L’AEEH insta a intensificar les mesures per eliminar l’Hepatitis C

Millorar el cribratge i posar el focus en poblacions vulnerables, claus per eliminar el VHC el 2030.

És ‘vox populi’ que l’OMS marca com a objectiu eliminar l’Hepatitis C pel 2030. I després d’un gran esforç impulsat pel Pla d’Abordatge de l’Hepatitis C (PEAHC) presentat el 2015, ara entrem en una segona fase decisiva per complir-lo. En relació a això, diversos hepatòlegs han elaborat un document basat en l’evidència científica amb directrius per actuar en l’eliminació del VHC.

Segons José Luis Calleja, vicepresident de l‘Associació Espanyola per a l’Estudi del Fetge (AEEH), s’ha d’obrir una nova etapa perquè el perfil del pacient ha canviat de manera radical. Ara, senyala que s’ha de centrar-se en diagnosticar a tots els pacients que tenen VHC i no ho saben. És aquí on entra en joc el document de l’AEEH, amb les accions d’emprendre a nivell nacional. Calleja incideix en la necessitat que aquestes es realitzin a nivell nacional i de manera immediata, amb la finalitat d’evitar desigualtats entre Comunitats Autònomes.

Javier Crespo, coordinador del documento i president de la Societat Espanyola de Patologia Digestiva, detalla les claus recollides en aquesta guia de pràctica clínica. En primer lloc, el doctor creu fonamental explicar que l’eliminació consisteix en reduir un problema que en l’actualitat és de salut pública, a un problema que afecti a unes poques persones; Crespo insisteix en aquest concepte donat que opina que fins que no existeixi una vacuna que previngui la infecció, és pràcticament impossible que sigui eradicada.

Ampliar el cribratge

Entre les mesures concretes que s’inclouen en el document, els experts advoquen per realitzar el cribratge en tota la població adulta; en aquesta línia especifiquen que, més enllà del complex que pugui semblar, hi ha membres de la societat com embarassades o persones que s’han sotmès a una operació als quals ja se’ls hi ha realitzat la prova, el que redueix considerablement el nombre de persones al qual aplicar-se-la.

A més, insten a centrar-se en poblacions vulnerables (usuaris de drogues per via parenteral, homes que tenen sexe amb homes i realitzen pràctiques de risc o persones internades en centres penitenciaris) i en aquells pacients que van ser diagnosticats en el seu moment però als quals no es va tractar. Seguint aquest fil, Calleja i Crespo consideren que les tasques de cribratge són totalment cost-efectives. Mirant al passat recorden que a principis dels 90 les partides per VHC rondaven els 150 milions anuals, podent oferir tractament al 10% dels diagnosticats i aconseguir curar únicament a un 10% d’aquests, xifra que ara s’enquadraria entre els 50 i 100 milions d’euros, assolint la curació en la pràctica totalitat dels pacients.

Millora del diagnòstic

Un altre dels punts inclòs a la guia és el de simplificar el diagnòstic, arribant al diagnòstics en un sol pas. Per això consideren que, en una única extracció de sang, s’hauria d’analitzar la presència d’anticossos (que indiquen que el pacient està o ha estat en contacte amb la infecció) i veure si la infecció està activa. També apunten a la importància de traslladar el diagnòstic fora de l’hospital per arribat a les poblacions vulnerables. Els experts exemplifiquen aquesta situació amb el cas de la Cañada Real, lloc a on es porten les proves denominades ‘point of care’ per controlar a la població que resideix allà. L’objectiu és simple: si els pacients no van a l’hospital, s’ha de fer que el diagnòstic arribi a ells.

Paper de l’administració

Tant Calleja com Crespo posen en valor el paper que ha realitzat l’Administració durant els últims anys, assegurant que sense el seu impuls al PEAHC no hauria estat possible tractar a 130.000 persones. Però ara, indiquen, és moment que les autoritats sanitàries i la societat tornin a implicar-se. Per això apunten a que és imprescindible la col·laboració entre el Ministeri de Sanitat i les Comunitats Autònomes per posar en marxa tasques de cribratge, amb el focus també en iniciar polítiques sanitàries basades en l’educació per evitar reinfeccions.

Actualment, s’estima que a Espanya queden unes 80.000 persones sense tractar, i es preveu que l’estat de la malaltia en la majoria dels casos estigui menys avançat que quan va començar a aplicar-se el pla; això, precisen, hauria de suposar un menor desemborsament de recursos i serà menys complex. Com a tema urgent a solventar, s’apunta a la necessitat que es comuniquin unes recomanacions nacionals, donat que ara les iniciatives de les comunitats autònomes estan relativament limitades.

Per animar a les autoritat sanitàries a donar el pas, els especialistes ofereixen dades tan positives com que l’any passat es va reduir en un 30% el nombre d’ingressos per a trasplantament hepàtic o que en només tres anys i mig s’ha produït una disminució molt rellevant de la mortalitat derivada del VHC. A més, afirmen que això els ha sorprès perquè no consideraven que fos un objectiu a assolir en un període tan curt de temps.

Sobre la situació d’inestabilitat política que hi ha actualment al nostre país, els doctors plantegen que aquesta no hauria d’afectar a aquesta matèria de manera negativa. Senyalen que les recomanacions que es recopilen en el document haurien d’adoptar-se independentment de la ideologia de qui lideri el Ministeri de Sanitat, donat que són opinions basades en l’evidència científica.

Accions homogènies

La idea de crear unes recomanacions a nivell nacional és de gran importància pels experts sense deixar de banda, per suposat, les característiques epidemiològiques de cada zona. Expliquen que, per exemple, a Cantàbria l’estratègia de cribratge s’aplica per edats, a Aragó per factors de risc o a València per petits grups de població. Calleja i Crespo coincideix que Cantàbria hauria de ser el mirall, donat que hi ha rangs d’edat en els quals la malaltia és més prevalent, afegint per exemple que a les persones amb menys de 20 anys és gairebé inexistent.

També consideren important en aquest punt el paper de l’Atenció Primària, instant als metges d’aquest àrea a revisar els registres per veure si entre els seus pacients existeix algun cas que hagi estat diagnosticat però no tractat.

Font: gacetamedica.com

Notícia traduïda per l’ASSCAT