Resultats de la infecció pel virus de l’hepatitis C (VHC): una malaltia crònica avaluada des de perspectives diverses
El tractament de la infecció pel virus de l’hepatitis C (VHC) ha tingut un gran avenç amb la introducció de les teràpies pangenotípiques, lliures d’interferó i ribavirina, associats amb altes taxes de curació i amb un baix perfil d’efectes secundaris.
A més, existeix evidència que la cura del VHC redueix les complicacions del VHC, millora la qualitat de vida percebuda pels pacients i estalvia costos sanitaris a llarg termini en la majoria dels països occidentals. En aquesta revisió es presenta la càrrega integral que causa el VHC i el valor de la seva eliminació.
La introducció del tractament oral administrant pastilles un cop al dia i sense interferó per a la cura del VHC, el potencial per aconseguir l’eliminació del VHC el 2030 s’ha convertit en una possibilitat en algunes regions del món. No obstant, encara existeixen barreres per a la detecció, el vincle amb l’atenció i el tractament en molts països als quals haurien de superar-se per assolir aquest objectiu. En conclusió, a nivell mundial, s’ha de continuar el treball per garantir que s’implantin polítiques nacionals per donar suport a la detecció, la vinculació amb l’atenció i el tractament assequible per eliminar el VHC.
Introducció
La infecció pel virus de l’hepatitis C (VHC) afecta a 71,1 milions de persones a tot el món, el que equival a aproximadament l’1,0% de la població mundial. Segons el país, la prevalença de la infecció per VHC pot concentrar-se en certs grups específics, o pot ser molt alta en la població general. Tot i que el nombre absolut d’individus infectats pel VHC és alt a Àsia, les taxes de prevalença més altes en la població general es registren en el Mediterrani oriental i certes regions europees amb taxes de prevalença del 2,3% i l’1,5%, respectivament.
La infecció pel virus de l’hepatitis C és autolimitada en aproximadament el 25% dels pacients el RNA-VHC dels quals en el sèrum es torna indetectable permanentment després de la infecció inicial (clearance espontani). No obstant, al voltant del 75% de les persones infectades no eliminen el virus en els 6 mesos posteriors a l’exposició, i desenvolupen hepatitis crònica que pot conduir a una malaltia hepàtica terminal. De fet, el risc de desenvolupar cirrosi es troba entre el 10% i el 30% als 20 anys. A més, aproximadament 399.000 persones moren cada any a causa de l’hepatitis C, principalment degut a cirrosi i carcinoma hepatocel·lular (HCC).
Cada cop més, la infecció crònica pel VHC es considera una malaltia sistèmica que afecta negativament als resultats clínics, econòmics i a la qualitat de vida percebuda pels pacients. Clínicament, la cirrosi relacionada amb el VHC pot portar a diverses complicacions, com la cirrosi descompensada i l’HCC, el que porta a un augment de la mortalitat. A més, la infecció pel VHC afecta a diversos òrgans fora del fetge i és responsable de manifestacions extrahepàtiques. Finalment, la infecció pel VHC pot afecta negativament a la qualitat de vida pels efectes directes en el fetge o a l’afectar òrgans extrahepàtics. Aquestes conseqüències hepàtiques i no hepàtiques de la infecció pel VHC són responsables de problemes greus de salut pels pacients i la societat.
En aquesta revisió, es resumeix una reunió d’un grup de treball que va ser patrocinada per l’Associació de Polítiques Públiques d’Hepatitis B i C, celebrada a Munic, Alemanya, el 25 de gener del 2018. Les proves reunides en aquesta reunió es van presentar posteriorment a la 2ª Cimera de la Política del VHC de la UE, titulada: “Obtenció de fons sostenibles pels plans d’eliminació del virus de l’hepatitis C” (http://www.hcvbrusselssummit.eu/) el 6 de juny del 2018. Els objectius són destacar la naturalesa multifacètica de la infecció pel VHC, el seu impacte en la clínica, en l’economia i en la qualitat de vida percebuda i la necessitat d’un enfoc múltiple per complir els objectius d’eliminar el VHC pel 2030.
