Un estudi internacional va descobrir que només el 30% dels metges que prescriuen teràpia de substitució d’opioides a persones que s’injecten drogues també prescriuen antivirals d’acció directa, malgrat d’estar en una posició ideal per oferir proves i tractament per a l’hepatitis C.

La teràpia de substitució d’opioides consisteix en prescriure opioides mèdics per reduir la dependència de l’heroïna injectada. Les persones que usen drogues poden evitar els danys associats amb la injecció de drogues il·lícites, com infeccions bacterianes, arrestos i empresonaments, i poden estabilitzar les seves rutines diàries.

La teràpia de substitució d’opiacis pot ser prescrita per metges a clíniques de dependència de drogues o en alguns serveis de medicaments basats en la comunitat. El tipus d’agonista opioide prescrit varia segons el país i l’accés al tractament de substitució d’opioides depèn de la política nacional. En la majoria dels països d’Europa oriental i Àsia central, per exemple, el tractament de substitució d’opioides no està disponible degut a la desaprovació professional del seu ús durant molt de temps.

Els prescriptors tenen una important oportunitat per promoure les proves i el tractament de l’hepatitis C entre les persones que s’injecten drogues, però es sap poc sobre les actituds dels prescriptors d’opioides que ofereixen proves i tractament de l’hepatitis C, quants ja ho estan fent i quines barreres existeixen per a les proves de l’hepatitis C i tractament a la clínica de drogodependències.

L’estudi C-SCOPE es va dissenyar per investigar aquestes preguntes entre els prescriptors a Austràlia, Canadà, Europa i els Estats Units a través d’un qüestionari estructurat. L’estudi va reclutar a 203 metges que van treballar com a part d’un equip que ofereix atenció a persones que s’injecten drogues. La majoria treballava juntament amb els especialistes en medicina en l’addicció i els psiquiatres, però només el 27% treballava en una clínica on un especialista del VHC era part de l’equip.

Les proves in situ pels anticossos contra l’hepatitis C estaven disponibles només en el 40% de les clíniques i només el 35% de les clíniques van poder realitzar la punció venosa en el lloc. Només el 25% va poder realitzar una avaluació d’una malaltia hepàtica en el lloc i l’estudi va demostrar que per a la majoria de les accions, des de la prova d’anticossos fins a l’estadificació de la malaltia hepàtica, els usuaris del servei havien de ser remesos a una altra clínica amb el risc que fallessin per comprometre’s amb un altre servei. El diagnòstic i el tractament previ al tractament poden requerir fins a cinc visites, senyalen els autors de l’estudi.

Aquests descobriments reflecteixen la baixa prioritat donada a les proves d’hepatitis C a les clíniques de drogodependències. Tot i que la majoria dels enquestats van dir que seguien les directrius nacionals, només el 56% dels metges van avaluar a tots els pacients que anaven a la clínica per rebre tractament de substitució d’opioides en la seva primera visita. Els sistemes de registres electrònics de salut que van alertar als metges sobre la necessitat d’examinar o tornar a avaluar als pacients estaven disponibles en el 40% de les clíniques.

Un cop diagnosticat el VHC, la majoria dels pacients havien de ser remesos a un altre lloc per realitzar anàlisis de sang abans del tractament i una avaluació de la fibrosi hepàtica. Només el 30% dels metges havien receptat antivirals d’acció directa a la seva clínica de dependència de drogues.

Quan se’ls hi va preguntar sobre les barreres per a la detecció i el tractament, els metges amb freqüència van citar retards prolongats en la remissió de pacients a altres clíniques i llargues distàncies de viatge a llocs que ofereixen atenció per a l’hepatitis C. Dins de la clínica, la manca de personal qualificat per a l’extracció de sang (punció venosa) era una barrera comuna (38%), a l’igual que la necessitat que les imatges per detectar la fibrosi es realitzin fora de la clínica (39%) i la manca d’administradors de casos o enllaç a coordinadors d’atenció (37%). La manca de programes de suport entre iguals que van encoratjar les proves dins de la clínica també es va mencionar com una barrera freqüent (42%).

La manca de fons pel tractament, les restriccions en l’accés al tractament pels usuaris de drogues i la manca de protocols per a les proves i el tractament en clíniques de dependència de drogues també es van mencionar amb freqüència com a barreres.

Font: infohep.org

Notícia traduïda per l’ASSCAT