Hepatocarcinoma

Factors de risc

Factors de risc

L´hepatopatia crònica i la cirrosi segueixen sent els factors de risc més importants per al desenvolupament de HCC, dels quals l’hepatitis vírica i la ingesta excessiva d’alcohol són les principals causes a tot el món.

  • Les hepatitis virals cròniques poden conducir a cirrosi i/o HCC, essent les hepatitis B i C les més freqüents en el món.

Hem de tenir en compte que les hepatitis B i C poden evolucionar a cirrosi hepàtica, la qual es troba en el 80-90% dels pacients amb HCC. El risc als 5 anys, que es desenvolupi HCC en una persona amb cirrosi del fetge, s’estima entre el 5% i el 30%, depenent de la causa (és més elevat en els portadors del VHC), de la regió geogràfica (sent major en les persones asiàtiques) i de l’estadi de la cirrosi. A més, el risc és més gran en els pacients amb cirrosi descompensada.

La major freqüència de HCC en homes es relaciona amb la prevalença més elevada de les hepatitis B i C en aquests.

Hi ha una correlació entre zones amb major prevalença del VHB i la incidència de HCC.

El VHB és la causa més important de HCC en edat infantil i juvenil i és el factor dominant a Àsia (exceptuant Japó, on el VHC és el factor de risc més important) ia l’Àfrica subsahariana. La prevalença de l’HBsAg en les persones diagnosticades de HCC és variable segons el país, així a Suècia és del 3%, als Estats Units del 10%, al Japó del 10-15%, a Itàlia del 19%, a Grècia el 55% ia Corea del Sud del 70%.

La prevalença mundial del VHC, s’estima que és del 2% de la població, i varia depenent de la zona geogràfica. Basant-se estudis filogenètics de la diversitat del VHC ens podem remuntar a l’origen de l’epidèmia i es pot teoritzar sobre la seva història. Es descriu que l’epidèmia es va iniciar al Japó, es va transmetre entre adults joves en els anys 20, al Sud d’Europa es va produir als anys 40, ia Amèrica del Nord en els 60-70. El virus C es va transmetre per agulles contaminades i material no sol ús i es va estendre als bancs de sang de l’època.

La incidència de HCC és més elevada al Japó que a Itàlia i que als Estats Units, però aquestes diferències estan desapareixent.

L’edat d’aparició de l’HCC, també és variable i depèn de la regió, es relaciona amb el tipus de virus i el moment de la infecció. A les zones amb major incidència de HCC, VHB es transmet de forma predominant de mare a fill, per l’embaràs i el part, també és freqüent i habitual a l’Àfrica la transmissió intrafamiliar entre els germans.

Per això, les persones que viuen en zones amb elevada prevalença, desenvolupen el HCC en edats més joves que les que viuen en països amb una incidència de HCC menor, ja que els factors de risc que es relacionen amb la transmissió solen produir-se en la seva vida adulta. Aquesta diferència de l’edat d’aparició de l’HCC, podria influir a l’hora de poder ser candidats a trasplantament hepàtic i en els resultats dels tractaments antitumorals.

Actualment, s’estima que en més del 90% dels països es vacuna del VHB als nadons, i al 70% d’ells se’ls administren les 3 dosis recomanades.

Taiwan, va ser el primer país del món que va iniciar el programa de vacunació anti-VHB en 1984 juntament amb el protocol terapèutic per evitar que les mares infectades transmetessin el virus B al seu fill. Des de llavors, la població infantil i juvenil de portadors del VHB s’ha reduït d’una forma significativa, així com la incidència de HCC en els nens de 6 a 14 anys, en els quals s’ha documentat una disminució de casos d’HCC el 75% .

No obstant això, segons estudis prospectius, s’espera que la incidència de HCC en relació amb la infecció pel VHB augmenti en els propers anys, ja que aquesta infecció és crònica i es troba latent en l’organisme fins al desenvolupament de HCC.

Els pacients amb nivells alts de replicació del VHB, amb DNA-VHB elevat, tenen un major risc de HCC. Els nivells de replicació viral disminueixen amb el tractament antiviral, o sigui que amb el tractament es redueix el risc de desenvolupar HCC, encara que no s’elimina totalment.

Pel que fa al risc d’HCC en relació amb el VHC ha nombrosos estudis que han demostrat un augment de la incidència de HCC entre les persones portadores de VHC. La taxa d’HCC que aquestes van a presentar s’estima entre l’1% i el 3% en 30 anys. El VHC indueix inflamació i fibrosi hepàtica que a la llarga evoluciona a cirrosi. El risc de HCC augmenta en relació amb l’estadi de fibrosi, per la qual cosa es recomana a les guies clíniques realitzar cribratge de HCC a totes les persones diagnosticades de cirrosi hepàtica. Es coneixen algunes circumstàncies que afavoreixen l’aparició de HCC: sexe masculí, genotip viral (1b), consum d’alcohol, edat, coinfecció viral amb el VHB i / o VIH, així com també la diabetis i l’obesitat.

