CROI 2018: Tenofovir DF no redueix el risc de transmissió de l’hepatitis B de mare a fill
Les mares que van prendre tenofovir disiproxil fumarato (Viread) durant l’embaràs no van tenir un risc significativament menor de transmetre el virus de l’hepatitis B (VHB) als seus nadons en comparació amb aquelles que van usar teràpia preventiva estàndard, segons un estudi presentat a la 25ª Conferència de Retrovirus i Infeccions Oportunistes (CROI 2018) durant la primera setmana de març a Boston.
Les taxes de transmissió del VHB van ser molt baixes en general, sense lactants en el grup de tenofovir i tres en els grups de profilaxi estàndard amb infecció confirmada de VHB als 6 mesos d’edat, va informar Gonzague Jourdain de l’Institut de Recherche Pour le Développement de Chiang Mai (Tailàndia).
El VHB és un virus transmès per la sang que pot transmetre’s de mare a fill durant la gestació o el part. Les mesures estàndard per prevenir la transmissió de mare a fill consisteixen en administrar al nadó anticossos injectats contra el VHB (immunoglobulina contra l’hepatitis B o IGHB) i la primera dosi de la vacuna contra el VHB.
L’estudi iTAP va ser un assaig clínic aleatoritzat per avaluar si el tenofovir, l’estàndard d’atenció pel tractament de l’hepatitis B crònica, podria reduir encara més el risc de transmissió perinatal quan s’agrega a les mesures preventives habituals. El tractament antiviral podria reduir el risc tant al reduir la càrrega viral del VHB de la mare com a l’actuar com a profilaxi pre-exposició pel lactant.
L’estudi va incloure 331 dones embarassades (mitjana d’edat de 26 anys), a 17 hospitals de Tailàndia, que tenien infecció crònica activa per VHB, indicades per l’antigen de superfície de l’hepatitis B (HBsAg) i l’antigen “e” de l’hepatitis B (HBeAg). Tenien una funció renal normal a l’inici de l’estudi, una preocupació perquè el tenofovir DF pot causar problemes renals en individus susceptibles. Les dones amb coinfecció per VIH o hepatitis C van ser excloses.
Les dones van ser assignades aleatòriament per rebre 300 mg de tenofovir DF o placebo un cop al dia començant a les 28 setmanes de gestació i continuant fins als 2 mesos posteriors al part. Els nadons van rebre IGHB i les dosis de la vacuna contra el VHB al néixer i als 1, 2, 4 i 6 mesos d’edat (el programa de vacunació infantil utilitzat al Regne Unit i als EUA i recomanat per l’Organització Mundial de la Salut només inclour tres dosis). Es va fomentar la lactància materna.
Va haver-hi 323 nascuts vius i 286 nadons van estar en seguiment durant 12 mesos. Aproximadament una quarta part dels naixements van ser per cesària, el que augmenta el risc de transmissió del VHB.
Com es va informar a la CROI de l’any passat i, tal i com va ser publicat recentment a ‘The New England Journal of Medicine’, no va haver-hi infeccions per VHB en el grup de tenofovir i tres infeccions (2%) en el grup de placebo als 6 mesos d’edat, d’acord amb les proves VHB ADN PCR.
A la CROI d’aquest any, els investigadors van informar que no es van observar infeccions addicionals en cap dels grups entre els 6 i els 12 mesos d’edat. Entre els 275 nadons avaluats per anticossos contra el VHB als 12 mesos, quatre d’ells, tots en el grup placebo, inclosos els tres nadons infectats, tenien nivells per sota de 10 UI/l, el que indica que la vacunació no va ser efectiva.
El tractament amb tenofivir DF generalment va ser segur i ben tolerat. Les dones en els grups de tenofovir i placebo van tenir taxes similars d’events adversos greus o de grau 3/4. Nou dones (6%) en el grup de tenofovir i sis (4%) en el grup de placebo van experimentar brots d’ALT (> 300 UI/l) després de suspendre el tractament, un efecte conegut de la suspensió antiviral.
La proporció de recent nascuts amb events adversos greus o de grau 3/4 també va ser similar tant en el grup de tenofovir com en el de placebo, i els paràmetres de creixement que van incloure pes, alçada i circumferència del cap van ser comparables als 12 mesos.
Un subestudi iTAP va examinar els canvis en la densitat mineral òssia entre les dones i els nadons. Tenofovir DF ha demostrat causar una petita quantitat de pèrdua òssia al prendre’l pel tractament del VIH. Un any després del part, els investigadors no van observar diferències significatives en la densitat òssia del maluc o la columna vertebral a les mares ni en la densitat òssia de la columna en els nadons (no es va provar el maluc) d’acord amb les exploracions amb DXA. Van concloure que qualsevol pèrdua òssia que pogués haver ocorregut amb l’ús de tenofovir a curt termini no va ser evident als 12 mesos. Una formulació més nova, tenofovir alafenamida o TAF (Vemlidy), és igualment eficaç contra el VHB i el VIH, però amb menys efectes adversos sobre els ossos i els ronyons.
“En un entorn on la taxa de transmissió de mare a fill del VHB era baixa amb l’administració d’immunoglobulina antihepatitis B i la vacuna contra l’hepatitis B en nadons nascuts de mares HBeAg-positivas, l’ús matern addicional de tenofovir DF no va donar lloc a una taxa de transmissió significativament menor”, van concloure els investigadors.
Els autors van observar que la taxa de transmissió del VHB en el grup placebo va ser baixa, ja que estudis previs han vist taxes de transmissió del VHB del 7% o més entre nadons nascuts de mares amb nivells elevats d’ADN del VHB, malgrat l’ús de profilaxi amb IGHB y VHB. L’addicció de tenofovir, per tant, podria ser beneficiosa per a dones embarassades amb alta càrrega viral de VHB. Tenofovir també pot reduir el risc si la primera dosi de la vacuna infantil es retarda després del naixement o si la mare es sotmet a una amniocentesi o part per cesària, van suggerir. Aquest estudi no va avaluar si el tenofovir funciona tan bé o potser millor que l’IGHB quan es combina amb la vacunació contra el VHB.
