L’obesitat pot traslladar la COVID-19 greu a grups etaris més joves
Com més jove és un pacient amb COVID-19 greu a la unitat de cures intensives, tant més obesitat tendeix a presentar, d’acord amb una nova anàlisi publicada a The Lancet.
“Per si sola l’obesitat sembla ser un factor de risc suficient per a què les persones joves siguin ingressades a la unitat de cures intensives”, va senyalar l’autor principal de l’estudi, el Dr. David Kass, professor de cardiologia i medicina a la Johns Hopkins University School of Medicine, a Baltimore, Estats Units.
“En aquest sentit el missatge és simple: si una persona té molt sobrepès, que no pensi que per tenir 35 anys estarà més segura per COVID-19 greu que la seva mare, els seus avis o d’altres persones en els seus 60 o 70 anys”, va senyalar el Dr. Kass a Medscape Noticias Médicas.
Els descobriments, que el Dr. Kass descriu com una instantània de dues setmanes de 265 pacients (58% de gènere masculí) a finals de març i principis d’abril en alguns hospitals universitaris als Estats Units, donen suport als d’una altra investigació recent que indica que l’obesitat és un dels principals factors de risc per a COVID-19 greu, sobretot entre pacients més joves. A més, un extens estudi britànic va demostrar que després de l’ajustament amb respecte a trastorns concomitants, l’obesitat era un factor de risc significatiu relacionat amb mort intrahospitalària en pacients amb COVID-19.
Però fins al moment aquesta anàlisi es destaca com l’única sèrie de dades que específicament respon al interrogant en relació amb l’edat: si la COVID-19 greu es correlaciona amb el tractament a la unitat de cures intensives.
La mitjana d’edat d’aquesta població de pacients de la unitat de cures intensives de l’estudi va ser de 55 anys, va afegir el Dr. Kass, “i aquesta és una edat jove, no el que esperàvem”.
“Fins i tot amb els primers 20 pacients ja veiem persones més joves i definitivament més corpulentes, i molts pacients tenien un índex de massa corporal de 35 kg/m2. La relacin va ser mol estreta, amb gran rapidesa”, va afegir.
Simplement no suposin que qualsevol de nosaltres som massa joves per ser vulnerables si, de fet, aquesta és una característica dels nostres cossos, va destacar.
El Dr. Steven Heymsfield, expresident i portaveu de The Obesity Society, va estar d’acord amb les conclusions del Dr. Kass.
“Quelcom que hem considerat és que el prototip d’una persona amb la malaltia és d’edat més avançada. Però ara, si tenim a un pacient que està simptomàtic, de 40 anys i amb obesitat, no hauríem de suposar que pateixi alguna altra malaltia”, va afegir el Dr. Heymsfield a Medscape Noticias Médicas.
“Hauríem de considerar-los com una població susceptible”, va puntualitzar.
El Dr. Kass i els seus col·laboradors van estar d’acord. “Dirigir missatges públics a adults més joves, reduir el llindar per a les proves del virus en individus amb obesitat, i mantenir major vigilància en aquesta població en risc, haurien de reduir la prevalença de COVID-19 greu entre les persones amb obesitat”, van afirmar.
“Crec que és un ajustament mental des d’un punt de vista de l’assistència sanitària, que amb sort podria ajudar a dirigir l’atenció a persones que tinguin més risc abans que tinguin problemes”, va comentar el Dr. Kass a Medscape Noticias Médicas.
Tres mecanismes expliquen els riscos addicionals de l’obesitat per a COVID-19
El Dr. Kass i els seus coautors van informar que a l’analitzar les seves dades preveien resultats similars als de l’estudi més gran de 1.591 pacients hospitalitzats a les unitats de cures intensives d’Itàlia, dels quals només 203 eren menors de 51 anys. Els trastorns concomitants comuns en aquests pacients eren hipertensió, malalties cardiovasculars, i diabetis de tipus 2, sent similars les dades notificades a la Xina.
Quan l’epidèmia de COVID-19 es va accelerar als Estats Units, l’edat avançada també es va identificar com a factor de risc. Encara no s’havia afegit l’obesitat a això, va senyalar el Dr. Kass. No obstant, després de xerrades informals amb col·legues d’altres unitats de cures intensives del país, va decidir investigar més si aquest era un factor de risc subestimat.