Resultats clínics de la infecció per VHC: les conseqüències hepàtiques
La infecció pel virus de l’hepatitis C s’associa a malaltia hepàtica crònica, cirrosi, HCC i mortalitat relacionada amb el fetge. Entre els pacients infectats pel VHC, un 10%-30% desenvoluparan cirrosi i un 1%-5% desenvoluparan HCC després de més de 20 anys. No obstant, la taxa de progressió de la malaltia hepàtica relacionada amb el VHC pot veure’s influïda per factors, com l’edat en el moment de la infecció, el gènere (masculí), l’origen ètnic (afroamericà) i la coinfecció amb el Virus B (VHB) o amb el virus de la immunodeficiència humana (VIH), i condicions comòrbides com l’abús d’alcohol, la immunosupressió, la resistència a la insulina i l’esteatohepatitis no alcohòlica (NASH, en les seves sigles en anglès), hemocromatosi i/o esquistosomiasi.
La ubicació geogràfica també pot exercir un paper en la progressió de la malaltia. Als Estats Units i Europa, la taxa de progressió a cirrosi oscil·la entre el 8% i el 24% durant un període de 20 a 30 anys, el que porta a una taxa anual de desenvolupament d’HCC entre l’1% i el 4%. No obstant, al Japó, la taxa de progressió a cirrosi és més alta i varia entre el 30% i el 46%, amb una taxa anual de progressió a HCC entre el 5% i el 7%.
La mortalitat relacionada amb el virus de l’hepatitis C s’atribueix principalment a l’HCC i a les complicacions de la cirrosi, als Estats Units, per cirrosi descompensada, mentre que al Japó, per HCC.
És important tenir en compte que el desenvolupament de descompensació s’associa amb un augment addicional del risc de mortalitat. De fet, la probabilitat acumulada de descompensació és del 5% en el primer any, augmentant al 30% als 10 anys del diagnòstic de cirrosi. Un cop que es produeix la cirrosi descompensada, la supervivència a 5 anys s’estima en el 50%. En contrast, les taxes de supervivència als 3, 5 i 10 anys després del diagnòstic de cirrosi compensada s’estimen en 96%, 91% i 79%, respectivament.
La gran càrrega de la malaltia hepàtica pel VHC a nivell mundial va fer que el VHC dos una de les principals indicacions pel trasplantament de fetge (TH). En un estudi dels Estats Units, el 2010 (en una època en què encara no es disposava dels nous antivirals) es van analitzar 52.540 pacients, que representaven el 41% dels pacients inclosos en la llista d’espera i la seva malaltia hepàtica estava causada pel VHC. Usant cohorts de naixement, els pacients nascuts entre els anys 1951-1955 es van incloure en la llista per tenir VHC amb major freqüència. A més, entre el 2000 i el 2010 en les cohorts de naixement del 1941 al 1960 es va produir un augment quàdruple de nous sol·licitants amb VHC i amb HCC. Per això, es va concloure que hi haurà una demanda creixent de trasplantament hepàtic en relació amb el VHC-HCC a mesura que aquestes cohorts de naixement continuïn envellint, el que genera una demanda creixent d’òrgans.
A més, la presència o absència de virèmia afecta la mortalitat. Els pacients amb anticossos detectables contra el VHC i l’ARN-VHC tenen una taxa de mortalitat relacionada amb el fetge gairebé vuit cops més gran que aquells amb anticossos detectables, però amb l’ARN-VHC negatiu. A més, la mortalitat per totes les causes entre els pacients amb ARN-VHC, l’ARN positiu va ser més del doble en comparació amb els casos de l’ARN-VHC negatiu.
Aquestes dades suggereixen que el VHC continua representant una càrrega clínica significativa en relació amb la cirrosi, l’HCC i com una indicació pel trasplantament hepàtic. Aquestes complicacions hepàtiques del VHC continuaran causant una càrrega clínica important en molts països en les properes dècades.
