Reflexió de l’article sobre l’important paper de les associacions de pacients i la necessitat del seu manteniment sostenible per millorar la salut de la població

En aquesta última setmana hem tingut l’oportunitat de llegir tres notícies sobre el reconeixement públic de la tasca que realitzem les Associacions de Pacients, raó per la qual hauríem de rebre subvencions per poder mantenir les nostres activitats d’una forma sostenible.

La primera és la referent a que el Consell de Govern del País Basc ha aprovat l’ordre del Departament de Salut per a la qual es destinen 300.000 euros a entitats sense ànim de lucre enfront al VIH i l’hepatitis C (notícia publicada al web de l’ASSCAT el 30 de maig del 2019).

La segona és l’article de la revista de la World Hepatitis Alliance, hepVoice, del número de maig del 2019, on es destaca en l’article ‘Hepinion’ que els països necessiten reconèixer el valor de la tasca de la societat civil, donat que aquells que compten amb associacions de pacients treballant per les hepatitis, tenen amb major freqüència Programes d’Hepatitis, pressupostos assignats, etc.

La tercera notícia és l’article titulat: ‘S’hauria d’aprofitar el valor dels treballadors de salut comunitaris: noves oportunitats pel seu finançament sostenible’, publicada el 23 de maig del 2019, al New England Journal of Medicine, revista de gran impacte científic. En aquest article es presenta la tasca dels treballadors de salut comunitaris en l’assistència de malalties cròniques. Es tracta de l’experiència en l’assistència mèdica als Estats Units, on com és conegut és molt diferent a la del nostre país. No obstant, amb una perspectiva de canvi i de progrés cap a una societat menys excloent. Creiem que és d’interès per reflexionar.

Ara publiquem la traducció d’aquests dos articles mencionats que en la nostra opinió aporten arguments de pes demostrant que la tasca realitzada per les associacions és un plus a tenir en compte. Les associacions representen la societat civil, treballen en la comunitat, cadascuna amb la seva filosofia específica, atenen a les persones que els hi consulten, a les quals informen i donen suport. Les associacions treballen en tasques de salut bàsiques i socials, i tot i que aparentment els responsables assistencials podrien realitzar tasques similars, tota la informació i el suport que rep la ciutadania a través de les entitats comunitàries i els seus voluntaris, és més directe i es realitza per persones que tenen o han tingut dolències similars a la persona que consulta.

A més, és be sabut que els pacients ben informats són més conscients de la seva malaltia i més adherents als controls i al tractament. Les associacions són necessàries i és lògic que siguin ajudades en el seu finançament d’una manera sostenible i controlada per fer front al dia a dia i als reptes de futur. També s’ha de considerar que la sol·licitud i el control per rebre aquestes subvencions no afecti a la tasca primordial de les associacions, és a dir, que no s’hagin de perdre hores i recursos per sol·licitar subvencions.

D’alguna manera s’ha de mantenir la tasca que desenvolupem les ONG que treballem amb pacients; és imprescindible el reconeixement de la tasca que realitzem i que, juntament amb aquella duen a terme les diverses Administracions Públiques, tenim l’objectiu de prevenir infeccions transmissibles i de millorar la situació de les persones portadores.

S’hauria d’aprofitar el valor dels treballadors de salut comunitaris: noves oportunitats pel seu finançament sostenible

Els Treballadors de Salut Comunitaris (TSC) i d’algunes ONG, poden exercir un paper important en la millora de la qualitat i el valor de l’atenció mèdica. Aquests treballadors de salut, en general, comparteixen la cultura i l’idioma amb les persones ateses. Ajuden a superar les barreres en la informació, el diagnòstic i en ocasions l’accés al tractament i/o la qualitat de l’atenció de salut. Els TSC participen també en tasques de divulgació, educació, assessorament, i coordinació amb els serveis socials. Fins fa poc, els projectes dels TSC havien estat finançats en gran part per subvencions durant períodes de temps limitat (beques). Tanmateix, en els últims anys, les noves polítiques públiques i un reconeixement cada cop major al paper que tenen els determinants socials en la salut de la població han dut a estratègies de reemborsament innovadores al donar-se compte del valor dels TSC i que el seu treball hauria de ser reconegut i sostenible.

