tractament s’ha d’actuar amb la màxima cautela i control en centres d’alt nivell.

Com que és una infecció que pot variar amb el temps una sola determinació no és suficient pel que es realitzen controls periòdics. Els nivells molt elevats solen estar relacionades amb la progressió de la malaltia hepàtica.

L’augment del DNA-VBH en el curs del tractament indica l’aparició de mutants resistents a aquest tractament i s’ha d’investigar. És prioritari en aquests casos confirmar l’adherència al tractament, ja que la manca d’aquesta ja explicaria una reactivació i / o aparició de mutacions virals resistents, de manera que sempre es pregunta al pacient si ha oblidat alguna dosi.

Tipologia d’hepatitis B

Hepatitis crònica activa: Tindria indicació de tractament; es caracteritza per HBsAg positiu més de 6 mesos, DNA-VHB major de 2000 UI / ml (segons la guia europea), persisteix ALT elevada i es demostra activitat per biòpsia hepàtica / Fibroscan.

Hepatitis B inactiva: Sense indicació de tractament; s’aconsella seguiment i control. Es caracteritza per HBsAg positiu, HBeAg negatiu, antiHBe positiu, DNA-VHB amb un nivell baix (menor de 2000 UI / ml) o indetectable, ALT normal de manera continuada i en la biòpsia hepàtica es confirma que no hi ha activitat inflamatòria.

Hepatitis B resolta: Amb una història prèvia o sense (pot haver estat asimptomàtica i passar desapercebuda), amb diagnòstic anterior d’hepatitis per VHB aguda o crònica o bé per tenir anti HBc positiu aïllat (amb o sense AntiHBs positiu). HBsAg negatiu, DNA-VHB indetectable i ALT normal. En aquestes persones no es necessita tractament excepte en situacions de necessitar tractament amb quimioteràpia o amb immunosupressors. Llavors necessitarien tractament anti-VBH per a la prevenció d’una reactivació.