Resultats clínics de la infecció per VHC: les conseqüències extrahepàtiques (EHM, en les seves sigles en anglès)
Hi ha proves sòlides que el VHC causa una sèrie de manifestacions extrahepàtiques importants. Una anàlisi recent va trobar que la prevalença de malalties autoimmunes en individus infectats per VHC era: vasculitis (5%-15%), artràlgia-miàlgia (25%) i síndrome de Sicca (10%-15%), trobant anticossos en sèrum en un 10%-40%. A més, aproximadament el 15% dels pacients infectats pel VHC tenien crioglobulinèmia mixta simptomàtica i es va reconèixer que el 35% tenia un major risc de desenvolupar limfoma.
A més d’aquestes dades, una altra revisió sistemàtica i una metanàlisi van resumir els resultats en relació a les nou EHM més comunes associades al VHC. Aquestes incloïen crioglobulinèmia, malaltia renal crònica o en etapa terminal, diabetis tipus 2, limfoma de cèl·lules B, liquen pla, síndrome de Sjögren, porfíria cutània tarda, artritis reumatoïde i depressió. A l’analitzar 102 estudis, els autors van informar que la diabetis tipus 2 (15%) i la depressió (25%) van ser les manifestacions extrahepàtiques més comunes del VHC. A més, en el 30% es va detectar crioglobulinèmia i d’aquests el 4,9% va desenvolupar crioglobulinèmia simptomàtica. De fet, els pacients amb VHC tenien un risc 12 cops major de presentar crioglobulinèmia que els pacients sense VHC. A més, es va trobar que els pacients amb VHC tenen un risc un 23% major de diabetis tipus 2 i un risc un 60% major de limfoma. A més, els pacients amb VHC tenien un risc dos cops major de desenvolupar liquen pla, síndrome de Sjögren, artritis reumatoïde i/o depressió. Així mateix, tenen un risc vuit cops major de desenvolupar porfíria cutània tarda.
D’altres també han quantificat l’impacte de la infecció pel VHC en les malalties cardiovasculars i cerebrovasculars. Una metanàlisi recent va determinar que els pacients portadors del VHC tenien un 20% més de probabilitats de tenir malaltia cardiovascular i un 35% més de probabilitats de tenir malaltia cerebrovascular en comparació amb aquells sense VHC.
En resum, les conseqüències hepàtiques i extrahepàtiques de la infecció per VHC mostren complicacions clíniques greus que afecten la morbimortalitat dels pacients.
Resultats dels estudis de la qualitat de vida percebuda pel pacient amb VHC
L’avaluació dels resultats de la qualitat de vida percebuda pels pacients es consideren substituts (proxys) per comprendre l’impacte de la malaltia i la seva teràpia en l’experiència dels pacients. En conseqüència, la qualitat de vida relacionada amb la salut (QVRS), es defineix com “un concepte multidimensional que inclou dominis relacionats amb el funcionament físic, mental, emocional i social. La QVRS va més enllà dels mesuraments directes de la salut de la població, l’esperança de vida i les causes de mort, i es centra en l’impacte que l’estat de salut té en la qualitat de vida percebuda”.
Existeix evidència que els pacients amb VHC tenen una QCRS disminuïda fins i tot abans d’assolit etapes avançades de malaltia hepàtica. De fet, a l’usar un instrument genèric de la QVRS com és el SF-36, la disminució en les puntuacions de la QVRS dels pacients infectats pel VHC (en comparació amb els controls sans) pot oscil·lar entre el el -7% y el -15,8% (Figura 1). Aquestes diferències en les puntuacions de la QVRS no només són estadísticament significatives sinó també clínicament significatives. És important tenir en compte que els factors més importants en el deteriorament de la QVRS en el VHC són la depressió i altres trastorns neuropsiquiàtrics.
Figura 1: La diferència en les puntuacions de qualitat de vida relacionada amb la salut (QVRS), mesurada amb el SF-36 en pacients amb i sense VHC.
