L’hepatitis C és prevalent a tot el món. Les regions de l’OMS més afectades són les del Mediterrani Oriental i Europa, amb una prevalença del 2,3% i 1,5% respectivament. La prevalença de la infecció per VHC en altres regions de l’OMS oscil·la entre el 0,5% i l’1,0%.

• L’hepatitis C és una malaltia del fetge causada pel virus del mateix nom; aquest virus pot causar hepatitis, tant aguda com crònica, la gravetat de la qual varia entre una dolència lleu que dura algunes setmanes, i una malaltia greu de per vida.
• El virus de l’hepatitis C es transmet a través de la sang, i la majoria de les infeccions es produeixen per exposició a petites quantitats de sang a través del consum de drogues injectables, de pràctiques d’injecció o d’atenció sanitària poc segures i de la transfusió de sang i productes sanguinis sense analitzar.
• S’estima que hi ha en el món 71 milions de persones amb infecció crònica pel virus de l’hepatitis C.
• Un nombre considerable d’aquestes persones amb infecció crònica desenvoluparan cirrosi o càncer de fetge.
• Cada any moren unes 399.000 persones degut a l’hepatitis C, sobretot per cirrosi i carcinoma hepatocel·lular.
• Els antivírics poden curar més del 95% dels casos d’infecció per virus de l’hepatitis C, el que redueix el risc de mort per càncer de fetge i cirrosi, però l’accés al diagnòstic i el tractament és limitat.
• En l’actualitat no existeix cap vacuna contra l’hepatitis C, però la investigació en aquesta esfera continua.

 El virus de l’hepatitis C (VHC) causa infecció aguda i crònica. Pel general, la infecció aguda és asimptomàtica i en rares ocasions (o en cap) s’associa a una malaltia potencialment mortal. Aproximadament un 15-45% de les persones infectades elimina el virus espontàniament en un termini de sis mesos, sense necessitat de cap tractament.

El 60-80% restant desenvoluparà infecció crònica, i en aquests casos el risc de cirrosi hepàtica als 20 anys és del 15-30%.

Distribució geogràfica

L’hepatitis C és prevalent a tot el món. Les regions de l’OMS més afectades són les del Mediterrani Oriental i Europa, amb una prevalença del 2,3% i 1,5% respectivament. La prevalença de la infecció per VHC en altres regions de l’OMS oscil·la entre el 0,5% i l’1,0%. En funció del país, la infecció pel virus de l’hepatitis C pot concentrar-se en algunes poblacions (per exemple, entre els consumidors de drogues injectables), i/o en la població en general. Existeixen nombroses soques (o genotips) del VHC, la distribució de les quals és variable segons la regió.

Transmissió

El virus de l’hepatitis C es transmet per la sang. Generalment es transmet:

• Al consumir drogues injectables i compartir el material d’injecció.
• En entorns sanitaris, degut a la reutilització o l’esterilització inadequada d’equip mèdic, especialment xeringues i agulles.
• A través de transfusions de sang i productes sanguinis sense analitzar.

El VHC també es pot transmetre per via sexual i passar de la mare infectada al seu fill, tot i que aquestes formes de transmissió són menys freqüents.

L’hepatitis C no es transmet a través de la llet materna, els aliments o l’aigua, ni per contacte ocasional, per exemple, abraçades, petons i menjars o begudes compartides amb una persona infectada.

Les estimacions obtingudes per modelització indiquen que al món va haver-hi 1,75 milions de noves infeccions per VHC el 2015 (23,7 per 100.000 persones). 

Símptomes

El període d’incubació de l’hepatitis C pot variar de dues setmanes a sis mesos. Després de la infecció inicial, aproximadament un 80% dels casos no presenten símptomes. Aquells amb simptomatologia aguda poden presentar febre, cansament, inapetència, nàusees, vòmits, dolor abdominal, orines fosques, femtes clares, dolors articulars i icterícia (coloració groguenca de la pell i els ulls).

