Regressió de la fibrosi hepàtica avançada després d’un tractament eficaç enfront a l’hepatitis C

02/03/2018 | Notícies de premsa

Tot i que la fibrosi avançada millora en la majoria dels pacients després de la curació de la infecció pel VHC, en una quarta part, la fibrosi encara persisteix.

D’acord amb els resultats d’un estudi suec publicat a l’edició del febrer de la revista Journal of Viral Hepatitis, les persones amb infecció crònica pel virus de l’hepatitis C (VHC) milloren de forma significativa la fibrosi hepàtica avançada després d’aconseguir eliminar el VHC gràcies al tractament. Aquest bon resultat es veu entristit pel fet que la persistència de la fibrosi avançada es registri en una quarta part dels pacients i empitjori en un petit grup d’aquests, el que subratlla la necessitat de seguir controlant de manera regular a aquests pacients després de la curació del VHC. Entre els factors de risc de fibrosi avançada persistent s’inclou tenir cirrosi hepàtica abans de rebre tractament, edat avançada i un elevat índex de massa corporal.

És ben sabut que el risc de morbimortalitat en pacients amb infecció crònica pel VHC està relacionat amb l’estadi de fibrosi. Per tant, el diagnòstic precís de l’estadi de fibrosi resulta crucial en el tractament dels pacients amb hepatitis C.

L’estàndard actual del tractament enfront al VHC consisteix en la combinació d’AADs que permeten curar la infecció a una àmplia majoria dels pacients, amb una bona tolerabilitat i amb un curs curt de tractament. L’objectiu del tractament és aconseguir una RVS, és a dir, que l’ARN del VHC estigui indetectable 12 setmanes després de finalitzar el tractament, el que és sinònim de la curació de la infecció pel VHC. No obstant, moltes persones van ser tractades de l’hepatitis C en el passat amb una combinació ja en desús formada per interferó i ribavirina.

Amb la finalitat de donar més llum sobre els efectes a llarg termini de l’eliminació del VHC sobre la malaltia hepàtica, un grup d’investigadors suecs van avaluar a pacients que tenien fibrosi avançada abans d’iniciar un tractament enfront a l’hepatitis C basat en interferó. A més, els investigadors van voler determinar els factors de risc associats amb la persistència de la fibrosi hepàtica després d’obtenir RVS al tractament.

Els experts van dissenyar un estudi de tall transversal en el qual van participar 269 persones amb infecció crònica pel VHC que van aconseguir una RVS al tractament. Tots ells tenien fibrosi avançada (F3) o cirrosi (F4) abans de l’inici de la teràpia. No es van incloure a l’estudi pacients amb càncer hepàtic ni coinfectats pel VIH.

Per mesurar l’estadi de fibrosi després de la curació de la infecció pel VHC es va usar l’elastografia transitòria (també coneguda amb el nom comercial FibroScan®), un mètode diagnòstic no invasiu que permet estimar la rigidesa hepàtica, és a dir, el dany produït en el fetge en pacients amb malalties hepàtiques. Una rigidesa hepàtica de 9,5 kPa és indicativa de fibrosi avançada i una de 12,5 kPa o superior mostra la presència de cirrosi. Es va obtenir informació demogràfica i dades clíniques dels historials mèdics dels pacients. Tots els pacients inclosos a l’estudi havien estat tractats amb règims que van incloure interferó.

L’estadi de fibrosi anterior al tractament va ser determinat per mitjà de biòpsia hepàtica en 181 pacients, per elastografia transitòria en 81 participants i per un diagnòstic clínic de cirrosi en set pacients. En total, un 44% dels pacients tenien cirrosi abans del tractament. Un 59% dels participants van ser homes i la mitjana d’edat en el moment d’aconseguir la RVS va ser de 53 anys.

La durada mitjana del seguiment clínic va ser de 7,7 anys, tot i que aquesta xifra va variar de forma considerable. El temps de seguiment es va situar per sota dels 5 anys en 115 pacients, entre 5 i 10 anys en 70 participants i per sobre dels 10 anys en 84 persones.

