Les persones amb hepatitis C podran ser donants d’òrgans

Les persones amb hepatitis C podran ser donants d’òrgans igual que les que no tenen aquesta infecció, d’acord amb un protocol que està ultimant l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT).

Ara només s’usa un òrgan amb el virus quan el pacient que espera està en risc vital, i sempre dins d’una política d’assajos aplicada a cor i fetge, sobretot. Però la directora de l’ONT, Beatriz Domínguez, ha confirmat que els obstacles per utilitzar òrgans d’aquestes persones s’eliminaran, i espera que no es trigui molt, però no té una data per això.

Les condicions per disposar d’òrgans d’aquests donants seran les mateixes que en qualsevol altre cas. Si fins ara es distingia entre persona sense hepatitis C, persona amb anticossos (donant amb condicions) i persona amb el virus (no donant), aquesta distinció s’eliminarà.

La causa principal d’aquest canvi està en l’èxit dels nous antivirals d’acció directa contra el virus de l’hepatitis C, explica Domínguez. “Aquests han demostrat unes taxes de curació properes al 100%”, afirma.

Això permetrà que els òrgans es trasplantin tot i que hi hagi risc que el receptor adquireixi, la infecció hepàtica, ja que quan es consideri oportú es podrà iniciar el tractament contra el virus C, que és senzill (dues pastilles al dia), curt (de dos a tres mesos), eficaç (curació de més del 95%) i que no interfereix amb els immunosupressors que prenen els receptors d’un òrgan. “Això, amb els tractaments anteriors de l’hepatitis basats en l’interferó no passava”, diu Domínguez, ja que aquest medicament alterava el sistema immunològic. A més, ni el temps (de sis mesos a un any) ni l’eficàcia (al voltant del 60%) ni els efectes adversos (molts l’abandonaven per la depressió i l’ansietat que causava) aconsellaven el seu ús.

Domínguez assegura que l’experiència dels EUA en aquest cas ha estat determinant. “El país té una crisi d’addictes per opiacis”, explica, “el que proporciona un elevat nombre de potencials donants per la mort de persones joves”, ja que ells són els consumidors més freqüents. Això ha portat a que en els últims cinc anys, des de l’ús extensiu dels nous tractaments contra l’hepatitis C, hi hagi coneixement científic suficient per avalar aquest ús.

Això sí, l’efecte no serà revolucionari. L’ONT calcula que a Espanya podran augmentar les donacions un 5%, el que suposaria passar dels 5.261 òrgans trasplantats del 2017 (últim any amb dades) a més de 5.500. No obstant, l’ONT que el 2017 va arribar a una taxa de 46,9 donants per milió d’habitants (el següent en el món és Portugal, que ha importat el model espanyol, amb 32,7), busca qualsevol escletxa per incrementar els casos. A llarg termini, el benefici es mantindrà, calcula l’ONT, però perquè les persones amb hepatitis C estaran curades i podran donar sense problemes, com va explicar Marina Berenguer, patòloga de l’Hospital de La Fe (València), l’abril d’aquest any. A més, Domínguez apunta a un altre aspecte: “Donarà un missatge de no discriminació cap a les persones amb hepatitis C”.

Aspecte normalitzador

La presidenta de la Federació Nacional de Malalts i Trasplantats Hepàtics (FNETH), Eva Díaz, coincideix en l’aspecte normalitzador de la mesura, i creu que és “un avenç”. “Si per endavant coneixes que rebràs un fetge amb una malaltia i l’acceptes, endavant”, senyala. “A més pot passar, en el cas de persones grans, que l’hepatitis no es desenvolupi mentre viuen”, diu.

Daniel Gallego, president de l’Associació Renal ALCER, coincideix en donar suport al projecte “sempre que s’informi a l’afectat i aquest l’accepti”. Tot i que els malalts renals són els que tenen la major llista d’espera per rebre un òrgan (unes 4.500 persones), també són els que es beneficien de més trasplantaments (3.269 el 2017), a més que té altres alternatives, com la diàlisi. Per això Gallego creu que “hi haurà pocs casos de donants renals amb hepatitis C”. “Una altra cosa serà en òrgans vitals, com el cor o el fetge”, afirma. La seva acceptació “dependrà de cadascun, de les expectatives que tingui de rebre un òrgan sense hepatitis”. “L’avantatge d’aquest protocol és que serà igual per a tots, no es beneficiaran més uns per estar en un hospital que altres, com ara”, afegeix.

El president d’ALCER senyala que en el futur aquesta iniciativa podria arribar a les persones amb VIH, que ara tampoc poden donar. La diferència és que els tractaments actuals contra aquesta infecció no la curen, sinó que controlen el virus fins deixar-lo en concentracions tan baixes que no suposen risc per a la salut, sempre que es prenguin els antivirals durant tota la vida. Podria donar-se el cas que una persona amb VIH no tingués virus en el ronyó o el cor. Aquesta possibilitat encara no s’ha plantejat formalment, diu la directora de l’ONT, però admet que ja hi ha hagut debats al respecte. “En aquest cas on més experiències hi ha és a Sudàfrica, però en trasplantaments en els quals donant i receptor té el VIH”, afirma Domínguez.

El país africà és un cas excepcional ja que té una elevada prevalença de persones amb VIH (gairebé el 19% de les persones entre 15 i 50 anys, que és la millor edat pels donants) i un bon sistema sanitari. En els països rics, on la quantitat de persones amb VIH és molt inferior (a Espanya la prevalença és del 0,3% del total de la població), el nombre d’òrgans extra que es podrien aconseguir és molt petit, pel que tampoc urgeix explorar aquesta via, indica Domínguez.

Exprimir un model d’èxit

Nous donants. El model espanyol de trasplantaments és el de més èxit del món, amb una taxa de donacions de 46,0 persones per milió d’habitants el 2017, per davant de Portugal (32,7) i dels Estats Units (30,8).

Líders de la classificació. Només Espanya ha superat la taxa de 40 donants per milió d’habitants. L’únic país, a banda dels ja citats, que ha superat una proporció de 30 ha estat Bèlgica el 2016, segons les últimes dades de l’ONT. A Espanya, Cantàbria, La Rioja, Navarra i País Basc van superar els 70. Només Castella-La Manxa i Madrid estan per sota de 40.

Creixement. El sistema encadena sis anys de creixement consecutiu, i el 2017 va arribar a 2.183 donants que van facilitar 5.261 trasplantaments d’òrgans, a banda dels d’os, pell i còrnia. El 2016 la taxa va ser de 43,4 donants per milió, i l’any anterior va ser de 39,7%.

Causes. L’augment de les donacions de viu i els programes per obtenir òrgans en asistòlia (quan hi ha mort cerebral) han contribuït a l’augment de les donacions. A això s’unirà properament la donació de persones amb hepatitis C i les procedents de centres privats.

Espera. Malgrat això, el 2017 hi havia gairebé 5.000 persones (d’elles, 74 nens) en llista d’espera: 4.000 per un ronyó; unes 460 esperaven per un fetge; unes 125, un cor; 260, un pulmó; 103, un pàncrees i 6, un intestí.

Negatives. Encara hi ha un 15% de famílies que rebutgen donar, un altre rècord mundial. En comunitats com el País Basc la taxa és de 0.

Font: elpais.com

Notícia traduïda per l’ASSCAT