A més de la QVRS, els deterioraments observats en el treball i en l’activitat física en pacients amb VHC s’han avaluat mitjançant un qüestionari autoadministrat. Els estudis de pacients amb VHC han suggerit que el deteriorament en la productivitat laboral es troba principalment en l’aspecte de presentismo. En estudis realitzats als Estats Units, l’absentisme no sembla veure’s afectat negativament pel VHC, ja que la incapacitat dels pacients per treballar pot significar la pèrdua de l’assegurança de salut associada i altres beneficis proporcionats per l’empresa.
A més de la depressió i els trastorns neuropsiquiàtrics, la fatiga és molt prevalent en les persones amb el VHC i es va avaluar mitjançant mesures específiques per a la fatiga. En un estudi que va avaluar els factors predictius de depressió en pacients amb diferents malalties hepàtiques cròniques, es va trobar que la fatiga era freqüent i intensa i va ser un important predictor de depressió en pacients portadors del VHC, però no en aquells amb diagnòstic d’hepatitis B crònica o malaltia hepàtica per greix no alcohòlica. Un altre estudi va informar que el 61% dels pacients amb VHC es van queixar de fatiga intensa, cosa que té el major impacte negatiu en la QVRS percebuda en aquests pacients. Aquestes dades suggereixen que la fatiga és comuna en els pacients amb VHC i que afecta negativament a la seva QVRS i a la seva productivitat laboral i poden persistir després de la cura del VHC. Tot i que hi ha algunes associacions potencials pels mecanismes subjacents, es necessita més investigació.
A més de la fatiga, altres variables associades amb el deteriorament de la QVRS en pacients amb VHC estan relacionades amb la virèmia del VHC, la gravetat de la malaltia hepàtica i la presència de comorbiditats. En aquest context, s’ha trobat que el deteriorament de la QVRS està associada amb la presència de cirrosi, diabetis mellitus tipus 2, ansietat, depressió, fatiga i coinfecció amb VIH. De fet, la presència de fatiga clínicament manifesta pot causa un 4,8%-12,8% de disminució en les puntuacions de la QVRS i la depressió pot disminuir-la en 7,0%-13,4%. D’altra banda, quan el VHC es compara amb altres malalties hepàtiques, independentment de l’etiologia de la malaltia hepàtica, la cirrosi sembla tenir el major impacte en els resultats dels test de QVRS.
No obstant, s’ha comprovat que la cura del VHC s’associa amb una millora significativa de la QVRS. Després del desenvolupament de nous règims antivirals d’acció directa lliures d’interferó totalment orals amb altes taxes de curació del VHC, ja s’ha informat de la millora dels resultats de la QVRS després de l’eradicació del VHC. Aquests descobriments van ser consistents en tots els subgrups de pacients amb VHC, tant els que van rebre teràpia de substitució amb opioides, els que tenen coinfecció amb VIH i s’ha observat en diferents regions del món. No obstant, hi ha dades limitades en estudis realitzats fora d’assajos clínics. A mesura que s’estan tractant i curant més pacients amb VHC, s’espera que seran publicats més estudis amb dades del món real per destacar els efectes positius dels nous agents antivirals directes totalment lliures d’interferó en la millora de tots els aspectes de la QVRS.
Economia de la salut de la infecció per VHC
L’economia sanitària en relació amb el VHC pot proporcionar diferents avaluacions referents a la càrrega econòmica, la rendibilitat i l’impacte pressupostari de la infecció per VHC i el seu tractament.
La majoria dels estudis sobre la càrrega econòmica del VHC van estimar el cost directe de la malaltia hepàtica (atenció hospitalària, visites ambulatòries, medicaments receptats, dispositius mèdics, costos de rehabilitació i atenció d’infermeria a llarg termini) van representar aproximadament 1/3 del total econòmic. Aquesta càrrega del VHC, s’hauria de sumar als restants dos terços atribuïbles a costos indirectes. El 2011, dins dels Estats Units, el cost mitjà estimat de per vida de la malaltia hepàtica relacionada amb el VHC va ser de 64.490 dòlars (46.780 dòlars-73.190 dòlars) per pacient, el que suposa un cost total estimat de 6,5 mil milions de dòlars (2011) projectat a un màxim de 9,1 mil milions de dòlars el 2024. S’han informat costos similars en relació amb la malaltia hepàtica per VHC a Europa (Figura 2).
