“L’eliminació de l’hepatitis C ja és només qüestió de voluntat política”

Raúl Andrade va prendre el relleu de María Buti al capdavant de l’Associació Espanyola per a l’Estudi del Fetge a principis d’any. Aquest especialista, que dirigeix la Unitat de Gestió Clínica d’Aparell Digestiu de l’Hospital Universitari Virgen de la Victoria, analitza els reptes en l’abordatge de les malalties hepàtiques.

Quin és el balanç d’aquests mesos al front de l’AEEH?

Vaig assumir la presidència a finals de febrer, juntament amb la junta directiva que m’acompanya, i el balanç d’aquests primers mesos ha estat molt intens. Amb molta activitat, moltes propostes que estaven recollides al nostre programa. Realment estic molt satisfet de com s’està desenvolupant tot.

Com és l’associació que volen potenciar?

Ens preocupa que la societat sigui molt viva, molt participativa. Que els socis vegin que no és una institució purament formal, que percebin la utilitat de la societat. Tradicionalment ha tingut un component investigadors molt important, té un perfil molt marcat en aquest sentit, però volem fomentar també tots els aspectes docents. Som conscients que els membres més joves demanden que s’atenguin les seves necessitats docents. És una tasca en què estem molt interessats i confio en què doni els seus fruits.

Quines iniciatives estan posant en marxa?

Hi ha un gran ventall, estem dissenyant tallers pels més joves de la societat, que puguin ser una eina docent nova, i també estem iniciant activitats noves d’investigació i cursos que permetin connectar recerca bàsica i clínica a la nostra societat.

A primers d’octubre, per exemple, vam dur a terme el primer curs d’hepatologia traslacional, que va ser tot un èxit. De fet, va haver-hi bastants sol·licitants que es van quedar fora per manca d’espai. És una activitat nova que seguirem potenciant i és només un exemple. També estem obrint noves beques per a la investigació dels joves.

Durant molt de temps es va parlar de recerca traslacional, però va deixar de ser mediàtic, és un objectiu aconseguit?

Ha estat una demanda dels clínics, que la investigació bàsica no estigui desconnectada de les necessitats que tenim com a clínics per respondre a preguntes amb malalties concretes, però també és clarament una necessitat dels investigadors bàsics. Necessiten un feedback per part nostra, estar connectats per no desviar-se de l’objectiu que és investigar en aspectes que tinguin una translació. Ha pres força en els instituts de recerca en els hospitals, on treballen ambdós.

L’hepatitis C ha acaparat la major part dels titulars en aquests anys, en quin punt estem?

És un punt de transició. D’una banda, els pacients amb hepatitis C més greu, en la seva pràctica totalitat, estan curats, i aquest problema de salut que tenim en pacients que omplien les nostres consultes i ocupaven les llistes d’espera de trasplantaments ha desaparegut. Ara el repte que tenim, i la nostra societat és molt conscient d’ell, és el pla d’eliminació.

Ja que tenim a l’hepatitis C arraconada, li hem de donar el cop definitiu. Hem de ser de nou un país modèlic, a l’igual que en el tractament dels pacients, en la política d’eliminació, i complir amb els objectius de l’Organització Mundial de la Salut per a què l’hepatitis C arribi a ser quelcom completament residual.

És factible?

Sí, és qüestió de voluntat política, que tant el govern com les comunitats autònomes es comprometin a això, es conjurin entre tots per fer-ho i adoptin les polítiques d’eliminació necessàries. Com a societat hem desenvolupat un document sobre com fer estratègies d’eliminació, però aquest document és un més.

Està ben fet, coneixem bé el problema i podem assessora bé, però no ha de ser necessàriament el nostre document. Es tracta de tenir voluntat política.

S’ha traslladat al Ministeri?

Sí, ens hem reunit amb representants del Ministeri i hem instat a que prenguin una posició al respecte. El problema és que durant molt de temps hi ha hagut una situació política molt transitòria i és difícil adoptar mesures que no siguin peremptòries. Aquestes mesures, que són més a mig i llarg termino, es posposen. Però nosaltres no ens mesurem per temps polític, sinó per les necessitats de salut de la població.

Fins a quin punt el focus mediàtic en l’hepatitis ha eclipsat altres patologies del fetge davant les quals s’ha d’estar alerta?

Els hepatòlegs sempre hem tingut present que aquesta malaltia era molt important perquè era molt prevalent i una causa de cirrosi important, però altres molts pacients amb malalties hepàtiques també mereixen la nostra atenció. Ara sí és veritat que tenim més espai per atendre a altres molts pacients.

En Medicina quan una malaltia va controlant-se n’apareix una altra de nova. Ara tenim un major nombre de pacients amb fetge gras, per exemple, que és una malaltia que poblarà la nostra consulta en els propers anys i serà la primera causa de malaltia hepàtica avançada. Ja ho està sent en molts països i el nostre no serà una excepció.

Tanmateix, és una malaltia que encara no té l’atenció necessària en primària…

És una malaltia silent, que no dóna la cara fins que el fetge s’afecta d’una forma significativa. Aquesta malaltia té lloc en el context d’altres problemes de salut, com la diabetis o l’obesitat, o amb alteracions metabòliques com hiperlipèmies o hipertensió. En aquest context és on es dóna més el fetge gras i d’alguna forma és una espècie d’alteració de segon ordre per a molts metges, que en principi es preocupen molt més pel control de la glucèmia o la hipertensió.

