L’obesitat és un problema creixent de salut pública: es necessiten urgentment polítiques de salut específiques per prevenir l’obesitat

El gran augment de l’obesitat a tot el món constitueix una important crisi de salut pública.

L’obesitat s’ha associat amb diverses malalties no transmissibles, com diabetis, malalties cardiovasculars i càncer, i és una de les principals causes de mort prematura. Segons l’OMS, estan relacionats amb el sobrepès o l’obesitat, a nivell global, almenys 2,8 milions de morts i més de 35 milions d’anys de vida ajustats per discapacitat. A més, l’obesitat és una causa important d’osteoartritis i d’altres discapacitats cròniques. Degut a l’augment de l’obesitat i a l’envelliment de la població, especialment en els països d’ingressos baixos i mitjans, es preveu que la càrrega de la malaltia relacionada amb l’obesitat augmentarà.

A The Lancet Public Health, Solja Nyberg i els seus col·legues van analitzar dades de deu grans estudis de cohorts per estimar en quina mesura diferents categories d’índex de massa corporal (IMC) i l’obesitat en particular, s’associen amb la quantitat d’anys sense malalties importants. En comparació amb el pes normal, la perduda d’anys sense malaltís en els homes va ser d’1,8 (IC del 95%: 1,3 a 4,9) pel peso baix, 1,1 (0,7 a 1,5) pel sobrepès, 3,9 (2,9 a 4,9) pels obesos de classe I i 8,5 (7,1 a 9,8) pels obesos de classe II-III; les estimacions corresponents per a les dones van ser 0,0 (–1,4 a 1,4) pel pes inferior al normal, 1,1 (0,6 a 1,5) pel sobrepès, 2,7 (1,5 a 3,9) pels obesos de classe I, y 7,3 (6,1 a 8,6) pels obesos de classe II-III. L’associació entre l’obesitat i la pèrdua d’anys sense malaltia es va observar en totes les categories d’activitat física, tabaquisme i situació socioeconòmica. Els investigadors van concloure que aquests resultats “donen suport a que la prevenció de l’obesitat és una estratègia important per a la reducció de la morbiditat”.

Quines són les veritables implicacions polítiques d’aquests descobriments?

Una implicació directa és que la prevenció de l’obesitat disminuiria el nombre d’anys viscuts amb malalties. Aquesta declaració implica una relació de causa-efecte entre l’obesitat i aquestes malalties (figura). Tot i que aquesta implicació sembla evident, afirmar que podem prevenir malalties o retardar la seva aparició si reduïm l’obesitat planteja problemes complexos. Un problema important és l’escassetat de proves sòlides sobre com prevenir l’obesitat. La prevenció segurament requereix un enfoc multinivell, ambiental, socioeconòmic i sobre el cicle de vida. No obstant, malgrat que existeixen gran quantitat d’estudis dissenyats per abordar les causes de l’obesitat i diversos programes de promoció de la salut per prevenir l’obesitat, encara no hi ha intervencions eficaces, basades en l’evidència científica, ben definides i aplicables per prevenir l’obesitat.

Figura: Relació simplificada causa-efecte entre obesitat i malaltia

(A) Un efecte causal directe de l’obesitat en l’aparició de malalties. (B) La dieta, l’activitat física i altres factors ambientals i culturals tenen un efecte directe sobre l’obesitat i les malalties, però no existeix un efecte directe de l’obesitat sobre el risc de malaltia. En ambdós casos, l’obesitat s’associa amb una pèrdua d’anys lliures de malaltia.

Un segon problema important, i difícil de resoldre, és que l’impacte d’un programa de prevenció de l’obesitat en la càrrega per la malaltia depèn del mètode utilitzat per prevenir l’augment de pes. Si hi hagués un efecte causal simple i directe de l’obesitat en el risc de malalties (figura), el nombre de malalties previngudes o retardades per una reducció donada de l’IMC podria predir-se fàcilment utilitzant, per exemple, els resultats de Nyberg i col·legues. No obstant, els vincles causals entre l’obesitat i el risc de malaltia no són tan simples. L’obesitat és deguda a una combinació de factors, com la dieta o l’activitat física, incrustats en una xarxa causal de determinants ambientals i socioeconòmics, que tenen efectes directes i específics sobre el risc de malalties relacionades amb l’obesitat (figura).

Si té com a objectiu l’activitat física per evitar un IMC alt, és possible que no tingui el mateix efecte sobre la càrrega de la malaltia que si es dirigeix a la dieta, fins i tot si té el mateix efecte en l’IMC. Es pot suposar que l’IMC no té per se un efecte causal directe sobre el risc de malaltia, només mecanismes causals relacionats. En aquesta perspectiva, un IMC alt és simplement un marcador de risc, i com a tal, no ha de ser l’objectiu principal de les estratègies de prevenció. Aquesta perspectiva sobre l’obesitat també és clau perquè ajuda a lidiar amb el fet que l’IMC òptim podria augmentar amb l’edat; l’evidència suggereix que l’IMC en el rang de sobrepès o obesitat I, particularment en adults més grans, s’associa amb un menor risc de mortalitat en comparació amb tenir un pes normal. Per tant, les polítiques destinades a prevenir el sobrepès o l’obesitat podrien ser, almenys en teoria, perjudicials en aquest segment de la població.

La causalitat és necessària per definir una política de prevenció apropiada perquè indica la possibilitat d’intervenció. Els factors causals modificables, com la dieta o l’activitat física, han de ser els objectius explícits dels programes de prevenció. L’estudi de Nyberg i els seus col·legues és un exercici de predicció convincent i molt ben fet, que ens informa que les persones amb obesitat tenen una esperança de vida reduïda, lliure de malaltia. No obstant, no hi ha una consideració causal explícita en aquest estudi. Tot i que aquest estudi ofereix arguments per realitzar més investigacions i activitats de prevenció relacionades amb l’obesitat, no ajuda a informar directament per dissenyar la política de prevenció. La investigació per guiar aquesta política ha d’avaluar l’efecte de les intervencions per augmentar l’activitat física i/o millorar la dieta, i també per incidir en els seus determinants, sobre la càrrega de malaltia relacionada amb l’obesitat; aquesta seria una agenda d’investigació de prevenció de salut pública veritablement important.

Font: The Lancet Public Health (2018)

Autor: Arnaud Chiolero

Article traduït per l’ASSCAT