Controls en els pacients que han obtingut una RVS després del tractament antiviral anti-VHC amb AADs

20/09/2017 | Articles, Articles ASSCAT

A dia d’avui, la informació científica, per guiar els metges sobre els controls necessaris que van a precisar els pacients que ja han assolit una Resposta Viral Sostinguda (RVS) és limitada. L’experiència sobre el seguiment dels casos post-RVS, amb els tractaments lliures de interferó, encara és relativament curta i el problema bàsic és saber què fer amb els pacients que arriben a la RVS: si necessiten seguir el seu control per un especialista o en un centre universitari o seria possible remetre’ls al metge de capçalera.

El problema es resumeix en que aquests pacients han de ser controlats i no poden ser donats d’alta immediatament. Altres qüestions que es plantegen són: com fer el seguiment i amb quines proves, amb quina freqüència i durant quant de temps.

En aquesta actualització de la pràctica clínica, publicada recentment, es presenten en base a les evidències científiques disponibles, algunes recomanacions sobre les millors pràctiques per a la cura dels pacients amb el virus de l’hepatitis C crònica (VHC) que han aconseguit una RVS.

Per als autors, l’objectiu d’aquesta actualització de la pràctica clínica és definir alguns principis clau en la cura de pacients amb infecció crònica pel VHC que han assolit una RVS després de finalitzar el tractament amb un règim d’AADs.

Les recomanacions exposades en aquesta revisió, realitzada per experts, es basen en les evidències disponibles: assaigs controlats aleatoris, estudis d’Observació i revisions sistemàtiques, incorporant l’opinió d’un expert quan sigui aplicable.

El resum de les recomanacions sobre les millors pràctiques (RMP) publicades en l’article és el següent:

RMP 1: La RVS s’ha de confirmar amb un RNA del VHC, indetectable a les 12 setmanes després de finalitzar el tractament amb AADs.

RMP 2: Es recomana que es faci de rutina, la confirmació de la RVS a les 48 setmanes després de la fi del tractament. La realització de la prova de l’RNA del VHC a les 24 setmanes després del tractament ha de considerar-se a nivell del pacient individual.

RMP 3: La pràctica rutinària de l’RNA del VHC més enllà de 48 setmanes després del final del tractament per avaluar una possible recaiguda virològica no està recolzada per l’evidència disponible. És recomanable realitzar proves periòdiques de l’RNA del VHC només en pacients amb factors de risc de reinfecció.

RMP 4: La vigilància pel risc de desenvolupar un hepatocarcinoma (HCC), en pacients amb fibrosi hepàtica avançada, amb imatges hepàtiques i eventual determinació en sang d’alfa-fetoproteïna (AFP) s’ha de fer dues vegades a l’any, amb una durada indefinida en tots els pacients amb fibrosi en estadi F3 o amb cirrosi hepàtica post-RVS.

RMP 5: No es recomana vigilància per al HCC en pacients amb fibrosi en estadis F0-F2 després de la RVS.

RMP 6: Actualment, no s’aconsella una major freqüència de cribratge del HCC en el context immediat post-RVS.

RMP 7: Independentment de la RVS, es recomana una exploració endoscòpica inicial per a l’estudi de possibles varius esòfag-gàstriques en tots els pacients amb cirrosi hepàtica.

RMP 8: Aquesta endoscòpia, es repetirà, als 2 i 3 anys, en els pacients cirròtics post-RVS, si no es van identificar varius o existien varius petites en l’examen inicial.

RMP 9: Si no s’identifiquen varius a l’endoscòpia del segon o el tercer any post-RVS, no cal fer noves endoscòpies, però s’hauria de considerar individualment una endoscòpia de detecció si hi ha circumstàncies de risc de cirrosi progressiva.

RMP 10: L’avaluació de la fibrosi post-RVS amb mètodes no invasius, com la elastografia hepàtica per apreciar la progressió o regressió de la fibrosi i per guiar el maneig clínic pot ser considerada individualment. Però, la millora de la fibrosi, en l’actualitat, no altera la freqüència de la vigilància de l’HCC.

RMP 11: Als pacients que han aconseguit la RVS se’ls ha d’informar i aconsellar en relació a les causes de lesió hepàtica, que poden afavorir la progressió de la fibrosi hepàtica de forma independent com l’alcohol, el fetge gras, i altres hepatotoxinas potencials, i si s’eleven els nivells dels enzims hepàtics, es necessitaran noves investigacions per establir l’origen de la lesió del fetge.

Font: American Gastroenterological Association Institute Clinical Practice Update—Expert Review: Care of Patients Who Have Achieved a Sustained Virologic Response After Antiviral Therapy for Chronic Hepatitis C Infection. Gastroenterology 2017;152:1578–1587. Ref. Ira M. Jacobson, Joseph K. Lim and Michael W. Fried.

Article elaborat per l’ASSCAT

20/09/2017

SEGUEIX-NOS A LES NOSTRES RRSS

ET PODRIA INTERESSAR

Des d´aquí pots compartir aquesta publicació. Gràcies!

Related Post