Hem de traslladar als metges que gestionen als pacients amb risc de fetge gras que és falsa la idea que és una malaltia menor, que no passa a majors. Avui sabem que no és així, que una fracció important de pacients evolucionen cap a fases més avançades amb cicatrització del fetge, amb inflamació i amb cirrosi, i a partir d’aquí tenen el mateix risc que altres pacients, o fins i tot major, de desenvolupar un càncer de fetge.

Què es pot fer?

S’ha de prestar màxima atenció i això vol dir un diagnòstic precoç, que és molt important, i un control estret d’aquell pacient. És una malaltia relacionada també amb major risc cardiovascular, per tant, no ha de ser oblidada i se li ha de prestar la màxima atenció.

Recentment denunciaven els obstacles en l’accés als tractaments de càncer hepàtic, quines limitacions tenen els especialistes?

La principal és que el Ministeri no ha aprovat el reemborsament per a medicaments de segona línia en càncer de fetge i alguns altres de primera línia. Medicaments que han estat aprovats per altres agències, l’agència europea i les agències nacionals de la majoria dels països europeus, que s’estan poden prescriure a aquells pacients sense limitació, mentre a Espanya, d’una forma sorprenent al nostre judici i sense una raó científica, no es permet pel moment el reemborsament d’aquests tractaments.

Em preocupa molt més la manca de reemborsament de l’únic tractament de segona línia que hi ha que s’ha mostrat efectiu i que té un suport científic clar, regorafenib. Fa que pacients en els quals ha fracassat el tractament de primera línia, sorafenib, no tinguin una opció terapèutica. És quelcom greu i estem en total disconformitat amb la situació i demanem que reconsideri la seva condició i en permeti l’accés, que passa per aplicar un preu de reemborsament. Si no és així, al final s’han d’emprar vies alternatives, com l’ús compassiu, que limita moltíssim l’accés segons l’hospital i suposa costos afegits pel centre i la unitat que el prescriu.

Davant d’un diagnòstic d’aquest tipus el pacient es sent especialment vulnerable, com s’ha de gestionar la comunicació amb el pacient oncològic?

En digestiu tenim molta experiència en aquesta àrea perquè sempre hem gestionat a aquests pacients. A diferència d’altres tipus de càncer en altres localitzacions, en la immensa majoria del càncer gàstric, cerebral, etc., no succeeix sobre una malaltia crònica d’aquell òrgan.

Com a hepatòlegs sempre hem portat a aquests pacients, amb molta freqüència hem diagnosticat a aquests pacients i hem gestionar aquesta complicació. Tenim l’experiència i el coneixement suficient per gestionar aquests pacients. Sempre ho hem fet així. Evidentment, cada cop es fa més dins d’un context d’un equip multidisciplinari que funciona en la immensa majoria dels grans hospitals. En aquest equip s’integren també hepatòlegs, radiòlegs intervencionistes, cirurgians i oncòlegs. Entre tots prenem les decisions, però finalment qui s’encarrega del suport en el dia a dia del pacient és l’hepatòleg.

Estem acostumats a comunicar-nos amb els pacients, a fer-los veure que és una complicació, que és tractable, que depèn de la fase en la qual es detecti es pot curar, i en això estem. És quelcom que forma part de la nostra tradició.

Aquest caràcter multidisciplinari, també forma part de l’essència de la vostra associació?

Bàsicament està formada per gastroenteròlegs, però tenim molts investigadors bàsics i traslacionals que no són metges però que es dediquen a la recerca en malalties del fetge, i també hi ha alguns internistes, alguns cirurgians del trasplantament, i algun radiòleg intervencionista. El gruix són especialistes de digestiu que en alguns casos, com és el meu, ens dediquem de forma preferent al fetge.

També s’han publicat els resultats d’un estudi impulsat pel Ciber sobre el descobriment de nous mecanismes d’hepatitis alcohòlica que assignen un paper important a la microbiota, què ens pot dir?

Encara no he pogut veure’l. Va en la línia del que venim observant, té un impacte en moltes malalties, no només les del fetge. Precisament en l’hepatitis alcohòlica es tenia aquesta percepció de la importància de la microbiota. De fet, es creia que jugava un paper fonamental en la patogènesi del dany agut.

El que es coneix menys, i serà un àrea extraordinàriament important, és el seu paper en altres moltes malalties, com el fetge gras. Encara no s’ha determinat amb exactitud aquest paper, i hi ha una recerca molt activa, a l’igual que en la cirrosi i en altres malalties. En l’àrea de la toxicitat hepàtica per fàrmacs, l’àrea de recerca a la qual em dedico, pensem que la microbiota és un element fonamental per explicar diferències de susceptibilitat d’uns individus a uns altres a desenvolupar toxicitat hepàtica. Manca molta investigació encara i hi ha projectes europeus en aquesta línia.

Font: gacetamedica.com

Notícia traduïda per l’ASSCAT