Entrevista a Jordi Bruix, director científic del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Hepàtiques i Digestives (CiberEHD).

Les malalties hepàtiques i digestives suposen un gran espectre de patologies a les quals la societat no sempre dóna la seva rellevància. Malgrat això, i malgrat als avatars de la crisi, la investigació ha avançat en el coneixement de les mateixes, permetent una millora de les tècniques diagnòstiques i els tractaments, tot i que deixant pendents encara aspectes com un major coneixement en els aspectes fisiopatològics de les malalties. Tot això tenint en compte que l’objectiu passa per acomodar tot el cabdal d’informació i de novetats per no quedar atrapat en la necessitat de comprendre i aprendre sense tenir temps per actuar.

Quins són els principals objectius a complir del CiberEHD?

Com a tota entitat dedicada a investigació biomèdica, l’objectiu és molt clar: millorar el coneixement de la fisiopatologia de les malalties i desenvolupar intervencions per prevenir la seva aparició, mitigar el seu impacte i, si és possible, aconseguir la seva curació. És a dir, millorar la salut de la població i contribuir a un maneig òptim de les malalties. Per tant, invertir en investigació, en aquest cas en investigació biomèdica, és apostar per un retorn molt positiu per a la ciutadania. Al CiberEHD aquest objectiu de translació a la societat de resultats fruit de la investigació s’enfronta tant a nivell de laboratori com a nivell clínic. L’estructura CiberEHD, basada en investigació col·laborativa, ha potenciat l’intercanvi de propostes, conceptes i possibles aproximacions a avaluar hipòtesi, i ha estat altament exitosa. Crec que el 2019 es pot afirmar que s’ha assolit una maduresa adequada i ha arribat el moment de donar un salt endavant que potenciï la internacionalització i, alhora, generi un atractiu per joves investigadors que han de ser el futur d’aquesta entitat.

I quins són actualment els principals programes actius d’investigació?

El CiberEHD es focalitza a les malalties hepàtiques i digestives. Aquests termes no fan justícia a l’amplitud del camp d’acció, que en realitat hem dividit finalment en 3 pilars, que tenen en comú una investigació transversal en mecanismes moleculars d’inflamació-reparació, regeneració tissular, immunologia, metabolisme cel·lular, trastorns de l’angiogènesi, transport de membranes, virologia, desenvolupament de models experimentals i creació de línies cel·lulars de càncer humà. D’aquesta forma, en primer lloc abordaríem les malalties del fetge, tant agudes com cròniques, que poden estar en relació amb infecció pel virus de l’hepatitis, amb ingesta excessiva d’alcohol, amb trastorns del metabolisme associat a l’obesitat i síndrome metabòlica, amb toxicitat hepàtica per fàrmacs o agents físics, o amb malalties hereditàries. Aquesta diversitat d’entitats comporta investigació clínica en aspectes com a tractament antiviral, prevenció de la progressió de lesió inicial a afectació greu amb desenvolupament de cirrosi i control de les complicacions de la cirrosi hepàtica, avaluació de noves opcions de tractament, etc. Quant a malalties gastroenterològiques, és a dir, que afecten a qualsevol part del tub digestiu. S’inclourien des de trastorns de la motilitat gastrointestinal, amb especial interès en trastorns de la deglució, a toxicitat gastrointestinal per fàrmacs, infecció per helicobacter pylori, pancreatitis aguda i crònica, litiasi biliar i malalties de la via biliar, malaltia inflamatòria intestinal, avaluació de tecnologia endoscòpica per diagnòstic no invasiu, i innovació en cirurgia mínimament invasiva. Per últim, estaria el relatiu al càncer hepàtic i digestiu que, degut a la seva entitat individual en un àmbit molt rellevant s’agrupen conjuntament. L’activitat oncològica fa front des del risc hereditari, diagnòstic precoç, caracterització molecular, avaluació de noves eines diagnòstiques fins a la cerca de noves opcions de tractament.

Malgrat a ser un gran espectre, existeix la sensació que es presta menys atenció a aquestes patologies, respecte a altres àrees com Oncologia o Neurologia?