Diagnòstic

Donat que la infecció aguda pel VHC és generalment asimptomàtica, pocs són els casos diagnosticats en al fase aguda. Sovint, la infecció crònica pel VHC també queda sense diagnosticar perquè es manté asimptomàtica fins a dècades després, quan apareixen símptomes secundaris al dany hepàtic greu.

La infecció amb el VHC es diagnostica en dues etapes:

• La detecció d’anticossos anti-VHC amb una prova serològica revela la infecció.
• Si els anticossos anti-VHC són positius, per confirmar la infecció crònica es necessita una prova que detecti l’àcid ribonucleic (RNA) del virus. Això és així perquè un 30% de les persones infectades pel VHC eliminen espontàniament la infecció mitjançant una resposta immunitària forta, sense necessitat de tractament, i tot i que ja no estiguin infectades seguiran tenint els anticossos anti-VHC positius.

Un cop diagnosticada una hepatitis C crònica s’haurà d’avaluar el grau de dany hepàtic (fibrosi o cirrosi). Això pot fer-se per biòpsia hepàtica o per diverses proves no invasives.

A més a més, s’hauria de realitzar una prova de laboratori per identificar el genotip del virus. Hi ha sis genotips del VHC, i la seva resposta al tractament és diferent. D’altra banda, una mateixa persona pot estar infectada per més d’un genotip. El grau de dany hepàtic i el genotip del virus s’empren per orientar les decisions terapèutiques i la conducta clínica.

Fer-se les proves

El diagnòstic precoç pot prevenir problemes de salut derivats de la infecció, i també la transmissió del virus. L’OMS recomana el cribratge en persones que puguin córrer un alt risc d’infecció.

• Els grups de població més exposats al risc d’infecció pel VHC són:
  • Els consumidors de drogues injectables.
  • Els consumidors de drogues per via intranasal.
  • Els receptors de productes sanguinis infectats, i els pacients sotmesos a intervencions invasives en centres sanitaris les pràctiques de control de la infecció dels quals són inapropiades.
  • Els nens nascuts de mares infectades pel VHC.
  • Persones les parelles sexuals de les quals estan infectades pel VHC.
  • Persones infectades pel VIH.
  • Reclusos o exreclusos.
  • Persones que hagin tingut tatuatges o perforacions ornamentals (pírcings).

Dels 36,7 milions de persones que es calcula que hi ha en el món infectades pel VIH, uns 2,3 milions tenen proves serològiques d’infecció passada o present pel VHC. En les persones infectades pel VIH, la prevalença d’anticossos anti-VHC era del 6,2%. Les hepatopaties representen una important causa de morbiditat i mortalitat entre els infectats pel VIH.

Tractament

L’hepatitis C no sempre requereix tractament, perquè en algunes persones la resposta immunitària eliminarà la infecció espontàniament i algunes persones amb infecció crònica no arriben a presentar dany hepàtic. Quan el tractament és necessari, l’objectiu és la curació. La taxa de curació depèn d’alguns factors com la soca del virus i el tipus de tractament que es dispensa.

El tractament de l’hepatitis C està canviant ràpidament. El sofosbuvir, el daclatasvir i la combinació de sofosbuvir/ledipasvir formen part dels tractaments preferits en les directrius de l’OMS, i poden aconseguir taxes de curació superiors al 95%.

Aquests medicaments són molt més eficaços i segurs, i millor tolerats que els tractaments antics. El tractament amb antivirals d’acció directa (AADs) por curar a la majoria de les persones infectades pel VHC i és més breu (normalment 12 setmanes). L’OMS està actualitzant les seves directrius terapèutiques per incloure els tractaments amb AAD pangenotípics i simplificar el monitoreig de laboratori. Tanmateix, l’interferó pegilat i la ribavirina segueixen tenint una aplicació molt limitada en algunes circumstàncies. Tot i que els costos de producció són baixos, els AAD antivírics segueixen sent molt cars en molts països d’ingressos alts i mitjans-alts. Els seus preus s’han reduït dràsticament en alguns països (sobretot d’ingressos baixos), gràcies a la introducció de genèrics.