La mitjana de l’índex de massa corporal en el seguiment va ser de 26 kg/m2 –un valor que indicaria sobrepes– i un 17% van tenir un valor d’IMC superior a 30 kg/m2, el que indicaria obesitat. La diabetis es va diagnosticar en un 13% dels participants dels quals al voltant d’una cinquena part la va desenvolupar després d’aconseguir curar-se de l’hepatitis C. La mitjana de rigidesa hepàtica a nivell basal va ser de 13,9 kPa, però va disminuir a 6,6 kPa durant el seguiment. Els pacients que tenien cirrosi abans del tractament van tenir de forma significativa una rigidesa hepàtica major després de curar-se (mitjana de 8,5 kPa) que els pacients que tenien fibrosi avançada abans del tractament (mitjana de 6 kPa).

La majoria (87%) dels pacients amb fibrosi avançada abans del tractament van experimentar una millora de la rigidesa hepàtica després de la curació. De forma similar, la rigidesa hepàtica va millorar després de la curació en el 83% dels pacients amb cirrosi abans de rebre el tractament. La rigidesa hepàtica va semblar disminuir amb el pas del temps en els pacients amb cirrosi abans del tractament: si un 48% dels pacients amb menys de 5 anys de seguiment encara tenien un mesurament de rigidesa hepàtica per sobre dels 9,5 kPa, aquest percentatge va disminuir fins un 21% en aquells pacients que van ser seguits durant 10 anys o més.

No obstant, no es va observar una regressió de la fibrosi en un 17% dels pacients que tenien fibrosi avançada abans de rebre el tractament. Tampoc es va observar una millora de la malaltia hepàtica en un 13% dels pacients amb cirrosi abans de començar el tractament. A més, en un 5% dels participants, l’estadi de fibrosi va empitjorar després d’aconseguir curar-se.

En general, 64 participants (24%) van tenir uns valors mitjos de rigidesa hepàtica de, com a mínim, 9,5 kPa després de la curació, el que indica la persistència de fibrosi avançada. Aproximadament, tres quartes parts d’aquests tenien cirrosi abans de començar el tractament. La persistència de fibrosi avançada després de la curació es va associar amb tenir cirrosi abans del tractament (quocient de probabilitats [CP]= 3,9; interval de confiança del 95% [IC95%]: 2,0 – 7,2), tenir 55 anys o més d’edat (CP= 2,3; IC 95%: 1,2 – 4,3) i un índex de massa corporal per sobre de 25 kg/m2 (CP = 2,3; IC 95%: 1,1 – 4,6). Set pacients amb fibrosi avançada abans del tractament van progressar a cirrosi després d’haver-se curat. Tots ells tenien més probabilitats de tenir diabetis que els que no van progressar a cirrosi (p = 0,02).

En les seves conclusions els investigadors suggereixen que als pacients amb sobrepes se’ls hi hauria de recomanar aprimar abans de començar el tractament enfront a l’hepatitis C i donar-los suport per aconseguir aquest objectiu.

D’acord amb els investigadors, tot i que el seu estudi no va ser dissenyat per avaluar la correlació entre mesurament de la rigidesa hepàtica i el risc de desenvolupar hepatocarcinoma cel·lular, a l’estudi es van registrar casos de pacients que, fins i tot havent experimentat una millora de la fibrosi, van desenvolupar càncer de fetge fins a 15 anys després de curar-se. Aquest descobriment subratlla la importància del continuar realitzant el cribratge del càncer de fetge fins i tot en pacients en els quals s’ha produït una regressió de la cirrosi després de la curació.

Els autors d’aquest estudi destaquen que la regressió de la fibrosi hepàtica després de la curació es va produir en l’àmplia majoria dels pacients de l’estudi després d’un llarg seguiment. A més, d’acord amb els seus descobriments, consideren que la regressió de la fibrosi és un procés continu a llarg termini i al llarg dels anys.

Font: infohep / gTt-VIH, Juanse Hernández
Referència: Hedenstierna M, Nangarhari A, El-Sabini A, et al. Cirrhosis, high age and high body mass index are risk factors for persisting advanced fibrosis after sustained virologic response in chronic hepatitis C. J Viral Hep, online edition, 2018.
Notícia traduïda per l’ASSCAT

02/03/2018

SEGUEIX-NOS A LES NOSTRES RRSS

PRÒXIMS ESDEVENIMENTS

ET PODRIA INTERESSAR

Related Post