A nivell institucional no existeixen diferències, però sí que es percep un major interès de la societat quan es transmet informació d’Oncologia o Neurologia, i això es trasllada en alguna ocasió a la definició de prioritats estratègiques en els plans d’investigació estatals o internacionals. Possiblement sigui degut a les implicacions pronòstiques (reals o no) després d’un diagnòstic de càncer, o a les limitacions físiques que es poden derivar d’un event neurològic. Tanmateix, quan es presenta adequadament la magnitud de les malalties quant a població afectada, impacte en qualitat de vida i com a causa de mort, la percepció es veu modificada. Un exemple clar el constitueixen malalties com les hepatitis cròniques per virus B o C, o la malaltia inflamatòria intestinal o el colon irritable. La disponibilitat de tractament eficaç per a l’hepatitis ha visibilitzat un col·lectiu de pacients que no era especialment conegut però que és una causa de malaltia crònica i mort rellevant. De la mateixa manera, és molt desconeguda la malaltia inflamatòria intestinal (colitis ulcerosa, Crohn), que afecta a la població jove, que veu la seva vida intensament afectada amb impacte emocional i necessitat de tractament de per vida. Per últim, el colon irritable i els trastorns de motilitat intestinal són una dolència molt prevalent en la població que, sense ser mortal, implica pèrdua de qualitat de vida i consum de recursos farmacèutics. No entro en la rellevància social de la intolerància al gluten que també és un problema en el qual s’investiga activament.

És notícia que la investigació espanyola no passa pel seu millor moment, a quins reptes concrets diria que s’enfronta? Seguim sent competitius a nivell europeu?

És conegut que la investigació a Espanya és competitiva i, quan s’analitza el rendiment, en funció de recursos disponibles i suport social, estem en les primeres posicions a nivell mundial. Al CiberEHD i al CIBER en general tenim investigadors que figuren entre l’1% més influent a nivell mundial. És a dir, estem resistint bé les dificultats generades per la crisi econòmica i que han portat a retallades de fons i a un clima de desànim. Tanmateix, si es té en compte que la crisi econòmica porta més d’una dècada vigent, és evident que es pot generar una generació desencantada, sense interès per mantenir el perfil competitiu d’anys anteriors. S’ha d’assegurar que la plantilla dels hospitals d’edat inferior als 45 anys entri amb expectatives positives en investigació i no abandoni per manca de perspectiva atractiva. D’aquesta forma, les retallades d’allò existent són nocives però, alhora, s’ha aturat la creació de noves accions per estendre l’activitat investigadora. La investigació en biomedicina pivota de manera important en l’activitat que es desenvolupa en hospitals i centres amb voluntat acadèmica per expandir coneixement. Quan les condicions laborals en aquest entorn es veuen afectades amb salaris decreixents i/o amb pèrdua de capacitat adquisitiva, reducció de personal, no renovació de plantilles i sobrecàrrega assistencial, la primera activitat que es ressenteix és la investigadora. Crec que tots els nivells de l’Administració, des del Govern d’Espanya cap avall, fins arribar als hospitals i universitats, han de ser conscients que la investigació es tradueix en desenvolupament econòmic i retorn positiu a la societat. En l’àmbit sanitari no s’ha de deslligar l’assistència de la investigació o la docència.

Llavors diria que no hi ha suficient implicació de l’Administració al respecte?

L’Administració és molt àmplia i diversa. Des de l’Institut de Salut Carlos III hi ha implicació i voluntat de mantenir i millorar la investigació en biomedicina. La creació d’un Ministeri de Ciència també apunta bones intencions i implicació. Però la clau està en què existeixi una visió comuna des dels diversos àmbits de l’administració i no es pretengui que una investigació sigui millor que una altra per ser d’un àmbit concret. La investigació és bona o dolenta, i s’ha de potenciar l’excel·lent. En salut la investigació es vehicula en gran part a través de l’ISCIII i el resultat positiu és evident, però s’ha de créixer.

Centrant-nos en la investigació d’aquestes patologies, en quines diria que hi ha major coneixement i quines són les que encara tenen molts punts negres?

Personalment, crec que el coneixement ha crescut en pràcticament totes les disciplines, però segurament desconeixem la immensa majoria d’aspectes fisiopatològics de les malalties. No parlaria de punts negres, sinó de la necessitat d’assumir que el nostre coneixement encara és limitat. Jo he viscut el trànsit del diagnòstic mitjançant història clínica i exploració física associada a radiografies més o menys complexes, al desenvolupament de tècniques endoscòpiques, ecografia, tomografia computeritzada i ressonància magnètica. Alhora, s’ha assistit a la capacitat de diagnòstic bioquímic amb mínima demora temporal. Tot això associat a la implantació de la informàtica i a la capacitat de disseminació de coneixement i intercanvi d’idees i propostes a través del web. Existeix una acceleració innegable en tots els àmbits, i el repte serà com acomodar tot el cabdal d’informació i de novetats per no quedar atrapat en la necessitat de comprendre i aprendre sense tenir temps per actuar.

Ha comentat diversos dels avenços que ha viscut en la seva carrera, però quines serien les fites a nivell d’investigació en malalties hepàtiques i digestives?

