El tractament actual de l’hepatitis crònica pel virus delta es realitza amb interferó, el qual és poc tolerat i poc efectiu, tot i que un petit percentatge de pacients responen.

Malgrat que el virus delta és el causant d’hepatitis viral crònica que pot ser greu, no hi ha altres tractaments disponibles en l’actualitat. Després de molts anys d’investigació, existeixen ara nous fàrmacs en estudi pel tractament del virus delta i és probable que alguns es puguin aplicar en la pràctica clínica en un futur proper.

Actualment s’estan avaluant quatre nous tractaments en estudis de fase 2. Aquests inclouen: l’inhibidor de l’entrada del virus als hepatòcits myrcludex B, l’inhibidor de la farnesil transferasa lonafarnib, l’inhibidor d’àcid nucleic REP 2139 Ca i l’interferó pegilat lambda. Els resultats obtinguts fins ara són prometedors, i s’esperen estudis de fase 3 en breu. Aquesta revisió resumeix les dades disponibles sobre l’eficàcia i seguretat d’aquests nous medicaments.

Fa uns 40 anys, Rizzetto i els seus col·legues van observar, mitjançant fluorescència immune, que les biòpsies de fetge de pacients amb hepatitis B, reaccionaven enfront a un antisèrum contra l’antigen central de l’hepatitis B (HBcAg), i també reaccionaven amb biòpsies sense que tinguessin aquestes partícules centrals en la microscòpia electrònica. Això condueix al descobriment d’un nou sistema antigen-anticòs que van anomenar antigen delta i anticòs delta. Un estudi de seguiment amb ximpanzés als Instituts Nacionals de la Salut als Estats Units va mostrar que l’antigen del delta era un antigen intern, component de les partícules d’HBsAg, i aviat es va reconèixer que l’agent delta era un virus nou i no un mutant del virus de l’hepatitis B (VHB). Es va considerar un virus defectuós que requeria una funció auxiliar del VHB.

38 anys després, aquesta predicció basada en les dades inicials encara és certa. També es va informar que l’ARN del virus representava el genoma més petit dels virus d’ARN coneguts, informació que també ha perdurat fins avui.

Els estudis clínics han revelat que tant la infecció aguda delta com l’hepatitis crònica delta, condueixen a una forma greu d’hepatitis viral en comparació amb la infecció amb només el VHB. En la coinfecció aguda de VHB/VHD, va ser molt evident la seva gravetat clínica en els primers estudis, però estudis més recents suggereixen que la gravetat de la malaltia sembla haver disminuït.

El curs de la malaltia pot variar depenent dels genotips del VHD i del VHB. Alguns genotips del VHD, com el genotip 2 en l’Orient Llunyà i el genotip 5 a l’Àfrica, poden tenir un curs clínic més moderat que altres genotips. Així, els estudis d’hepatitis delta en la població general, suggereixen que en les hepatitis cròniques per virus delta, la malaltia pot no ser tan greu com en el passat i, en particular, disminueix la seva progressió en etapes avançades.

Tot i això, el VHD, malgrat que sembla minoritari, és actualment un problema de salut important en moltes parts del món. El tractament actual no és satisfactori, i el VHD s’associa de forma independent a complicacions com s’ha demostrat en estudis de seguiment a llarg termini en pacients coinfectats amb VIH-VHD. L’impacte de la infecció per VHD en la mortalitat es veu reforçada pels sorprenents avenços assolits en el tractament de l’hepatitis B i C crònica, en les últimes dècades.

Des del seu descobriment, molts medicaments han estat provats pel tractament de l’hepatitis delta. Entre ells: prednisolona, azatioprina, interferó alfa 2a i 2b, interferó pegilat alfa 2a i 2b, factor gamma 2 tímic i levamisol per les seves propietats immunomoduladores generals i també es van estudiar altres agents, com els anàlegs de nucleòtids, per les seves propietats antivirals.

Font: Journal of Viral Hepatitis

Referència: Yurdaydin C. New treatment options for delta virus: Is a cure in sight? J Viral Hepat. 2019;26:618–626. https://doi.org/101111/jvh.13081

Article traduït i adaptat per l’ASSCAT