by Elena M. Estrada | 01/12/2021
Investigadors del Clínic-IDIBAPS i del CIBEREHD han participat en un nou article de revisió sobre la cirrosi hepàtica publicat a la revista The Lancet.
En concret, Pere Ginés, cap del Servei d’Hepatologia del Clínic i del grup d’investigació sobre ‘Malalties cròniques del fetge: mecanismes moleculars i conseqüències clíniques de l’IDIBAPS’, i cap de grup del CIBEREDHD, és el coordinador del treball.
La cirrosi hepàtica, amb independència del seu origen (infecció per hepatitis B o C, malaltia de fetge gras no alcohòlic o consum d’alcohol) és una malaltia prevalent a tot el món amb una elevada mortalitat associada.
És responsable de prop d’un milió de morts al món cada any, dos milions si es tenen en compte les causes víricas de la malaltia i el càncer hepàtica, que pel general s’associa amb la cirrosi. A més, provoca un gran nombre d’hospitalitzacions que tenen un impacte molt negatiu en els sistemes sanitaris.
La cirrosi apareix després d’un llarg període d’inflamació en el fetge de forma contínua que provoca una fibrosi hepàtica, en la qual el teixit normal del fetge és substituït per cicatrius de teixit fibrós i nòduls hepàtics, i que afecta al funcionament normal de l’òrgan.
Aquesta malaltia evoluciona des d’una fase asimptomàtica, anomenada cirrosi compensada, fins a la fase simptomàtica, o cirrosi descompensada. El maneig de la cirrosi hepàtica es centra en el tractament de les causes i complicacions i pot acabar requerint un trasplantament de fetge en algunes ocasions.
L’article de revisió aprofundeix en la càrrega que suposa aquesta malaltia en el sistema sanitari, les causes i factors de risc i les recomanacions pel diagnòstic i tractament. “Posem un especial focus en la detecció precoç de la malaltia, gràcies a nous sistemes de cribratge per detectar la malaltia hepàtica de forma temprana, i la prevenció de les complicacions de la cirrosi”, explica Ginés.
L’article descriu també els mecanismes fisiopatològics que intervenen en la progressió i les complicacions per posar les bases del tractament de la malaltia. Els autors de l’article resumeixen el tractament de les diferents complicacions en base a l’evidència científica, pel que constitueix un resum excel·lent per a què els professionals sanitaris puguin tenir solucions als seus dubtes o preguntes sobre el tractament en un sol article sense haver de recórrer a múltiples publicacions.
La revisió, a més, dedica un apartat al paper de les infermeres en la cura del pacient amb cirrosi hepàtica. En els últims 20 anys, les infermeres s’han incorporat al tractament de diferents malalties cròniques com la diabetis o les malalties pulmonars, el que no ha succeït en les malalties hepàtiques.
La cirrosi és una malaltia en la qual es poden realitzar grans innovacions en cures infermeres degut a les característiques i la progressió de la malaltia.
L’atenció als pacients amb cirrosi inclou actuacions tant a nivell hospitalari com comunitari. “Les infermeres no només proporcionen continuïtat en la cura del pacient, sinó que també fomenten la responsabilitat i proporcionen l’educació terapèutica per a què el propi pacient cuidi de si mateix. Les infermeres han de jugar un paper important en la detecció i la cura dels pacients amb cirrosi hepàtica”, senyala Núria Fabrellas, una de les autores de l’article, infermera i Professora Titular d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut del Campus Clínic de la Universitat de Barcelona, membre de l’equip de l’IDIBAPS i del CIBEREHD.
Font: infosalus.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
by Elena M. Estrada | 30/11/2021
L’ASSCAT ha elaborat un document amb 10 preguntes freqüents sobre el carcinoma hepatocel·lular o hepatocarcinoma (HCC). Totes elles són preguntes que responen a les qüestions més comuns sobre el càncer de fetge i que, molts cops, ens pregunten les persones que realitzen consultes a l’Associació.
Preguntes freqüents sobre l’Hepatocarcinoma (HCC)
1.- Quin és el càncer hepàtic primari més freqüent?