  • Diabetis mellitus i Malaltia Hepàtica per Grasa No Alcohòlica (EHGNA) (NASH, per les sigles en anglès)

Es creu que el 60% dels pacients majors de 50 anys amb diabetis o obesitat tenen EHGNA amb fibrosi avançada. Aquestes malalties cròniques, diabetis mellitus i obesitat, augmenten el risc de HCC. La diabetis és un factor de risc independent per HCC.

La diabetis mellitus afecta directament al fetge a causa del paper essencial que exerceix el fetge en el metabolisme de la glucosa. Pot conduir a hepatitis crònica, fetge gras, esteatohepatitis, cirrosi i / o insuficiència hepàtica. Els pacients amb diabetis tenen entre un 1,8 i 4 vegades més risc de HCC.

El 2006, El-Serag et al. van analitzar diversos estudis, de cohorts i de casos-control que van mostrar que la diabetis mellitus es trobava significativament associada al HCC. Així mateix se sap que la hiperinsulinèmia triplica el risc de HCC; alguns efectes de la insulina, en relació amb vies que regulen la inflamació i altres vies que indueixen proliferació cel·lular juguen un paper en la carcinogènesi. Se sap que l’obesitat està associada amb moltes malalties hepatobiliars, incloent la malaltia hepàtica greix no alcohòlica (EHGNA), esteatosi hepàtica i cirrosi criptogénica, tot això podria conduir al desenvolupament de HCC. L’obesitat en si augmenta el risc de HCC d’1,5 a 4 vegades. El risc relatiu de HCC és del 117% per a les persones amb sobrepès i del 189% per a pacients obesos. La majoria dels casos d’HCC-EHGNA passa en homes. En comparació amb les dones, els homes van desenvolupar HCCs amb menys fibrosi i cirrosi. L’edat mitjana de presentació és de 70 anys. Aquests tumors tendeixen a tenir una menor producció de α-fetoproteïna (AFP).

  • Altres circumstàncies de predisposició

Ser home o dona pot tenir un paper en el desenvolupament de l’HCC, ja que es presenta més sovint en homes, amb una proporció de 2: 1, o fins i tot de 4: 1. En general, això no es relaciona només amb ser homes; ells tenen a més més probabilitats de tenir hepatitis viral, consumir majors quantitats d’alcohol, fumar i tenir un índex de massa corporal més gran que les dones. També podrien influir els nivells de testosterona, més elevats en els homes. Se sap que els nivells elevats de testosterona es relacionen amb HCC en portadors d’hepatitis B i en els homes amb hepatitis crònica per VHC i fibrosi hepàtica avançada. En aquesta línia, està ben establert que els esteroides anabòlics augmenten el risc de presentar major incidència de HCC i d’adenomes hepàtics (tumors hepàtics en principi benignes).

L’aflatoxina que és una toxina produïda per les espècies d’Aspergillus (fongs) que es troben en els grans, el blat de moro, els cacauets o la soja emmagatzemats en condicions càlides i humides, és un potent hepatocarcinógeno. El risc de HCC relacionat amb l’aflatoxina depèn de la intensitat i durada de l’exposició la qual és més freqüent en zones rurals. L’aflatoxina exerceix un efecte sinèrgic en l’aparició de càncer hepàtic a l’induït per hepatitis B i C, sent el risc 30 vegades més gran amb l’hepatitis B crònica amb exposició crònica a l’aflatoxina en comparació amb l’exposició a l’aflatoxina sola.

Algunes de les malalties metabòliques i genètiques del fetge s’associen al HCC, com són: hemocromatosi, malaltia de Wilson, malaltia per dèficit d’α-1 antitripsina, tirosinèmia, malalties per emmagatzematge de glicogen dels tipus I i II i porfíries, podrien afectar a nens ia adults.

El risc de HCC en persones amb hemocromatosi hereditària es troba augmentat entre 100 i 200 vegades. Altres estats de sobrecàrrega de ferro, com la talassèmia, no només s’han associat amb l’HCC, sinó que aquestes persones presenten també una alta prevalença de VCH (per transfusions rebudes en el passat), que podria augmentar el risc de patir un HCC.

Els negres sud-africans que consumeixen cervesa elaborada en recipients d’acer no galvanitzats (amb elevat contingut de ferro) tenen una major absorció de ferro, el que els condueix a un major risc de HCC, que és deu vegades més gran que el de les persones amb nivells de ferro normals.

El tabac s’associa amb un risc més gran de desenvolupar un HCC. Un estudi recent, va analitzar l’associació entre tabaquisme i càncer de fetge i va demostrar un augment de 1,6 vegades per als fumadors actuals i de 1,5 en els exfumadors.

Els estudis que investiguen l’associació entre l’ús d’anticonceptius orals i l’aparició de HCC no han estat concloents; però, una revisió recent de sis estudis va mostrar un augment significatiu de HCC amb tractaments prolongats, amb anticonceptius orals, durant més de 5 anys.

19/06/2018

Info de contacto

Asociación Catalana de Enfermos de Hepatitis “ASSCAT”

Pere Vergés 1, piso 8, desp 11, Hotel d’Entitats La Pau,    08020 – Barcelona

}

L-J de 09:00-13:30h.

933 145 209 – 615 052 266

    Envíanos un mensaje