Nous tractaments versus antics tractaments per a l’hepatitis C

Abans de la dècada del 1990, no existien tractaments per a les persones amb el virus de l’hepatitis C crònica (VHC). Després, va aparèixer la combinació del fàrmac interferó (injecció subcutània) i ribavirina (comprimits).

Aquests medicaments tenien greus efectes secundaris i havien d’administrar-se durant un any o més. Moltes persones van patir efectes secundaris tan debilitants, que es descrivien similars a la quimioteràpia.

A més d’aquestes dificultats, només es curaven al voltant del 40% de les persones que rebien el tractament amb interferó i ribavirina i molts pacients portadors del virus de l’hepatitis C (VHC) tenien contraindicació i no podien rebre aquesta combinació per superar la seva infecció. Aquesta va ser l’única teràpia disponible durant gairebé 15 anys.

A partir del 2011, es va introduir la primera generació d’una nova classe de medicaments, anomenats antivirals d’acció directa (AADs) i cada any, des del 2011, s’han anat llançant fins el 2017 noves i millors molècules d’AADs, totes amb diferents característiques alhora d’atacar el virus de l’hepatitis C.

Alguns d’aquests medicaments són més efectius per a un genotip del virus que d’altres, alguns poden ser tolerats per aquells que també estan infectats amb el VIH, mentre d’altres són millors per aquells que s’han tornat a infectar, han fallat a un tractament estàndard inicial, són portadors de trasplantaments, o tenen una insuficiència renal o una malaltia hepàtica amb dany significatiu.

Els nous tractaments amb AADs tenen taxes de curació altes, amb una RVS major del 95%, es prenen durant menys temps (8-12 setmanes) i tenen pocs efectes secundaris. El medicament que li receptarà el seu metge dependrà del tipus de virus de VHC que tingui (genotip 1-6, tot i que actualment ja existeixen tractaments pangenotípics), la fase en què es trobi el seu fetge quant a la fibrosi, pot ser que ja tingui cirrosi i si té altres complicacions, com dany renal, VIH, etc.

Els inhibidors de la proteasa NS3/4A es van introduir el 2011 com les primeres opcions per a una teràpia amb interferó i amb una taxa millor de RVS. Aquests medicaments s’anomenen així perquè es dirigeixen a l’enzim proteasa NS3/4A que atura la reproducció del virus. Aquests primers inhibidors de la proteasa NS3/4A van funcionar només per a persones amb la soca més comuna del virus, el genotip 1 del VHC. Les taxes de resposta virològica sostinguda (RVS) en aquests tractaments oscil·len entre el 64% i el 75%, un gran avenç sobre els fàrmacs basats en interferó.

El primer inhibidor de NS3/4A, Victrelis™ (boceprevir), es prenia per via oral en combinació amb peginterferó i ribavirina, el que feia que el règim de dosificació fos complex. Algunes persones van presentar problemes pels efectes secundaris com: anèmia, fatiga i lesions cutània.

Entre el 2011 i el 2017, es van descobrir altres opcions de tractament eficaces per atacar el VHC. Els fabricants de medicaments van continuar creant nous inhibidors de NS3/4A, però també van introduir dues classes més de medicaments, els inhibidors de

NS5A i inhibidores de NS5B. La NS5A és una proteïna, i la NS5B és un enzim que el virus necessita per reproduir-se. Ambdós inhibidors fan que el virus desaparegui.

Tractaments combinats en un sol comprimit

Avui en dia, molts fabricants generalment combinen dos o més d’aquests medicaments en una sola píndola per atacar el virus. Això fa que la dosificació sigui molt més simple, ja que actualment el tractament combinat requereix que les persones prenguin només una, dues o tres píndoles al dia.

Depenent de la teràpia de combinació utilitzada, el tractament amb AADs pot durar només 8 setmanes i les taxes de curació arriben al 90-95%. Els efectes secundaris si n’hi ha, tendeixen a ser lleus, cosa que facilita que els pacients segueixin el seu pla de tractament.

Font: hepatitisc.net

Notícia traduïda per l’ASSCAT