Espanya signa el primer mapa genètic del tipus més comú d’hepatitis C
L’ha desenvolupat l’equip del Centre Nacional de Microbiologia de l’ISCIII per facilitar la seva investigació.
Un equip de científics del Laboratori d’Hepatitis Virals al Centre Nacional de Microbiologia de l’ISCIII ha publicat la primera descripció de l’origen, epidemiologia, transmissió i diversitat a Espanya del genotip més comú del virus de l’hepatitis C (VHC), el que permet explicar les diferents resistències al tractament amb els nous antivirals d’acció directa segons el tipus de virus que causa la infecció.
L’estudi, que s’ha publicat a Scientific Reports, ha estudiat mitjançant una enquesta i anàlisis genòmiques a 588 pacients amb el genotip 1ª de l’hepatitis C a Espanya, incloent a persones coinfectades amb VIH. Es coneixen fins a vuit genotips (‘tipus’ de virus amb característiques genètiques diferents) del virus de l’hepatitis C, un dels quals major variabilitat genètica mostra, i entre ells el GT1a és el més comú entre els afectats. A més, també és el més comú entre els pacients amb VHC coinfectats amb VIH.
La infecció pel VHC és la major causa de mortalitat a Espanya entre les malalties infeccioses. El genotip 1 és responsable del 67% d’infeccions i, dins d’aquestes, el genotip 1a és el més comú i és responsable del 40%.
Gràcies a anàlisis genòmiques i filogenètiques, l’equip del Laboratori d’Hepatitis Virals del CNM-ISCIII, liderat per Verónica Briz, ha descobert que el clado II del VHC és molt més prevalent que el clado I (82,3% i 17,7%, respectivament). Els clados són com ‘famílies’ dins dels virus que mostren diferents mutacions i que ajuden a explicar el seu origen, distribució i influència.
La investigació també va demostrar que el clado II té un origen més antic (s’estima que va sorgir cap al 1912) que el clado I (el seu origen es calcula cap al 1952). El treball, en el qual també participen científics de la Universitat de Lisboa, senyala que el clado II està epidèmicament en declivi, mentre que el clado I mostra una presència estable.
Els autors han trobat fins a 58 substitucions associades a resistència al tractament amb nous antivirals d’acció directa a la proteïna viral NS5A, la diana a la qual es dirigeixen molts d’aquests fàrmacs apareguts en els últims anys, com elbasvir, el més estudiat per l’equip liderat per Briz.
Els autors han localitzat més de 13.000 mutacions diferents
Els resultats mostren que hi ha tretze regions genètiques en les quals s’observen importants percentatges de resistència front a les noves teràpies (entre el 5% i el 15%), i una altra regió en la qual aquesta resistència és encara major (del 20%). Els autors han localitzat més de 13.000 mutacions diferents, de les quals 8.602 es consideren polimorfismes, que permeten esbossar una classificació de pacients segons el tipus de virus, genotip i clado responsable de la infecció, i establir com són les resistències al tractament segons el tipus de nou antiviral i les característiques genètiques de cada infecció.
Epidèmicament parlant, la presència del genotip GT1a del VHC actualment a Espanya correspon al clado I, que mostra diferents rutes de disseminació geogràfica en comparació amb les del clado II. A més, les resistències als tractaments mostren diferències relacionades amb aquesta diferent distribució dels clados del VHC, el que podria definir patrons d’eficàcia terapèutica dels nous antivirals segons les característiques genètiques de la infecció per VHC que pateixi cada pacient.
En definitiva, l’estudi aporta el primer mapa de la distribució i variabilitat genètica del genotip més comú del VHC a Espanya, un coneixement que, si es desenvolupa, pot facilitar la selecció de tractaments segons les característiques genòmiques de la infecció viral.
Font: redaccionmedica.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