L’accés al tractament del VHC està millorant, però segueix sent limitat. El 2015, dels 71 milions de persones que hi havia en el món infectades per aquest virus, només el 20% (14 milions) estaven diagnosticades. Aquest mateix any, només es va iniciar el tractament en el 7,4% dels casos diagnosticats (1,1 milions). El 2016 es van tractar 1,76 milions de persones més, per tant, la cobertura mundial del tractament curatiu de l’hepatitis C es va elevar al 13%. Queda molt per fer per a què el món arribi d’aquí al 2030 la meta d’una cobertura terapèutica del 80%.

Prevenció

Prevenció primària

Com no hi ha vacunes per prevenir la infecció pel VHC, la prevenció depèn de la reducció del risc d’exposició al virus en l’entorn sanitari, en els grups de població d’alt risc, com els consumidors de drogues injectables, i en els contactes sexuals.

A continuació s’enumeren alguns exemples d’intervencions de prevenció primària recomanades per l’OMS:

• Higiene de les mans, inclosa la preparació de les mans per a la cirurgia, el rentat de les mans i l’ús de guants.
• Ús segur i apropiat de les injeccions en l’atenció sanitària.
• Manipulació i eliminació segura d’objectes afilats i despulles.
• Prestació de serveis integrals de reducció de danys als consumidors de drogues injectables, per exemple proporcionant material d’injecció estèril.
• Anàlisi de la sang donada per detectar les hepatitis B i C (així com el VIH i la sífilis).
• Capacitació del personal sanitari.
• Promoció de l’ús correcte i sistemàtic de preservatius.

Prevenció secundària i terciària

Per a les persones infectades pel virus de l’hepatitis C l’OMS recomana:

• Informació i assessorament sobre opcions d’atenció i tractament.
• Vacunació contra les hepatitis A i B per prevenir la coinfecció per aquests virus i protegir el fetge.
• Tractament mèdic precoç i adequat, inclosa, si procedeix, la teràpia antivírica.
• Seguiment periòdic pel diagnòstic precoç de la malaltia hepàtica crònica.

Detecció, atenció i tractament de les persones infectades pel VHC

A l’abril del 2016 l’OMS va actualitzar les seves ‘Directrius per a la detecció, atenció i tractament de les persones amb hepatitis C crònica’, que complementen les orientacions ja existents de l’Organització amb respecte a la prevenció de la transmissió de virus per la sang, entre ells el VHC.

Estan dirigides a instàncies normatives, funcionaris governamentals i encarregats de desenvolupar programes de detecció del VHC i d’atenció i tractament de les persones infectades en països d’ingressos baixos i mitjans. Aquestes directrius ajudaran a ampliar els serveis de tractament per a pacients amb VHC, perquè ofereixen recomanacions clau en aquestes àrees i examinen consideracions relatives a la seva implementació.

(L’OMS està elaborant directrius de tractament actualitzades que es publicaran a mitjans del 2018).

• Directrius per a la detecció, atenció i tractament de les persones amb hepatitis C crònica – en anglès

A nivell mundial, el nombre anual de persones que van iniciar el tractament per curar el virus de l’hepatitis C (VHC) va augmentar prop d’1 milió el 2015 a 1,5 milions el 2016. A finals del 2016, el nombre acumulat de persones que havien accedit a AADs per curar el VHC a gairebé 3 milions.

Resum de les principals recomanacions

Recomanacions sobre la detecció de la infecció pel VHC

1. Cribratge per identificar a les persones infectades pel VHC

Es recomana proposar la realització de proves serològiques a persones pertanyents a grups de població amb elevada prevalença d’infecció pel VHC o amb antecedents d’exposició o comportaments de risc.