Figura 2: Augment projectat dels costos relacionats amb la malaltia del fetge induïts pel virus de l’hepatitis C, comparant el 2011 i el 2024.
A més del cost de la malaltia hepàtica pel VHC, els costos de les manifestacions extrahepàtiques podrien augmentar la càrrega econòmica. El cost directe anual total estimat de les manifestacions extrahepàtiques de la infecció per VHC als Estats Units (2014) va ser de 1.505 mil milions de dòlars (Figura 3).
Figura 3: Cost anual per persona per manifestació extrahepàtica als Estats Units.
Un altre grup va informar sobre els costos anuals totals associats amb manifestacions extrahepàtiques de la infecció per VHC. Els investigadors van emprar les taxes d’una revisió sistemàtica internacional de la literatura i la metanàlisi aplicada als costos d’atenció mèdica específics de cada país de la UE per informar sobre els costos totals de cinc manifestacions extrahepàtiques (diabetis mellitus tipus 2, crioglobulinèmia, infart de miocardi, hemodiàlisi [ESRD] i accident cerebrovascular) per país. Els costos totals més alts van ser per a Itàlia amb 145,133.371 d’euros i els més baixos pel Regne Unit amb 22,913.784 d’euros (Figura 4). A més, els costos incrementals anuals no relacionats amb l’assistència sanitària del VHC a Europa en pacients tractats en comparació amb aquells que no ho eren van ser de 4.209 euros (amb una variació de 280 euros, Regne Unit a 659 euros, França).
Figura 4: Costos de les manifestacions extrahepàtiques en relació amb el VHC per país europeu.
Costos indirectes relacionats amb la pèrdua de productivitat degut al VHC
A més dels costos per les complicacions clíniques del VHC, la càrrega econòmica indirecta deguda a les pèrdues de productivitat dels treballadors és important. La majoria de les persones infectades pel VHC en edat laboral i que estan treballant tenen algun grau de dificultat en el treball. No obstant, les taxes de feina entre les persones amb VHC (EUA) són baixes; però quan tornen a la feina, els pacients amb VHC presenten majors taxes d’absentisme (pèrdua d’hores de feina) i presentismo (disminució de la productivitat en el treball). Com a resultat, els costos anuals estimats deguts al deteriorament de la productivitat com a resultat del VHC es van estimar en 7,1 mil milions de dòlars als Estats Units. A Europa, s’ha estimat que el cost anual de la pèrdua de feina és de 2,6 mil milions d’euros. Els costos de productivitat laboral perduda també s’han reportat a Taiwan, Corea del Sud, Hong Kong i Singapur en 0,5 mil milions de dòlars.
El valor que representa aconseguir una RVS després del tractament del VHC
Des de l’aprovació dels nous agents antivirals d’acció directa, el cost d’aquests règims ha estat un tema debatut; els resultats mostren altes taxes de curació i un excel·lent perfil de possibles efectes secundaris. Amb la finalitat d’apreciar completament el benefici dels nous règims antivirals anti-VHC, s’ha d’ampliar el debat més enllà del “cost del règim” per incloure el “valor de la curació del VHC”. El valor de la curació posa els resultats clínics i de qualitat del tractament del VHC en el context dels costos associats a aquests resultats. Per abordar el valor de la curació del VHC, un estudi recent va emprar un model que va combinar els resultats clínics amb la QVRS i els costos del tractament del genotip 1 del VHC (GT-1) en pacients dels Estats Units. De fet, l’estudi va concloure que tractar a aquests pacients podria potencialment resultar en un “valor” de 111 mil milions de dòlars. Aquests estalvis de costos van ser especialment evidents pels pacients portadors de VHC GT-1 amb cirrosi.
