El tractament amb antivirals d’acció directa és segur i eficaç en persones grans amb VHC

El tractament amb antivirals d’acció directa (AAD) és segur i eficaç en persones grans amb infecció pel virus de l’hepatitis C (VHC), segons una investigació alemanya publicada a Drugs & Aging.

Les persones grans (de 70 anys o més) tenien la mateixa probabilitat que les persones no ancianes de curar-se (93% enfront al 91%). La incidència d’events adversos greus va ser una mica major en les persones d’edat avançada, tot i que la taxa va ser baixa.

“Les taxes de RVS (resposta virològica sostinguda) en aquesta cohort de la vida real van ser en general altes, i no van mostrar diferències entre els grups d’edat. En conseqüència, l’edat no es va associar amb la RVS en l’anàlisi de regressió logística”, comenten els autors. “En general, el perfil de seguretat dels règims de tractament amb AADs en pacients d’edat avançada és favorable”. 

Els pacients es van inscriure en el Registre Alemany d’Hepatitis C (DHC-R), un estudi de cohort prospectiu, multicèntric i real. Els investigadors van observar que malgrat que la població infectada pel VHC està envellint, es sap molt poc sobre la demografia de més de 70 anys amb el VHC i la seguretat i eficàcia dels règims amb AADs en persones grans.

“L’envelliment de la població infectada amb el VHC i la disponibilitat de règims de tractament altament efectius i tolerables han portat a un augment en el nombre de pacients d’edat avançada que són elegibles per a la teràpia amb AADs”, observen els autors. “Fins i tot així, la nostra comprensió d’aquesta cohort de pacients infectats pel VHC amb respecte a les característiques epidemiològiques, l’èxit del tractament i la seguretat és limitada, ja que la gran majoria de les dades sobre el tractament amb AADs es limita a poblacions menors de 70 anys”.

Estratificant segons l’edat (ancians vs. no ancians), els investigadors van examinar les característiques demogràfiques de les persones que van començar els règims AAD completament orals després de setembre del 2014. Els resultats del tractament i la seguretat es van comparar entre els grups d’ancians i no ancians.

La població d’estudi va consistir en 7.133 persones, el 10% de les quals tenien 70 anys o més. La majoria dels participants eren de raça de blanca.

Va haver-hi algunes diferències demogràfiques i clíniques significatives entre els grups de pacients ancians i no ancians. Una major proporció de persones d’edat avançada eren dones (65% enfront al 39%). Les complicacions relacionades amb el fetge, inclosa la cirrosi, el carcinoma hepatocel·lular i el trasplantament de fetge, van ser més freqüents entre els ancians (44% enfront al 27%, 2,5% enfront a l’1,2%, 2,5% vs. 1,9%, respectivament). Diverses malalties associades amb l’edat avançada també van ser més prevalents en les persones d’edat avançada, incloses les malalties cardiovasculars, diabetis tipus 2 i la insuficiència renal (59% vs. 23%, 17% vs. 8%, 79% vs. 27%, respectivament). Pel contrari, els pacients no ancians tenien una major prevalença de trastorns psiquiàtrics, abús de drogues i alcohol i coinfeccions virals.

La forma de transmissió del VHC també difereix segons l’edat. Els productes sanguinis i els procediments quirúrgics o mèdics van ser la manera més comuna de transmissió entre les persones grans. En les persones més joves, l’ús de drogues i la transmissió sexual van ser les vies més freqüents de transmissió.

La taxa de resposta global al tractament va ser del 91% i va ser similar entre persones d’edat avançada i no ancianes (93% enfront al 91%). Les característiques basals i clíniques possiblement associades amb la resposta al tractament es van investigar en una anàlisi univariada i multivariada. L’edat no es va associar amb RVS12 en cap de les anàlisis.

En termes de seguretat, proporcions similars de persones grans i no ancianes van informar un o més events adversos (53% enfront al 55%).

La incidència d’events adversos greus, tot i que baixa, va ser més alta entre les persones grans que entre els individus no ancians (8% enfront al 4%). De manera similar, la incidència d’events adversos greus relacionats amb el fetge va ser més gran en els majors de 70 anys que en les persones més joves (2% enfront a l’1%). Aquest descobriment va ser atribuïble gairebé en la seva totalitat a la major incidència de carcinoma hepatocel·lular en persones d’edat avançada (0,9% enfront al 0,2%).

La taxa d’interrupció del tractament va ser baixa en els grups d’ancians i no ancians (0,7% enfront al 0,2%). Com s’esperava, la taxa de mortalitat va ser més gran entre els majors de 70 anys (0,4% enfront al 0,1%).

Els règims que contenen ribavirina van ser presos per aproximadament un terç de les persones en cada grup d’edat. Les persones majors eren més propenses que les persones no ancianes a una reducció de la dosi de ribavirina (25% enfront al 12%), però la taxa d’interrupcions de la ribavirina va ser similar, independentment de l’edat (1,5% enfront a l’1,4%).

“Els resultats informats demostren que els règims de tractament amb AADs són efectius i segurs en pacients ancians infectats amb VHC”, conclouen els autors. “No existeix un límit d’edat absolut pel tractament del VHC. En conseqüència, donat que la infecció no es reconeix amb freqüència, els hepatòlegs, metges geriàtrics i metges generals han de ser encoratjats a detectar el VHC en pacients d’edat avançada sempre que es detectin enzims hepàtics elevats o es sospiti malaltia hepàtica crònica”.

Font: infohep.org

Referència: Dultz G et al. Effectiveness and safety of direct-acting antiviral combination therapies for treatment of hepatitis C virus in elderly patients’ results from the German Hepatitis C Registry. Drugs & Aging, https://doi.org/10.1007/s40266-018-0572-0 (2018).

Notícia traduïda per l’ASSCAT