Si una persona té algun motiu per sospitar que podria tenir hepatitis C, o que ha pogut infectar-se hauria d’anar al seu metge per sol·licitar una anàlisi de sang, ja que la forma més segura de saber si algú ha estat infectat pel virus de l’hepatitis C en algun moment, consisteix a analitzar la presència a la sang d’anticossos enfront al virus VHC.

L’organisme triga una mitjana de 7-8 setmanes en produir aquests anticossos, tot i que podria trigar més; conseqüentment, si el possible moment d’infecció és recent i la determinació d’anticossos és negativa, ha de repetir-se la prova en el termini de 6 mesos.

Els anticossos són proteïnes del sistema immunitari. L’organisme els fabrica com a part de la seva defensa contra la infecció, ja que ajuden a destruir molècules ‘estranyes’, com les del virus de l’hepatitis C (VHC). Els anticossos que són específics contra el virus de l’hepatitis C només es sintetitzen quan el virus està present a la sang. Per tant, si aquests anticossos s’identifiquen a la sang, implica que la persona ha estat en contacte amb el virus de l’hepatitis C en algun moment. No obstant, la presència d’aquests anticossos no significa necessàriament que segueixi tenint el virus a la sang, però sí que en un moment donat hi va ser.

A la prova definitiva es mesura la quantitat de material genètic, l’ARN del virus de l’hepatitis C, habitualment mitjançant una tècnica anomenada reacció en cadena de la polimerasa (PCR) o les seves variants, d’aquí que la prova es denomini prova de PCR.

A més de confirmar la presència d’anticossos i ARN, es pot també sol·licitar una anàlisi de transaminases en sang. Les transaminases (ALT, AST) són enzims que són alliberades per les cèl·lules hepàtiques quan el fetge està inflamat i per tant quan les concentracions de transaminases són altes, indica que existeix inflamació del fetge. No obstant, l’augment de la concentració de transaminases no és directament proporcional amb el grau de lesió hepàtica existent en aquest moment.

Si creu que podria haver-se infectat amb el VHC, convé que prengui precaucions per protegir als altres, com si ja s’hagués confirmat que està infectat pel virus de l’hepatitis C, fins que s’hagi sotmès a les proves.

Les persones amb determinats trastorns mèdics tenen més probabilitats que altres de patir hepatitis C. En els països desenvolupats, aproximadament una quarta part de les persones infectades pel VIH també té hepatitis C. Tradicionalment, les persones amb malalties renals corren un major risc de contraure hepatitis C (a través d’hemodiàlisi, transfusions de sang, equips contaminats o després d’un trasplantament de ronyó); les persones que s’han sotmès a altres trasplantaments d’òrgans sòlids també corren un major risc. A les persones que han tingut hepatitis C i que posteriorment reben un trasplantament hepàtic és freqüent que reaparegui el virus de l’hepatitis C; prop de la meitat d’aquestes persones té una càrrega viral detectable l’any següent al trasplantament.

Les persones en què es recomana realitzar proves d’hepatitis C comprenen:

• Persones que s’han injectat drogues recentment o en el passat, incloses aquelles que s’han injectat només un cop i, per tant, no es consideren drogoaddictes.
• Persones amb trastorns que entranyen un risc elevat d’hepatitis C, com:
  • Persones infectades pel VIH.
  • Persones amb hemofília que han rebut factors de coagulació a partir de concentrats abans del 1987.
  • Pacients que han estat en hemodiàlisi algun cop.
  • Pacients amb elevacions inexplicades de transaminases.
• Persones que han rebut transfusions o trasplantaments d’òrgans, com:
  • Aquelles que han estat informades que han rebut sang d’un donant que posteriorment va donar positiu a les proves d’hepatitis C.
  • Aquelles que han rebut una transfusió de sang o hemoderivats abans del 1992.
  • Aquelles que han rebut un trasplantament d’òrgans abans del 1992.
• Nens nascuts de mares infectades pel virus de l’hepatitis C.
• Personal sanitari, metges d’urgència pública després d’una punxada o exposició de mucoses a sang positiva pel virus de l’hepatitis C.
• Parelles sexuals actuals de persones amb hepatitis C (tot i que el risc d’infecció és baix, una prova negativa a la parella dóna tranquil·litat, el que fa que l’anàlisi de les parelles sexuals de les persones que tenen hepatitis C resulti beneficiós a la pràctica clínica).
• Per a més informació llegir (en anglès): Recommendations for the Identification of HCV.

Si la determinació d’anticossos és positiva, significa que la persona ha estat exposada al virus de l’hepatitis C i es necessita una altra segona comprovació per saber si el virus segueix estant present (donat que en el 10%-30% de les persones desapareix espontàniament). S’empra una proba de reacció en cadena de la polimerasa (PCR) per comprovar si hi ha virus present; es basa en utilitzar tècniques moleculars per augmentar la quantitat de material genètic (ARN) del virus de l’hepatitis C que existeix en una mostra de sang. Quan la prova de PCR és positiva, la persona està infectada pel virus de l’hepatitis C. La prova de PCR també pot usar-se  per identificar el genotip del virus (hu ha sis genotips diferents del virus de l’hepatitis C) i la quantitat de virus present (càrrega viral). En certs casos, quan es sap que una persona té una producció reduïda d’anticossos (per exemple, en cas d’infecció pel VIH), és necessari efectuar una anàlisi d’hepatitis C utilitzant directament el mètode de PCR.

El metge també pot recomanar d’altres proves per determinar en quina mesura està danyant el fetge en aquest moment. Els resultats d’aquestes proves ajudaran al metge a avaluar el grau d’afectació hepàtica i a oferir al pacient recomanacions respecte al tractament.

Es pot fer una anàlisi de transaminases que mesuren les concentracions de determinats enzims hepàtics a la sang i indiquen inflamació del fetge, especialment en cas de l’enzim analitzat amb més freqüència, l’alanina aminotransferasa (ALT). Els resultats d’aquestes anàlisis poden variar amb el temps, pel que potser s’hagin de repetir en diferents moments. També d’altres marcadors de funcionament hepàtic són una referència útil.

També pot practicar-se una biòpsia de fetge perquè és una forma més exacta d’avaluar el grau de lesió hepàtica. No sempre és necessari realitzar una biòpsia, però la decisió del metge depèn de molts factors, com el genotip del virus. Les biòpsies hepàtiques es duen a terme amb un anestèsic local i, en general, no és necessari passar la nit a l’hospital. S’extreu una petita mostra amb una agulla i s’envia per examinar-la al microscopi. Els resultats es classifiquen en funció del grau existent d’inflamació i cicatrització. La biòpsia també és útil per controlar el grau de lesió hepàtica al llarg del temps i en determinades circumstàncies poden fer-se cada 3 o cada 5 anys.

Hi ha altres proves no invasives, d’ús cada cop més freqüent, que poden predir el grau de lesió hepàtica, com marcadors de fibrosi o l’elastografia transitòria (FibroScan®). Més informació en aquest pdf: consens_fibroscan-societat-catalana-de-digestologia.