És el Carcinoma Hepatocel·lular (HCC, en les seves sigles en anglès) o Hepatocarcinoma, que s’origina en les cèl·lules hepàtiques (hepatòcits) i integra aproximadament el 90% de tots els casos de càncer primari de fetge. La seva elevada freqüència, és el setè tipus de càncer més freqüent a nivell mundial, la seva elevada mortalitat i la seva possilitat de prevenció fan que aquest tipus de càncer sigui un problema de Salut Pública global.
2.- Qui té un risc major de desenvolupar Hepatocarcinoma (HCC)?
Les persones que tenen un risc conegut són els pacients amb malaltia crònica del fetge, els pacients que pateixen cirrosi i que en un elevat percentatge poden romandre asimptomàtics (cirrosi compensada) durant anys. Totes les malalties del fetge que cursen amb fibrosi progressiva poden ser oncogèniques.
Les causes de la malaltia hepàtica més comunes són: infecció pel virus de l’hepatitis B o pel virus de l’hepatitis C, consum nociu d’alcohol, esteatohepatitis no-alcohòlica (actualment anomenada hepatitis metabòlica), hepatitis autoimmunes, etc., són prevenibles o tractables. L’hepatocarcinoma es podria prevenir? Com es realitza la prevenció de l’Hepatocarcinoma (HCC)?
És fonamental disposar de la vacuna preventiva front a l’hepatitis B, ja que en els països on fa ja dècades que s’administra s’ha demostrat una menor incidència d’HCC, per exemple, a Taiwan. En el cas de l’hepatitis per VHC no es disposa de vacuna, però el tractament actual amb AADs, eficaç en tots els genotips del VHC i curatiu en més del 95%, permet trencar la cadena de transmissió i disminueix la incidència d’HCC si el pacient rep el tractament en les fases precoces. En relació a la ingesta nociva d’alcohol, amb la finalitat d’evitar patologies greus i càncer, s’haurien d’instaurar pautes d’informació i control a nivell legal i d’impostos als països. Així com establir pautes per un estil de vida saludable, alimentació correcta i afavorir la realització d’exercici físic per evitar en la mesura del possible l’obesitat en la població des de l’edats infantil.
3.- Com es diagnostica l’Hepatocarcinoma?
El diagnòstic de l’hepatocarcinoma (HCC), en la gran majoria de casos, es realitza per mètodes no invasius als programes de cribratge, és a dir, no és precís fer una biòpsia del tumor i es fa per mètodes radiològics. El més habitual és que es detecti en una ecografia abdominal programada en l’estudi de cribratge, que recomana el control cada 6 mesos en els pacients amb hepatopatia crònica.
En el pacient amb diagnòstic ecogràfic i degut a les característiques vasculars del tumor, es confirma el diagnòstic mitjançant tècniques d’imatge dinàmiques i amb contrast (TAC / RM). En cas que el patró captació no sigui el característic mitjançant aquestes tècniques d’imatge, haurà d’efectuar-se una biòpsia de la lesió.
4.- Quin valor diagnòstic té la determinació en l’analítica de l’alfa-fetoproteïna (AFP) com a marcador tumoral a l’hepatocarcinoma (HCC)?
L’alfa-fetoproteïna (AFP) és una proteïna que normalment només es produeix en el fetus durant el seu desenvolupament. Si apareix en adults, pot servir com un marcador tumoral. Però els nivells elevats d’AFP en ocasions es produeixen per la inflamació hepàtic (fals positiu) per diferents motius i un elevat percentatge de casos d’HCC confirmats no tenen una elevació de l’AFP. És per això que, a les guies clíniques de l’EASL (European Association for the Study of the Liver), no s’inclou la determinació de l’AFP en les proves de cribratge i detecció precoç de l’HCC, estableixen que com screening s’ha de realitzar una ecografia abdominal cada 6 mesos amb o sense AFP.
5.- Per què és important el diagnòstic precoç de l’Hepatocarcinoma (HCC)?
Al confirmar el diagnòstic d’HCC en un pacient portador d’una malaltia crònica del fetge (cirrosi hepàtica / fibrosi avançada del fetge) que pot estar en una fase asimptomàtica, s’aplica una classificació pronòstica o estadiatge que comprèn la informació necessària per establir la teràpia a aplicar i el pronòstic estimat. Els tractaments recomanats i aplicables en les etapes més precoces tenen una major eficàcia.
