El tractament de l’hepatitis C redueix el risc de diabetis
El tractament de la infecció pel virus de l’hepatitis C (VHC) s’associa amb un millor control de la glucosa i una menor probabilitat de desenvolupar diabetis, segons un informe presentat a la Conferència sobre Retrovirus i Infeccions Oportunistes (CROI 2019) aquest mes a Seattle.
La doctora Adeel Butt, de l’Administració de Veterans de Pittsburgh del Sistema de Cura de Salut va informar que la incidència de diabetis va ser un 52% menor entre les persones tractades amb antivirals d’acció directa (AADs).
“És ben sabut que la infecció per VHC s’associa amb un major risc de diabetis, tot i que el mecanisme subjacent no es coneix bé. Determinar el vincle seria un augment substancial en el nostre coneixement mèdic”, va explicar Butt, suggerint que la inflamació podria ser un factor o el VHC podria tenir un efecte directe en el metabolisme de la glucosa.
Els estudis realitzats durant l’era de l’interferó van produir resultats mixtes, i alguns van mostrar que l’èxit del tractament de l’hepatitis C va reduir el risc de diabetis, mentre que altres van relacionar l’interferó i la ribavirina amb la diabetis de nova aparició.
Els AAD més nous són altament actius contra el VHC però tenen molts menys efectes secundaris que la teràpia basada en interferó, inclosos els efectes metabòlics. Els informes recents suggereixen que els AAD tenen un efecte beneficiós a curt termini en el control de la glucosa, però fins a la data, cap estudi ha comparat el risc de diabetis en persones no tractades amb hepatitis C i en aquelles tractades amb interferó pegilat/ribavirina o AAD.
Butt i els seus col·legues van analitzar l’efecte del tractament contra el VHC sobre el risc i la incidència de la diabetis entre més de 52.000 veterans d’EUA, emprant dades de la cohort de veterans infectats pel VHC recuperats electrònicament (ERCHIVES, en les seves sigles en anglès), una cohort nacional longitudinal de veterans amb hepatitis C.
Després d’excloure a les persones amb VIH o hepatitis B, les persones tractades amb teràpia basada en interferó i AADs, i les que faltaven en el seguiment de les dades de càrrega viral del VHC per determinar la resposta virològica sostinguda (RVS), l’anàlisi va incloure 4.764 pacients amb hepatitis C crònica tractats amb interferó pegilat més ribavirina i 21.279 tractats amb AADs, juntament amb el mateix nombre d’individus de control apariats no tractats.
La majoria dels participants de l’estudi (96%) eren homes, com és típic d’una població veterana, pel que aquests descobriments no poden generalitzar-se a les dones. Al voltant del 54% eren blancs, aproximadament el 29% eren negres i l’edat mitjana era d’aproximadament 60 anys. Prop del 20% tenia fibrosi avançada o cirrosi segons l’índex no invasiu FIB-4. Entre els pacients tractats, el 79% va assolir la RVS, o l’ARN del VHC no detectable va continuar 12 setmanes després de finalitzar el tractament, el que es considera una curació.
Durant el període de seguiment, 1.679 veterans no tractats, 633 dels tractats amb interferó pegilat/ribavirina i 255 dels tractats amb AADs van ser diagnosticats amb diabetis. Les taxes d’incidència de diabetis corresponents van ser 20,6, 19,8 i 9,89, respectivament, per 1.000 persones/any. El tractament contra el VHC es va associar amb una major reducció en la incidència de diabetis en persones amb fibrosi o cirrosi més avançada, segons Butt.
Si bé la incidència de la diabetis no va diferir significativament entre els pacients no tractats i els tractats amb interferó, va ser substancialment menor entre els tractats amb AADs. Les persones que van assolir la RVS amb qualsevol dels dos tipus de tractament van tenir menys probabilitats de desenvolupar diabetis que les persones sense RVS (13,3 vs. 19,2 per cada 1.000 persones/any). Però la diferència en el risc de diabetis es va deure més al tipus de tractament que a la presència o absència de RVS, segons Butt. Els AAD van reduir el risc de diabetis en un 52%, mentre que assolir una RVS va reduir el risc en un 19% més modest.
Butt va informar, a més, que les persones tractades amb AADs van tenir una major supervivència sense diabetis que les persones no tractades o les tractades amb interferó pegilat/ribavirina, tot i que no va haver-hi diferències significatives entre els pacients no tractats i els tractats amb teràpia basada en interferó.
“El tractament contra el VHC redueix significativament la incidència i el risc de diabetis subsegüent, que sembla estar impulsat en gran mesura pels règims AADs”, van concloure els investigadors. “El tractament del VHC amb règims AADs confereix beneficis més enllà del control virològic i pot ser útil per controlar o mitigar les complicacions extrahepàtiques del VHC”.
Font: infohep.org
Referència: Butt AA et al. Incient diabtes and glucose control after HCV treatment with DAAs in ERCHIVE. Conference on Retroviruses and Opportunistic Infections, Boston, abstract 88, 2019.
Notícia traduïda per l’ASSCAT
