Les persones que s’injecten drogues tenen una alta taxa de curació de l’hepatitis C malgrat l’adherència intermitent al tractament

La majoria de les persones que es van injectar drogues van completar el tractament amb sofosbuvir/velpatasvir (Epclusa) i van assolir una resposta virològica sostinguda (RVS) en un entorn real, fins i tot havent tingut interrupcions en la teràpia, segons un estudi presentat a l’AASLD Liver Meeting 2018.

El virus de l’hepatitis C (VHC) es transmet fàcilment a través de xeringues compartides i les persones que s’injecten drogues tenen altes taxes d’incidència i prevalença de VHC a tot el món. Els experts destaquen que el tractament generalitzat dels usuaris actuals i anteriors de drogues injectables serà necessari per complir amb l’objectiu de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’eliminar l’hepatitis C com una amenaça per a la salut pública pel 2030.

No obstant, moltes persones que s’injecten drogues han estat avaluades per detectar el VHC i no coneixen el seu estat. A més, a aquesta població tradicionalment se li ha negat l’accés al tractament degut a les preocupacions sobre la mala adherència o reinfecció després de curar-se. No obstant, els assajos clínics han demostrat que les persones que s’injecten drogues poden assolir altes taxes de curació utilitzant antivirals d’acció directa (AADs).

La Dra. Elana Rosenthal, de l’Escola de Medicina de la Universitat de Maryland, va presentar els resultats de l’estudi ANCHOR, que va avaluar el tractament de l’hepatitis C ofert en un centre de reducció de danys urbans a Washington, DC. A principis d’aquest any, Rosenthal va informar que la combinació del tractament del VHC amb la teràpia de substitució d’opioides amb buprenorfina va millorar l’adherència i va reduir els danys associats amb la injecció de drogues.

A la reunió de l’AASLD, Rosenthal va presentar els resultats d’una anàlisi de com l’adherència de medicaments i els biaixos en la teràpia afecten a l’èxit del tractament.

L’estudi va reclutar a 100 participants amb infecció crònica per VHC i trastorn per ús d’opioides que s’havien injectat drogues en els últims 3 mesos. Tres quartes parts eren homes, més del 90% eren de raça negra i l’edat mitjana era de 57 anys. Al voltant d’un terç tenia cirrosi compensada, però es van excloure aquells amb malaltia hepàtica descompensada.

Prop del 60% va dir que es van injectar opioides almenys un cop al dia, un terç va informar haver compartit de forma receptiva l’equip d’injecció (el que significa que algú més el va usar primer) durant els últims 3 mesos i el 40% va informar sobre el consum perillós d’alcohol. En aquesta anàlisi, només un terç estava en teràpia de substitució d’opioides per a l’addició.

Rosenthal va descriure als participants com una “població increïblement marginada”. Aproximadament la meitat estaven sense llar o allotjats de manera inestable, el 92% tenia antecedents d’empresonament i més del 90% no tenia ingressos o només rebia ajudes del govern.

A tots els participants de l’estudi se’ls hi va prescriure 12 setmanes de tractament amb Epclusa, un règim pangenotípic d’una pastilla, un cop al dia, que és eficaç contra tots els genotips del VHC. La medicació es va dispensar en flascons que contenien 28 píndoles a l’inici de l’estudi i en les setmanes 4 i 8.

L’equip de Rosenthal va mesurar la càrrega viral de VHC a la setmana 4 com un marcador precoç d’adherència i va preguntar sobre les interrupcions en el tractament, la quantitat de flascons de pastilles acabades i, per aquells que van acabar les tres ampolles, quan es va prendre l’última.

L’adherència va ser bona en general. L’assistència a la visita de seguiment de 4 setmanes va ser del 88%, i en aquell moment el 89% tenia una càrrega viral de VHC indetectable (<200 UI/ml). L’assistència va baixar a 70% en la visita de 12 setmanes, però va tornar a 88% en l’última visita de 24 setmanes.

La taxa de curació general va ser del 78% en una anàlisi per intenció de tractar dels 93 participants que van completar 12 setmanes de seguiment posterior al tractament. Un de cada 10 va fracassar en el tractament virològic, el 9% es va perdre durant el seguiment i una persona va morir. En una anàlisi per protocol dels 82 individus que van romandre en l’estudi, la taxa de RVS va ser del 88%.

La càrrega viral en la setmana 4 va ser un bon predictor de quines persones es curarien. Entre aquells amb ARN del VHC no detectable en aquest punt 4, el 86% va assolir la RVS, en comparació amb només el 25% d’aquells amb càrrega viral detectable.

La majoria dels participants van acabar les tres ampolles d’Epclusa, i la seva taxa de RVS va ser del 85%. Set persones van prendre com a mínim dues ampolles plenes, amb una taxa de RVS del 71%. No obstant, cap dels sis participants que van acabar menys de dues ampolles es van curar.

Vint persones van finalitzar el tractament a temps en 12 setmanes, aconseguint una taxa de RVS del 95%. 43 persones van trigar més en completar les 12 setmanes de medicació degut a les intermitències en la teràpia, però encara tenien una alta taxa de curació del 88%. Tretze persones no vam completar el tractament i la seva taxa de RVS va caure al 38%.

“Mentre els pacients completessin la quantitat prescrita, l’adherència intermitent no es va associar amb taxes de curació reduïdes”, va explicar Rosenthal.

Tretze participants van informar d’interrupcions de tractament en algun moment durant le curs de tractament de 12 setmanes. Nou d’aquestes interrupcions van durar 10 dies o més, sent la més llarga 70 i 196 dies. Les raons de la interrupció del tractament van incloure la pèrdua o el robatori de medicaments, l’hospitalització, l’empresonament i l’ingrés a un tractament de medicaments per a pacients hospitalitzats.

Les persones sense interrupcions de tractament van tenir una taxa de RVS del 86%, en comparació amb el 67% de les persones amb interrupcions. Tots els que van tenir interrupcions que van durar de 3 a 10 dies, així com les dues persones amb les interrupcions més llargues, es van curar. No obstant, tres persones amb interrupcions intermèdies de 14, 15 i 30 dies no van assolir RVS.

“La probabilitat de curació no es va veure afectada per les injeccions diàries, l’allotjament inestable, el consum perillós o la manca de teràpia de substitució d’opioides”, va afirmar Rosenthal.

“Les PQID (persones que s’injecten drogues) tenen altes taxes de finalització de la teràpia amb AADs i assoleixen altes taxes de RVS”, van concloure els investigadors. “L’adherència intermitent no sembla afectar als resultats de RVS, fins i tot en pacients amb interrupcions en el tractament. La finalització de com a mínim 8 setmanes d’Epclusa és important per assolir la RVS”.

“Les nostres dades demostren que les persones que s’injecten drogues poden assolir la RVS a taxes comparables a les poblacions que no usen drogues, fins i tot si l’adherència és intermitent”, va dir Rosenthal. “Per tant, no hi ha cap justificació per excloure a les persones que s’injecten drogues perquè no siguin tractades. De fet, les persones que s’injecten drogues han de representar a una població única d’alta prioritat, ja que l’ús de drogues injectables segueix sent la raó principal per a la transmissió contínua del VHC als EUA. Per tant, el tractament de les persones que s’injecten drogues ajudarà a prevenir nous casos de VHC”, va afegir.

Font: infohep.org

Referència: Kattakuzhy K et al. (Rosenthal E presenting). High SVR in PWID with HCV despite imperfect medication adherence: data from the ANCHOR study. AASLD Liver Meeting, San Francisco, abstract 0018, 2018.

Notícia traduïda per l’ASSCAT