6.- Com es classifica l’hepatocarcinoma (HCC)? Quin és el sistema d’estadiatge?
El sistema d’estadiatge, classificació pronòstica o fase en què es troba el tumor i l’equip multidisciplinari necessari pel maneig de l’HCC són crucials. L’estadiatge es realitza amb la classificació BCLC (Barcelona Clinic Liver Cancer) que aquest any commemora el 35è aniversari de la seva publicació i té en compte les característiques del pacient, del tumor i la funcionalitat del fetge.
L’equip multidisciplinari en l’HCC engloba totes les especialitats mèdiques o quirúrgiques rellevants en la pràctica clínica, que és clau des del primer moment en la presa de decisions i en la informació clau que van rebran els pacients i els seus familiars en un tumor que requerirà d’una estratègia diagnòstica i d’un tractament seqüencial o una combinació de teràpies.
7.- Quin és el paper de l’Equip Multidisciplinari (EMD) a l’Hepatocarcinoma (HCC) i per què és necessari?
El pacient que té un HCC presenta dues malalties principals: la cirrosi hepàtica, que és la seva malaltia de base, i el càncer. Precisa pel seu diagnòstic i cura diferents especialistes: hepatòlegs, oncòlegs, radiòlegs, radiòlegs intervencionistes, farmacèutics, equips d’infermeria, psicòlegs, treballadors socials, nutricionistes, etc. que han de compartir decisions i informació d’una forma integrada. Revistes científiques internacionals han publicat que treballant en equip s’aconsegueix una millor supervivència.
8.- Informació als pacients amb Hepatocarcinoma (HCC). La importància que el pacient i família estiguin ben informats
Després del diagnòstic, el pacient i els seus familiars estan en xoc, necessiten informació i respostes a les seves inquietuds. És primordial que el pacient tingui al seu abast professionals que atenguin amb paciència i empatia les seves preguntes i inquietuds i, cada cop més, es reconeix el rol de les associacions de pacients que han passat per situacions similars i les han pogut superar. A més, l’equip multidisciplinari és fonamental per compartir la informació i consensuar decisions diagnòstiques, clíniques i terapèutiques en base a l’evidència científica, doncs d’això dependrà l’esperit amb el qual els pacients afrontaran el seu dia a dia amb el tractament i l’evolució d’aquesta malaltia oncològica.
9.- Barreres actuals que hem detectat en els pacients hepàtics amb càncer de fetge
En base a les consultes que rebem a l’ASSCAT, hem detectat les àrees en què s’ha de treballar més: la informació i educació enfocades als pacients hepàtics, les seves famílies i a la població en general per ser un problema de salut pública global; la prevenció de les malalties hepàtiques mitjançant la vacuna protectora front a l’hepatitis B, els tractaments curatius anti-VHC que tallen la cadena de transmissió; i la difusió de consells institucionals i publicitaris sobre la importància de l’estil de vida saludable, que tenen conseqüències a nivell individual i col·lectiu i també amb la finalitat d’aturar els costos sanitaris derivats de la càrrega assistencial i terapèutica de les malalties cròniques hepàtiques i del càncer de fetge.
Es precisen més diagnòstics precoços, donat que es sap que és un càncer que anirà en augment i es coneixen les circumstàncies de risc per patir-lo, pel que s’han d’establir els mitjans tècnics i humans per tenir bons programes de cribratge. Es necessita disposar de tractaments accessibles i d’equips multidisciplinaris dedicats específicament a l’HCC. Així mateix, proposem una major participació de les associacions de pacients hepàtics per donar a conèixer més l’HCC, per informar i millorar la conscienciació social i política actuals, per millorar els resultats clínics i per afrontar l’estigma que existeix en torn a les malalties del fetge.
10.- Tractaments actuals de l’hepatocarcinoma (HCC) són els tractaments sistèmics?
El tractament de l’HCC ha millorat en els últims 10 anys. El tractament quirúrgic (resecció hepàtica i trasplantament de fetge) i/o tècniques d’ablació han estat els principals tractaments curatius en els casos d’HCC; no obstant, la seva aplicabilitat és limitada. Es requereix d’una estricta selecció dels pacients, amb el que s’han aconseguit millorar els resultats de la resecció quirúrgica, de l’ablació i de la supervivència 10 anys després del trasplantament de fetge.
