Experts adverteixen de la necessitat de connectar la Sanitat Penitenciària i l’Atenció Primària

Els programes de la Sanitat Penitenciària aconsegueixen una resposta eficaç als tractaments, però el problema segueix sent la desconnexió amb la resta de l’atenció sanitària del SNS. 

La Sanitat Penitenciària segueix sent una de les grans desconegudes, no només per a la població general, sinó fins i tot pels propis professionals. Tanmateix, la realitat és que les persones que són ateses a les presons espanyoles són les mateixes que abans i després d’aquesta etapa de la seva vida visitaran les consultes dels metges d’Atenció Primària. Al cap i a la fi els centres penitenciaris no són llocs estancats, sinó llocs de pas.

Tot i que les persones i les patologies poden ser les mateixes, la Sanitat Penitenciària té les seves peculiaritats i els seus avantatges. En concret, el fet que sigui una població més controlada, permet que moltes patologies es detectin i tractin de forma més eficient. Cal recordar que segons l’article 214 del Reglament Penitenciari “tots els interns, en el seu ingrés a l’Establiment, seran examinats per un metge”. El reconeixement es durà a terme durant les primeres 24 hores a partir de l’ingrés. D’altra banda, el mateix article estableix que “del resultat es deixarà constància en el Llibre d’ingressos i en la història clínica individual que haurà d’obrir-se a tot intern”, pel seu seguiment.

Tanmateix, el més destacat no és només l’accés als pacients, sinó l’estructura de la pròpia Sanitat Penitenciària, que es basa en una sèrie de programes molt sistematitzats, que no tots els professionals coneixen, i que han estat protagonistes d’una de les taules de debat del 41 Congrés Nacional de Semergen.

Programes sanitaris específics

Como explicava Federico Pérez Agudo, facultatiu de Sanitat Penitenciària del Ministeri de l’Interior, “les patologies que tractem a la Sanitat Penitenciària són les mateixes que tracta el metge d’Atenció Primària”. Malgrat això, els programes d’assistència sanitària es centren especialment en aquelles patologies més prevalents d’aquesta població, com les malalties infeccioses, les malalties psiquiàtriques, toxicomanies o afeccions cardiovasculars. “Es tracta de programes sanitaris molt potents i específics”, aporta Pérez Agudo.

Respecte a l’inici dels mateixos, és destacable que “a tots els pacients, quan entrin en un centre penitenciari, se li fa una determinació analítica, serologia de VIH, d’hepatitis B i C, ITS, etc., són proves d’screening que permeten un ràpid diagnòstic i que fa que s’iniciï de forma precoç un tractament que ja assoleix un índex de curació del 97%”, sent especialment eficaços els programes d’hepatitis C, que han aconseguit millors xifres de curació que la població general, precisament per la capacitat diagnòstica.

Així mateix, segons dades del Grup d’Estudi de la SIDA de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (Gesida), s’espera assolir el 2020 l’objectiu 90-90-90 proposat per ONUSIDA, que consisteix segons l’expert, “en tenir el 90% de la població diagnosticada, el 90% amb tractament antiretroviral i el 90% de supressió viral”. Pel moment, segons dades de les Nacions Unides, el 82% de la població espanyola amb VIH estava diagnosticada, el 92% ja rebia un tractament i la supressió viral s’assolia en el 88% dels casos. “En la població penitenciària aquestes xifres estan superades, assolint el 95-90-88, és a dir, molt més de la mitjana nacional i encara més del proposat per ONUSIDA”, continua Federico Pérez Agudo.

Una desconnexió en l’atenció sanitària

D’altra banda, no s’ha d’oblidar que aquest pacient que ha estat tractat en la Sanitat Penitenciària torna a la seva vida fora de la presó i segueix sent un pacient del Sistema Nacional de Salut, pel que ha de continuar igualment els tractaments iniciats. Malgrat això, un dels grans handicaps és la desconnexió actual entre la Sanitat Penitenciària i la Sanitat d’aquests pacients quan estan en llibertat. Més enllà de les diferències que existeixen entre els propis professionals, gran part de la problemàtica és que ni tan sols els sistemes sanitaris estan connectats.

“Molts cops trobem dificultats, per exemple, davant d’un pacient que estem tractant d’una patologia mental, per poder donar certes pautes o informació sobre el seu seguiment al seu centre de salut de referència”, cosa que sí passa per exemple entre nivells assistencials, com Atenció Primària i Hospitalària, insisteix el facultatiu de Sanitat Penitenciària.

En aquest sentit, els experts conclouen que el pacient sempre pertany al mateix sistema sanitari, i que simplement és atès per diferents organismes, però que tota la informació del mateix hauria d’estar sempre connectada entre si, per poder oferir la millor qualitat assistencial possible.

Font: elmedicointeractivo.com

Notícia traduïda per l’ASSCAT