Quines són les barreres pel tractament de l’hepatitis C a les presons?

La manca de privacitat, la manca de suport entre iguals i la manca de reducció de danys es perceben com les majors barreres per millorar l’acceptació del tractament antiviral d’acció directa per a l’hepatitis C entre els presos, segons un estudi qualitatiu entre els presos a Austràlia.

Els descobriments, publicats al Journal of Viral Hepatitis, subratllen la necessitat de missatges de les autoritats de la presó que emfatitzen l’oportunitat de tractament, diuen els autors de l’estudi, que estan associats amb l’estudi STOP-C de l’eliminació de l’hepatitis C a les presons de l’estat de Nova Gales del Sud.

L’hepatitis C és altament prevalent entre els presos, ja que moltes persones empresonades tenen un historial d’ús de drogues injectables. L’enquesta més recent sobre la prevalença del virus de l’hepatitis C (VHC) entre els presos a Austràlia va trobar que el 22% va donar positiu pel VHC i el 58% va informar haver-se injectat drogues en algun moment en el passat. La prevalença del VHC entre les persones que s’injecten drogues a les presons d’Austràlia pot arribar al 60%.

A més de beneficiar al pres individual, augmentar l’acceptació del tractament antiviral d’acció directa també tindria beneficis preventius més amplis, a l’eliminar l’hepatitis C en persones que s’injecten drogues tant dins de xarxes tancades en les quals l’intercanvi d’equips d’injecció es realitza dins de la presó i també en el llançament. L’estudi STOP-C està examinant si la ràpida ampliació del tractament antiviral d’acció directa a les presons pot reduir la incidència del VHC entre els presos.

Si bé els reclusos han de tenir igual accés a l’atenció mèdica en virtut dels acords internacionals de drets humans, l’acceptació del tractament de l’hepatitis C entre els reclusos és baixa fins i tot quan es proporciona.

Per explorar les barreres per iniciar el tractament antiviral d’acció directa a les presons, els investigadors van entrevistar a 32 presoners en quatre centres penitenciaris a Nova Gales del Sud.

Tots els participants tenien un historial d’ús de drogues injectables, la meitat d’ells tenien infecció crònica per VHC, tres havien eliminat la infecció prèvia de forma espontània i la resta s’havia curat de l’hepatitis C o estaven esperant els resultats de les proves virològiques posteriors al tractament. Catorze estaven rebent teràpia de substitució d’opioides en el moment de l’entrevista.

Els participants van descobrir que les clíniques de la presó podrien proporcionar una atenció mèdica convenient en el lloc que superés les barreres de distància i el transport experimentat fora de la presó.

Alguns participants també van pensar que la presó oferia l’oportunitat de lidiar amb problemes de salut que podrien posar-se de banda en el món exterior degut a altres pressions. Els problemes amb l’ús de drogues i la vivenda van ser citats com a exemples.

Però els participants sovint van veure estar a presó com una gran barrera estructural per curar-se, degut a la manca d’accés a agulles i xeringues netes.

Alguns van pensar que el millor moment per completar un curs de tractament podria ser just abans de sortir de la presó, ja que això minimitzaria el risc de reinfectar-se degut a la manca d’agulles i xeringues netes.

La confidencialitat també va ser una gran preocupació pels participants que usaven clíniques de salut a les presons. Ser identificat com tenir VHC podria portar a l’exclusió de les xarxes d’injecció a la presó o altres conseqüències socials indesitjables. Les preocupacions sobre la confidencialitat i la pressió per revelar els motius de les visites a la clínica de la presó també s’han citat en investigacions anteriors com barreres per a les proves de detecció del VHC a les presons.

La manca de suport de familiars i amics també es va citar com una barrera: “vosaltres sabeu, veritables amics”, com ho va expressar un pres que havia passar per un tractament infructuós.

Els investigadors suggereixen que els serveis de salut de la presó que busquen encoratjar el tractament han d’emfatitzar els següents missatges als reclusos amb VHC:

• Facilitat d’accés al tractament a la presó.
• L’accés al tractament contra el VHC a la presó és una oportunitat de superació personal abans del llançament, un “nou inici”.
• El tractament és gratuït.

Les presons també han de centrar-se en portar les xarxes d’injecció en tractament en lloc de penalitzar la injecció. El tractament de xarxes d’injecció completes al mateix temps també reduiria el risc de reinfecció en absència de programes d’agulles i xeringues a les presons.

Font: infohep.org

Referència: Lafferty L et al. Understanding facilitators and barriers of direct-acting antiviral therapy for hepatitis C virus infection in prison. J Viral Hepat, advance online publication August 2018.

Notícia traduïda per l’ASSCAT