Les fites de més impacte han estat en primer lloc l’adquisició de capacitat diagnòstica fiable mitjançant tècniques endoscòpiques i d’imatge; així com la comprensió de les hepatitis per virus B i C i un desenvolupament de tractament eficaç. També destacaria la comprensió de la possibilitat de diagnosticar i fins i tot prevenir el desenvolupament de càncer hepàtic o digestiu, amb progressiva caracterització de les alteracions moleculars que governen la seva progressió i, de vegades, guien el seu tractament. Un altre punt a ressenyar és el desenvolupament de campanyes de prevenció precoç del càncer gastrointestinal. Per últim, en altres patologies, ressenyaria la millora del tractament de la infecció per helicobacter pylori i el major coneixement en els mecanismes implicats en la malaltia inflamatòria intestinal i desenvolupament de tractaments altament específics. Entre ells destacaria el tractament amb “stem cells” per a les fístules refractàries.

Incidint en la fita de tècniques com l’endoscòpia o la major precisió en les proves d’imatge, quin canvi ha suposat exactament?

El més destacable és que aquests avenços, degut a la computerització dels equips, s’han acompanyat de la capacitat de transmetre informació a distància de manera fàcil. Això ha motivat un canvi en el model assistencial i la desaparició de la necessitat de traslladar les radiografies dels pacients d’un centre a un altre per a la seva revisió. Es poden consultar imatges a distància o es poden remetre electrònicament per a la seva avaluació. Tot això porta a una estructura en xarxa que és col·laborativa en investigació i assistència. L’època en què la informació actualitzada, la capacitat diagnòstica i el coneixement expert obligaven a desplaçar-se a centres concrets a major o menor distància està en fase d’extinció o, com a mínim, de reducció.

Malgrat això, hi ha pacients sense tractar i sense diagnosticar? Per què?

A dia d’avui és impossible que totes les malalties es previnguin o es diagnostiquin en una fase inicial en què sigui possible la seva curació o, com a mínim, el seu control sense pèrdua de qualitat de vida. Les campanyes de salut pública fan front a la prevenció i detecció de les malalties més prevalents i que són responsables de morbimortalitat com hipertensió arterial, dislipèmia, diabetis i obesitat. Les restants s’acostumen a detectar quan s’han generat símptomes i, quan es tracta de càncer, això implica malaltia avançada.

En aquest sentit la clau està en els tractaments. Noves teràpies com la immunoteràpia, tenen també un paper també en aquest tipus de patologies?

La immunoteràpia ha representat un canvi de paradigma a Oncologia. S’ha demostrat l’eficàcia en pacients amb càncer colorrectal amb inestabilitat de microsatèl·lits, però a la resta de tumors s’entreveu activitat en alguns casos, però es desconeix quins són els factors que limiten la seva eficàcia. Investigadors de CiberEHD tiren endavant projectes cooperatius en l’àmbit del càncer hepàtic i digestiu i lideren assajos clínics a nivell internacional, que han d’aportar informació clau en els propers anys. Habitualment s’assumeix que la immunoteràpia persegueix l’estimulació de la immunitat, però en l’àmbit del trasplantament l’objectiu és controlar la immunitat per evitar el rebuig dels òrgans implantats. En aquest cas, el coneixement immunològic és fonamental tant per determinar les pautes de tractament personalitzades com per identificar els pacients que desenvolupen tolerància immune i poden abandonar la mediació immunosupressora i els seus riscos associats. La modulació de la immunitat també és clau en malalties com l’hepatitis autoimmune i/o la colangitis esclerosant.

D’altra banda, què ha suposat un major coneixement genètic en aquestes malalties? Hi ha un component hereditari?

Existeix un component hereditari evident en càncer colorrectal i determinats tipus de càncer gàstric. En altres entitats hepàtiques i digestives és segur que el perfil genètic heretat dels progenitors ha de tenir alguna rellevància en com es respon a diferents estímuls inflamatoris o tòxics. S’hereta la major o menor capacitat de reparar lesions a diversos nivells, la capacitat metabòlica i altres molts aspectes que encara desconeixem. Em remeto novament a l’extensa ignorància que tenim en molts àmbits.

S’ha aconseguit augmentar no només l’arsenal terapèutic, sinó aconseguir teràpies més personalitzades?

S’ha avançat en opcions terapèutiques, però estem lluny d’un maneig personalitzat basat en evidència. S’ha de treballar per arribar al que es coneix com a Medicina de precisió, personalitzada i predictiva. Tanmateix, no ha d’assumir-se que totes les malalties i tractaments necessitaran un maneig individualitzat complex i laboriós. La necessitat de personalitzar es basarà en el balanç entre benefici, risc i cost econòmic.

 

Font: elmedicointeractivo.com

Notícia traduïda per l’ASSCAT

07/06/2019

SEGUEIX-NOS A LES NOSTRES RRSS

PRÒXIMS ESDEVENIMENTS

No event found!

ET PODRIA INTERESSAR

Related Post