Un estudi descarta que el virus de l’hepatitis C afavoreixi l’osteoporosi

Les persones amb infecció crònica per virus de l’hepatitis C no tenen per què tenir més osteoporosi i fractures òssies, segons suggereix un estudi sobre població coinfectada pel VIH i el VHC.

Des de fa anys es sap que la cirrosi hepàtica predisposa per desenvolupar osteoporosi. No obstant, no es té la certesa de si la infecció crònica pel virus de l’hepatitis C (VHC) per si mateixa afavoreix l’osteoporosi. En alguns estudis retrospectius s’ha observat que les persones coinfectades pel VIH i el VHC tenen més risc d’osteoporosi i de fractures que les persones infectades únicament pel VIH.

Un treball dut a terme per investigadors del Grup d’Estudi de Sida de la Seimc (Gesida), els resultats dels quals s’acaben de presentar a la Conference of Retrovirus and Opportunistic infections (CROI), a Seattle, ha avaluat els efectes de la curació del VHC sobre la densitat mineral òssia en persones coinfectades amb VIH/VHC, amb la finalitat d’investigar el possible paper que pogués tenir la pròpia infecció per VHC en la densitat mineral òssia en aquest grup de població.

Com exposa un dels principals investigadors del treball, Juan Berenguer, de l’Hospital General Universitari Gregorio Marañón, a Madrid, “els resultats mostren que, almenys a mig termini, l’eradicació del VHC després del tractament no es va associar amb canvis significatius en la densitat mineral òssia en persones coinfectades amb VIH/VHC. Aquests descobriments suggereixen que l’excés d’osteoporosi i de fractures trobat a pacients coinfectats per VIH/VHC en comparació amb pacients infectats únicament per VIH es deguin probablement a diferències en hàbits de vida i factors nutricionals entre ambdues poblacions i no a un efecte directe del propi VHC sobre l’os”.

Per aquesta investigació es van reclutar pacients coinfectats per VIH/VHC que van iniciar un tractament enfront al VHC en 13 centres de diferents punts d’Espanya entre el 2012 i el 2014. L’estudi prospectiu, es va determinar la densitat mineral òssia de la columna lumbar i del coll femoral dels pacients en dos moments: immediatament abans de començar el tractament de l’hepatitis C i als dos anys de l’inici d’aquest. També es va recollir informació completa sobre aspectes demogràfics, pes, talla, índex de massa corporal, variables relacionades amb la infecció per VIH i amb la infecció per VHC, hàbits com tabaquisme, consum d’alcohol i de drogues; i paràmetres de laboratori i mesurament de la fibrosi hepàtica mitjançant elastografia de transició amb FibroScan.

En total es van incloure 160 pacients, majoritàriament de sexe masculí (74%), amb una edat mitjana de 49 anys, dels quals el 74% referia haver consumit drogues injectades en algun moment de la seva vida. El 46% tenia cirrosi hepàtica, el 68% eren fumadors i només el 3% referia un consum elevat d’alcohol en el moment de ser inclosos en l’estudi. El tractament de l’hepatitis C es va basar en pautes amb interferó en el 79% i pautes amb fàrmacs orals lliures d’interferó en el 21%. Un total de 102 pacients (64%) van assolir una resposta viral sostinguda (RVS) equivalent a la curació de l’hepatitis C.

“A l’inici del tractament de l’hepatitis C no es van trobar diferències entre respondedors i no respondedors en cap característica sociodemogràfica, pes, tabaquisme o consum de substàncies i tampoc en la densitat mineral òssia de la columna lumbar o coll femoral ni en la distribució de les diferents categories (normal, osteopènia, osteoporosi). Tampoc es van trobar diferències en els canvis de densitat mineral òssia des del començament del tractament fins el segon any d’iniciat aquest ni a la columna lumbar ni al coll femoral entre respondedors i no respondedors. Finalment, no va haver-hi diferències en la proporció de pacients amb canvis en les categories de densitat mineral òssia (normal, osteopènia, osteoporosi) des de l’inici del tractament fins el segon any després del seu inici ni a la columna lumbar ni al coll femoral”.

Resultats en vida real amb elbasvir/grazoprevir per a l’hepatitis C

Juan Berenguer és també, juntament amb Juan González-García, de l’Hospital Universitari La Paz, investigador principal d’un altre estudi presentat en el CROI sobre les dades en vida real del tractament amb elbasvir/grazoprevir (EBV/GZR). Aquesta combinació de dosi fixa de dos medicaments que conté 50 mg d’EBV i 100 mg de GZR en una sola tauleta. Està aprovat a Europa pel tractament de la infecció crònica per hepatitis C en pacients amb o sense cirrosi compensada infectats amb els genotips 1a, 1b i 4 del VHC. Tanmateix, hi ha poques dades del món real sobre l’efectivitat de l’EBV/GZR en l’hepatitis C crònica, d’aquí que un grup col·laboratiu de facultatius del Servei Madrileny de Salut (Sermas) ho investiguessin.

Per això, van emprar el Registre d’Utilització d’Agents Antivirals pel Virus de l’Hepatitis C (RUA-VHC) del Sermas on es recull, de forma prospectiva, tota la informació clínica i els resultats del tractament de pacients que reben tractament enfront al VHC amb AADs en els hospitals madrilenys. És un dels registres més grans del món de tractament amb AADs en condicions de vida real.

Després d’analitzar a un total de 1.620 pacients amb hepatitis C tractats amb EBV/GZR, dels quals 134 estaven a la vegada infectats pel VIH, Berenguer conclou que “l’efectivitat i seguretat del tractament amb EBV/GZR és similar al trobat en els assajos clínics de registre. Els resultats amb aquest règim terapèutic són particularment bons en pacients amb hepatitis C infectats per genotip 1b i sense cirrosi, independentment que estiguin o no estiguin coinfectats pel VIH”, afirma Berenguer.

Font: diariomedico.com

Notícia traduïda per l’ASSCAT