2. Quan confirmar el diagnòstic d’infecció crònica pel VHC

Si les proves serològiques són positives es recomana la realització posterior d’una prova de detecció del RNA del VHC, amb la finalitat de confirmar el diagnòstic d’infecció crònica. Les proves de detecció del RNA del VHC també es recomanen per determinar si s’ha d’administrar un tractament per a l’hepatitis C.

Recomanacions sobre l’atenció a les persones infectades pel VHC

3. Detecció del consumo d’alcohol i assessorament per reduir el consum moderat i alt

Es recomana avaluar el consum d’alcohol de totes les persones infectades pel VHC i, posteriorment, oferir una intervenció destinada a reduir-lo si és moderat o alt.

4. Avaluació del grau de fibrosi i cirrosi del fetge

En entorns amb escassos recursos es recomana avaluar la fibrosi hepàtica mitjançant la determinació de la raó entre l’aspartat-aminotransferasa i les plaquetes (APRI) o un índex similar (FIB4), en lloc d’altres proves no invasives que requereixen més recursos, com l’elastografia o el denominat Fibrotest.

Recomanacions sobre el tractament de l’hepatitis C

5. Avaluació pel tractament

S’hauria d’avaluar la possibilitat d’administrar tractament antivíric en tots els adults i nens amb infecció crònica pel VHC.

6. Tractament amb AADs

L’OMS recomana els tractaments basats en els AAD per a tots els pacients amb hepatitis C, excepte alguns casos concrets en els quals encara es poden emprar els tractaments basats en el interferó (tractament alternatiu per a pacients infectats per VHC dels genotips 5 o 6 i per a pacients infectats per VHC del genotip 3 que també presentin cirrosi).

7. Haurien d’abandonar-se el telaprevir i el boceprevir

Aquests dos AAD de primera generació, que s’administren juntament amb interferó pegilat i ribavirina, eren els recomanats en les directrius del 2014. Tanmateix, ara hi ha proves que els efectes adversos són més freqüents, i la curació més rar, amb aquests fàrmacs que amb els AAD més recents. Conseqüentment, l’OMS ja no els recomana.

8. L’OMS recomana tractaments amb AAD alternatius, basant-los en el genotip i la cirrosi

El grup que va elaborar les directrius va examinar totes les dades disponibles (més de 200 estudis) per determinar els tractaments més eficaços i segurs per a cadascun dels 6 genotips.

Resposta de l’OMS

El maig del 2016, l’Assemblea Mundial de la Salut va adoptar la primera Estratègia mundial del sector de la salut contra l’hepatitis vírica, 2016-2021, que destaca la funció crucial de la cobertura sanitària universal i les metes de la qual estan alineades amb les dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. L’objectiu final és eliminar les hepatitis víriques com a problema de salut pública, i les metes consisteixen en reduir els casos incidents en un 90% i la mortalitat en un 65% d’aquí al 2030. L’estratègia també defineix les mesures que han d’adoptar els països i la Secretaria de l’OMS per assolir aquestes metes.

Amb la finalitat d’ajudar als països a assolir els objectius mundials relatius a les hepatitis víriques en el marc de l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible, l’OMS està treballant en les següents esferes:

• Conscienciació, promoció d’aliances i mobilització de recursos.
• Formulació de polítiques basades en proves científiques i dades per a l’acció.
• Prevenció de transmissió.
• Ampliació dels serveis de detecció, atenció i tractament.

L’OMS va publicar “l’Informe mundial sobre les hepatitis, 2017”, en el qual s’estableixen els punts de referència de l’impuls cap a l’eliminació. A l’informe es recullen estadístiques mundials sobre les hepatitis víriques B i C, la taxa de noves infeccions, la prevalença de les infeccions cròniques i la mortalitat provocada per aquests dos virus de l’hepatitis, que comporten una càrrega tan gran, així com la cobertura d’intervencions bàsiques, tot això actualitzat a finals del 2015. La publicació està disponible en el següent enllaç: Informe mundial sobre les hepatitis, 2017.

Font: who.int

Notícia traduïda per l’ASSCAT