El Dr. Kass i els seus col·laboradors van fer una avaluació ràpida del vincle entre índex de massa corporal i edat dels pacients amb COVID-19 ingressats en les unitats de cures intensives de Johns Hopkins, University of Cincinnati, New York University, University of Washington, Florida Health y University of Pennsylvania.
La correlació inversa significativa entre edat i índex de massa corporal va mostrar que pacients més joves ingressats a les unitats de cures intensives tenien més probabilitats de patir obesitat, sense cap diferència segons el seu gènere.
La mitjana d’índex de massa corporal dels participants en l’estudi era de 29,3 Kg/m2, i només una quarta part tenia índex de massa corporal inferior a 26 kg/m2; un altre 25% va tenir índex de massa corporal superior a 34,7 kg/m2.
El Dr. Kass va reconèixer que amb aquesta única sèrie de dades no era possible explicar altres factors de confusió potencials, però va manifestar a Medscape Noticias Médicas que “tot i quan la diabetis, les malalties cardiovasculars i la hipertensió, per exemple, poden presentar-se amb obesitat, això en general té lloc menys en poblacions més joves, doncs es necessita temps per a què apareguin altres trastorns concomitants”.
Va afegir que diversos mecanismes podrien explicar per què l’obesitat predisposa a pacients amb COVID-19 a la malaltia greu.
En primer lloc, l’obesitat imposa pressió addicional al diafragma en la posició de decúbit supí, el que restringeix la respiració.
“L’obesitat mòrbida en si és proinflamatòria”, va continuar.
“Aquí tenim una infecció vírica on els primers estudis indiquen que les tempestes de citoquines i el processament immunitari inadequat del virus són els motius que sigui molt més greu que altres formes de coronavirus que hem vist abans. Per tant, si una persona té un estat proinflamatori subjacent de per si, això podria ser un motiu per a què augmenti el seu risc”.
A més, el receptor d’enzim convertidor d’angiotensina-2, al qual s’uneix el virus SARS-CoV-2 causant de COVID-19, s’expressa en major quantitat en el teixit adipós que als pulmons, va senyalar el Dr. Kass.
“Aquest podria convertir-se en una espècie de dipòsit de replicació viral. Bé es podria estar cultivant més virus com un component de l’obesitat”, va indicar.
És necessària la sensatesa en els missatges al públic sobre els riscos, però s’han d’efectuar proves més aviat
Amb una taxa d’obesitat de gairebé 40% als Estats Units, els resultats són molt rellevants pels seus ciutadans, van destacar el Dr. Kass i el Dr. Heymsfield, senyalant que el cinturó d’obesitat del país s’estén fins al sud.
El Dr. Heymsfield, qui no va intervenir en la nova anàlisi, va senyalar que els missatges al públic en torn als riscos de COVID-19 greu per adults més joves amb obesitat són complicats, en especial perquè el virus “encara és molt comú en persones sense obesitat”.
El Dr. Kass va estar-hi d’acord, senyalant que “és difícil dirigir-se al 40% de la població i dir: ‘Han d’estar en guàrdia’”.
Però els descobriments creixents de la investigació exigeixen vincular l’obesitat amb COVID-19 greu i potser efectuar proves pel virus més aviat en aquesta categoria, abans que s’agreugin els símptomes.
I cal fer notar que, donat que la dispnea és comuna en persones amb obesitat, independentment de la malaltia, símptomes similars a COVID-19 podrien agafar a aquests individus desprevinguts, va puntualitzar el Dr. Heymsfield, qui també és professor al Metabolism and Body Composition Lab en Pennington Biomedical Research Center en la Louisiana State University a Baton Rouge, Estats Units.
“Poden tenir literalment incapacitat per respirar, i la inquietud seria que esperin massa per anar a tractament”, va destacar. Pel general les persones poden deteriorar-se entre els dies 7 i 10 del curs de la COVID-19.
Individus amb obesitat “han d’informar-se per a què reconeguin les complicacions greus de COVID-19 que sovint apareixen bruscament, tot i que el virus de vegades hagi estat obrint-se camí al cos per molt de temps”, va concloure.
Font: medscape.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