Les intervencions dirigides pels TSC han demostrat ser eficaços i rendibles en l’atenció de certes malalties cròniques en poblacions vulnerables, per exemple, en les malalties mentals.

Segons un informe del 2014 dels Centres pel Control i la Prevenció de Malalties (CDC, en les seves sigles en anglès), molts dels programes de TSC s’han demostrat amb proves sòlides (veure Taula).

Evidències creixents apunten a certs elements que són necessaris per a què aquests programes millorin la utilització i resultats de l’atenció mèdica. Aquests elements inclouen el reclutament curós dels treballadors comunitaris, la seva formació en competències bàsiques i la seva capacitació pel seguiment basats en l’evidència científica i dirigits a la població atesa, amb supervisió i suport continus, definició clara dels seus rols i la seva integració en els equips d’atenció mèdica.

Les experiències compartides dels treballadors comunitaris amb les persones a les quals ajuden, permeten reduir la distància social i generen confiança. Durant dècades s’han atorgat beques amb les quals s’ha acceptat la necessitat de preservar el paper dels treballadors comunitaris en el desenvolupament soci-sanitari de la societat i de les persones a les quals serveixen.

Una barrera pel finançament sostenible dels programes dels treballadors comunitaris ha estat la manca de codis de facturació que reconeguin la seva feina, en un entorn predominantment de pagament per servei. Aquest buit s’ha atribuït fins ara, a una manca d’evidència suficient amb respecte a l’efectivitat i la rendibilitat dels programes. Actualment, existeix l’evidència que els programes dels treballadors comunitaris és eficaç, però faltarà establir la capacitació i supervisió contínues necessàries per mantenir els programes, el que es requereix és planificació, flexibilitat i creativitat, així com temps i diners.

Sense un finançament sostenible, moltes organitzacions no consideren factible invertir en aquestes iniciatives, doncs és desitjable desenvolupar i provar les intervencions dels treballadors de salut comunitaris, si es disposa de finançament a llarg termini. El finançament sostenible d’aquests programes podria accelerar el ritme d’innovació en projectes rigorosament avaluats sense comprometre la qualitat assistencial. A mesura que el sistema d’atenció mèdica dels Estats Units avança cap a nous models, les organitzacions de treballadors comunitaris aporten una atenció responsable i nous reptes. L’aparició de noves vies de finançament pels treballadors comunitaris podria facilitar la integració dels programes i donar suport a la investigació per determinar quines són les circumstàncies en les quals són més efectius.

Les taxes de reemborsament per a les activitats dels treballadors comunitaris haurien de ser suficients per cobrir els costos associats amb el treball en la comunitat, com són les despeses de viatge per a les visites domiciliàries i el cost del temps dedicat a desenvolupar la confiança i oferir suport social continu. Finalment, molts Estats estan treballant cap a un model en el qual els treballadors comunitaris poden facturar el seu temps només si han completat programes de formació específica. Aquests programes són una forma excel·lent per garantir la qualitat i proporcionar una trajectòria professional per aquests treballadors, però no haurien de ser massa rígids o excloents, donat que podrien apartar a treballadors que tenen probabilitats d’establir relacions sòlides i de confiança en la comunitat.

Avui en dia, existeixen més de 40 programes estatals de Medicaid que ofereixen un reemborsament directe per serveis d’iguals en entorns comunitaris de salut mental. Tanmateix, els treballadors comunitaris són, en general, un recurs infrautilitzat en un sistema que busca activament estratègies efectives per augmentar el valor de l’atenció mèdica. El seu potencial radica en la seva capacitat per posar remei a les desigualtats en l’accés i la qualitat de l’atenció mèdica mitjançant intervencions coordinades culturalment en les seves comunitats. Les noves oportunitats per finançar de manera sostenible les activitats dels treballadors de salut comunitària dins de les estructures de pagament actuals i futures poden ajudar a realitzar aquest potencial. El finançament estable i sostenible d’aquests programes podria millorar l’accés a l’atenció sanitària d’alt valor per a les persones que per participar en aquesta atenció fan front a barreres i també accelerar la investigació per determinar els models els programes més eficaços en la pràctica.

Font: New England Journal of Medicine

Referència: Lapidos A et al. New England Journal of Medicine 2019;380:1990-1992.

Article traduït per l’ASSCAT