Cap de la Secció d’Hepatologia de l’Hospital Universitari La Paz i coordinador de l’AEHVE, Javier García-Samaniego defensa la necessitat d’adaptar el Pla Estratègic per a l’Abordatge de l’Hepatitis C (PEAHC) als nous temps de la malaltia.
Pregunta. Quines mesures considera fonamentals per aconseguir una major taxa de detecció precoç del VHC?
Resposta. El compliment de tractar al major nombre de pacients s’ha aconseguit amb escreix. Des de fa un any, el tractament és universal i la desigualtat entre comunitats autònomes és per la velocitat del mateix. Els reptes pendents són incidir en les poblacions prioritàries, amb difícil accés al tractament, promoure polítiques actives de cribratge, millorar la continuïtat assistencial i enfortir el diagnòstic en un sol pas. En uns anys pot viure’s l’esgotament del diagnòstic, on cada cop es veuran menys pacients. S’ha de millorar la continuïtat assistencial i probablement això passi per treure el tractament dels hospitals. Avui tenim el diagnòstic hospitalari però això es pot revisar, especialment en aquests col·lectius, en centres d’addiccions i per suposat en presons, on seria molt fàcil aconseguir l’eliminació. Per últim, és fonamental promoure polítiques de microeliminació.
P. Quines altres prioritats considera urgents incloure en l’estratègia nacional per aconseguir la seva completa eliminació?
R. El Pla s’ha adaptar, perquè tots els plans requereixen d’un seguiment i d’un compte de resultats per no acabar debilitant-se i morint per lisi. L’adaptació del Pla inclou aquests quatre punts que li acabo de mencionar i que per suposat l’AEHVE així ho contempla.
P. Centrant-nos en la població reclusa, quins passos són necessaris en aquesta població de risc per aconseguir l’eliminació del VHC?
R. Crec que hem superat ja la xifra dels 2.500 interns tractats al nostre país. Aquí, igual que passa en altres poblacions, pot haver-hi una manca d’equitat en l’accés. També és cert que ni tan sols hi ha homogeneïtat competencial perquè 15 comunitats autònomes estan sota el paraigües de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, però dues tenen la competència transferida. Si hi ha una població on és senzill avançar en la microeliminació és presons. Els metges de presons haurien de poder ser prescriptors, és a dir, potser no tant la telemedicina com l’apropar els tractaments.
P. Quines conseqüències tindria el traspàs de competències a les comunitats autònomes?
R. Això és una decisió política. Jo crec que les comunitats on les competències estan transferides. Catalunya i el País Basc, funcionen molt bé amb dades d’altíssimes taxes de tractament.
P. Quines mesures són necessàries per garantir l’accés d’aquests tractaments a aquelles poblacions de risc?
R. El que s’ha de fer és establir punts de diagnòstic ràpid i vincular això amb un accés precoç al tractament. No és tan difícil aconseguir-ho amb medicaments que no requereixen més que una anàlisi al finalitzar el període de seguiment postractament i que no necessiten la caracterització del genotip.
Font: gacetamedica.com