D’altres autors han investigat el valor de la curació des de diferents angles relacionats amb problemes clínics addicionals. L’ús d’un model conservador amb un 90% de taxes de RVS12 en el tractament de pacients sense fibrosi en lloc d’esperar a que la fibrosi progressés va mostrar ser cost-efectiu. A més, s’ha pogut observar una reducció significativa en la mortalitat no relacionada amb el fetge en pacients sense fibrosi. Altres han comparat els nous règims amb els règims més antics basats en interferó i han documentat guanys econòmics significatius al tractar a tots els pacients amb VHC amb els nous règims.
A més d’avaluar la millora en els anys de vida ajustats per qualitat (AVAQ), també és apropiat avaluar els estalvis en costos que podrien estar associats amb la curació del VHC a l’avaluar les reduccions en complicacions com l’HCC i la cirrosi hepàtica descompensada. Un estudi recent va analitzar els beneficis econòmics obtinguts quan el tractament condueix a una reducció en els casos d’HCC i cirrosi descompensada al Japó. Utilitzant un model analític de Markov, aplicat a una cohort hipotètica de pacients japonesos amb VHC GT-1b, tractats amb AADs orals aprovats. Els AVAQ obtinguts es van monetitzar emprant un llindar de disposició a pagar de 4 a 6 milions de iens japonesos. L’estudi va documentar estalvis significatius en els costos relacionats a l’evitar casos d’HCC i de cirrosi descompensada.
Un altre aspecte dels beneficis integrals de la cura del VHC hauria d’abordar els beneficis associats amb la reducció de les manifestacions extrahepàtiques, la millora de la QVRS i la millora de la productivitat laboral al curar el VHC. En aquest context, s’ha demostrat que assolir la RVS amb teràpia antiviral condueix a una reducció del 61% en el risc d’accident cerebrovascular en pacients amb VHC; després de 5 anys de seguiment posterior al tractament, els pacients amb VHC que es van curar van experimentar taxes quatre cops més baixes d’events cardiovasculars en comparació amb aquells que no es van curar (3,5% enfront a 12,3%). A més, altres evidències addicionals donen suport a l’impacte positiu de la cura del VHC en la reducció de la malaltia renal crònica i els seus costos associats. Així mateix, s’ha observat que la cura del VHC condueix a un millor control de glucèmia en pacients amb VHC. Aquestes i d’altres dades suggereixen que el tractament del VHC per assolir altes taxes de RVS no només condueix a una millora en els resultats clínics (cirrosi i mortalitat), sinó també a estalvis importants en els costos relacionats amb una reducció tant en les complicacions hepàtiques com extrahepàtiques de la infecció pel VHC.
A més dels beneficis econòmics relacionats amb la reducció en les complicacions clíniques de la infecció per VHC, el valor monetari de la millora de la QVRS i la productivitat laboral després de la cura del VHC també són importants. Com s’ha mencionat anteriorment, la infecció pel VHC condueix a un deteriorament en la productivitat laboral. Si bé els règims antics que contenien interferó, van reduir temporalment la productivitat laboral, independentment del tractament, l’assoliment de la RVS va portar a una millora en la productivitat laboral. Més recentment, una anàlisi d’una gran cohort de pacients amb VHC tractats amb nous règims d’AADs va proporcionar proves sòlides que la RVS no només estava associada amb la millora de la QVRS, sinó també amb guanys substancials en l’aspecte de presentisme de la productivitat laboral, tot això lligat a guanys econòmics.
En resum, està clar que el VHC està associat amb una alta càrrega de costos relacionada amb la malaltia hepàtica, les manifestacions extrahepàtiques, una pitjor qualitat de vida percebuda i la pèrdua de productivitat del treballador. En contrast, la cura del VHC pot associar-se amb la millora de tots aquests resultats de costos, maximitzant el valor atorgat pels nous règims antivirals.
