Els marcadors sèrics més importants en la pràctica clínica pel diagnòstic de l’hepatitis B són: l’antigen de superfície (HBsAg), els anticossos enfront a aquest antigen (anti-HBs), l’antigen e (HBeAg), els anticossos enfront a aquest antigen (anti-HBe) i els anticossos enfront a las proteïnes del core (anti-HBc).

• HBsAg, antigen de superfície d’hepatitis, anti-HBs+ de forma aïllada, reflecteix la resposta a la vacunació.
• DNA-VHB, representa el virus B a la sang i la seva concentració es quantifica en anti-HBc IgM+, anti-HBc IgG +.
• HBeAg, antigen e de l’hepatitis B, anti-HBe anticòs enfront al HBeAg.
• Anti-HBs, anticòs enfront a l’antigen de superfície HBsAg. L’aparició d’aquest anticòs és el que es busca després de la vacunació.

El HBsAg serveix com un marcador de virèmia del VHB i com un indicador d’infecció aguda o crònica. En cas d’infecció oculta pel VHB, el pacients té ADN del VHB sense antigen de superfície, però això té lloc molt rarament.

La presència del HBeAg (antigen e) indica una alta infectivitat. En la pràctica, la majoria de les persones tenen el HBeAg negatiu perquè seroconverteixen amb el temps, o sigui desenvolupen anticossos, anti-HBe. Quan es detecta anti-HBc IgM+, indica una infecció aguda pel VHB, o bé una reactivació, un brot de VHB, prèviament inactiu.

L’anticòs de superfície (anti-HBs) reflecteix immunitat, ja sigui per vacunació o per haver estat en contacte amb el VHB, i si presenta anti-HBc IgG + indica exposició al VHB. Aquest anticòs no es produeix per vacunació.

Font: ASSCAT