En l’hepatitis crònica B el gran objectiu de tractament és inhibir la replicació viral i evitar la progressió a cirrosi, controlar que aquesta no es descompensi o que aparegui un carcinoma hepatocel·lular (HCC), però eliminació del VBH amb la desaparició de l’HBsAg i l’aparició de la seva anticòs protector (anti-HBs) només s’aconsegueix en menys del 10% de pacients amb els tractaments actuals.

La infecció crònica per VBH no pot ser completament eradicada de l’organisme d’una persona infectada a causa de la persistència del DNA circular tancat covalentment (cccDNA) en el nucli dels hepatòcits infectats, la qual cosa pot explicar també la reactivació del VBH, en alguns pacients que es consideren controlats, quan són sotmesos a tractament immunosupressor o quimioteràpia.

L’objectiu més realista del tractament és aconseguir la supressió de la replicació viral el més intensa i sostinguda possible, idealment per sota del límit més baix de detecció. Això es mesura mitjançant una tècnica de PCR (reacció en cadena de la polimerasa) en temps real, que actualment té un nivell mínim de detecció de 10-15 UI / ml. Quan això succeeix solen normalitzar les transaminases i també milloren les lesions histològiques hepàtiques inclosa la fibrosi, fins i tot en aquells casos que ja han evolucionat a cirrosi hepàtica. Així s’aconsegueix millorar la qualitat de vida i la supervivència del pacient mitjançant la prevenció de la progressió de la malaltia a cirrosi, i als seus complicacions, així com l’hepatocarcinoma.

Si s’aconsegueix que la replicació del VBH es pugui suprimir d’una manera sostinguda, la reducció de l’activitat histològica implica una disminució molt important del risc de cirrosi i de càncer hepàtic.