Comparar els costos associats al tractament del VHC amb els costos derivats de tractar altres malalties cròniques
Els investigadors també van informar el cost de curar el VHC en comparació amb els costos de tractar altres malalties cròniques. El 2013, el cost de curació per a tractar a un pacient amb VHC GT-1 es va estimar entre 82.000 dòlars i 91.000 dòlars. Aquest cost va ser substancialment menor que els costos de tractament de la diabetis mellitus tipus 2 per pacient (109.000 dòlars-114.000 dòlars), VIH (268.000 dòlars-427.000 dòlars), artritis reumatoïde (165.000 dòlarss-187.000 dòlars), càncer de mama amb metàstasi (136.000 dòlars) i esclerosi múltiple recurrent/remitent (433.000 dòlars-459.000 dòlars). Des del 2013, s’han produït reduccions significatives en el cost dels AAD anti-VHC degut a la competència en el mercat, els descomptes, l’ús de genèrics i altres acords de contractació que han fet que el cost d’aquests règims sigui més favorable. No obstant, és important recordar que el cost de tractar el VHC és un cost directe i limitat en el temps, mentre que el cost del tractament d’altres malalties cròniques és més prolongat o s’estén al llarg del temps. Això té un impacte pressupostari important pels pagadors de salut pública i de la societat a llarg termini per a què les polítiques nacionals donin suport a la inversió inicial per obtenir uns beneficis a llarg termini al reduir les complicacions relacionades amb el VHC i els seus costos associats.
Economia de la detecció del VHC
Si la curació del VHC és rendible, llavors ha d’haver-hi una estratègia per detectar eficaçment el VHC i vincular als pacients infectats amb l’atenció mèdica. No obstant, és important tenir en compte que iniciar un programa de detecció és costós i la implementació pot ser complexa. Diversos investigadors han avaluat els costos associats amb programes de detecció pel VHC eficaços. Tot i que alguns han demostrat que la detecció del VHC a tota la població (en comparació amb la detecció de la població en risc) és rendible, d’altres han argumentat que la detecció en gran escala, a nivell de tota la població adulta només pot considerar-se en el context d’una política i registre nacional.
Conclusions
La infecció pel virus de l’hepatitis C causa una “malaltia sistèmica” associada amb resultats clínics adversos, en la QVRS i econòmics. Tant la infecció hepàtica com les manifestacions extrahepàtiques del VHC són costoses i augmenten la càrrega econòmica general de la infecció pel VHC. A més, la càrrega econòmica per la pèrdua de la productivitat laboral i el deteriorament de la QVRS pot afegir una càrrega addicional als costos socials i indirectes de la infecció pel VHC. Tots aquests costis han d’incloure’s per comprendre la càrrega integral causada pel VHC.
En el context de la càrrega integral del VHC, el valor dels règims antivirals actuals basats en els AAD, no només s’ha de considerar la millora clínica després de la RVS, sinó també la millora de la QVRS i els beneficis econòmics. Tenint en compte tots aquests components, els nous règims antivirals representen un valor excel·lent per a la societat. Tot i que el cost dels règims de tractament té importants implicacions pressupostàries, el benefici social a llarg termini de curar el VHC està clar.
En el context de l’eliminació del VHC pel 2030, els reptes més importants són identificar enfocs innovadors i rendibles per optimitzar l’atenció continua des de la detecció i la vinculació amb l’atenció mèdica. Això pot aconseguir-se mitjançant polítiques nacionals, regionals i globals que proporcionaran evidència sobre el benefici integral de la cura del VHC a tot el món.
Font: Journal of Viral Hepatitis
Referència: Younossi Z, Papatheodoridis G, Cacoub P, et al. The comprehensive outcomes of hepatitis C virus infection: A multi-faceted chronic disease. J Viral Hepat. 2018;25(Suppl. 3):6-14. https://doi.org/10.1111/jvh.13005
Article traduït i adaptat per l’ASSCAT