Actualment, les teràpies sistèmiques, inclosos els inhibidors de punts de control immunològic (ICI), els inhibidors de tirosina quinasa (TKI) i els anticossos monoclonals, han demostrat relatius bons resultats comparant amb la teràpia oral per l’HCC en fase avançada. S’estima que aproximadament del 50% al 60% dels pacients amb HCC rebran teràpies sistèmiques al llarg de la seva vida, particularment en les etapes avançades de la malaltia. Aquest camp ha experimentat progressos en relació a la selecció dels pacients i amb el desenvolupament de teràpies sistèmiques en els últims 5 anys. Alguns estudis i assajos clínics han reportat un augment de la supervivència i de la qualitat de vida dels pacients.
*Podeu descarregar el document en PDF aquí.
by Elena M. Estrada | 30/11/2021
Lourdes Oña és la infermera responsable de la consulta monogràfica de malalties hepàtiques de l’Hospital Universitari Ramón i Cajal des de que aquesta es posés en marxa ja el 2015.
El motiu pel qual es va crear, explica, va ser el maneig dels pacients amb hepatitis C que llavors començaven a tractar-se amb els antivirals d’acció directa. Gràcies a aquests tractaments, els pacients amb hepatitis C s’han anat curant en la seva majoria i d’altres amb diverses patologies relacionades amb el fetge han anat guanyant terreny en aquesta consulta, com els que presenten cirrosi i molt especialment aquells que presenten un hepatocarcinoma cel·lular.
Lourdes forma part d’un equip multidisciplinari en què es decideix quins pacients poden beneficiar-se de la seva consulta d’infermeria i on el treball detalla, és molt variat i va des de la gestió de proves per a què aquestes es realitzin dins dels terminis establerts i es redueixi el nombre de cops que han d’anar a l’hospital fins a la gestió del transport en ambulància o d’un hospital de dia en el cas de pacients amb insuficiència renal.
Hepatocarcinoma cel·lular
Quan es tracta de pacients amb un hepatocarcinoma cel·lular en els quals la malaltia ha progressat i s’ha de recórrer a un tractament sistèmic, la seva tasca va més enfocada a la cura. “En aquests casos, fem una valoració per tenir una fotografia basal abans de començar el tractament. A més, els hi expliquem en què consisteix el tractament que se’ls hi ha prescrit, com prendre’l si és oral o quina és la periodicitat i com són els circuits en el cas del intravenós, quines són les precaucions que han d’adoptar en ambdós casos, els possibles efectes adversos que poden presentar-se i com actuar o quan alarmar-se i venir o contactar amb nosaltres. A més, es programen les següents visites, es fan les analítiques que precisi i el seguiment d’efectes secundaris”, detalla.
Com explica Lourdes Oña, “en alguns grups terapèutics, els efectes adversos són seriosos, per això, és molt important que fem un correcte seguiment, per assegurar-nos que hi ha una adequada adherència terapèutica. Hem de sonar suport i ajudar al pacient sempre, especialment si sorgeix quelcom que pot fer que abandoni el tractament; la nostra tasca aquí és fonamental”.
L’espectre de possibles efectes adversos en aquests casos és ampli, així, estan aquells relacionats amb la pell, la tensió arterial, les alteracions del ritme intestinal, el cansament, la hiporèxia… “la meva tasca és que sàpiguen que aquests efectes poden aparèixer i si és així que els hi donin la importància que tenen i coneguin com fer-los front. A més, sempre els hi donem l’opció de contactar amb nosaltres si veuen que se’ls hi escapa de les mans”.
L’empatia amb aquests pacients és fonamental i és que, com senyala Lourdes Oña, hi ha moments en què poden venir-se avall, per exemple, si es desestima el trasplantament hepàtic. “Quan això passa, el pacient sent que el sòl sobre el que trepitja comença a tremolar. Aquí hem de ser forts i donar-los suport, a ells i a les seves famílies”, afegeix.
Per aquesta infermera és una sort comptar amb consultes monogràfiques especialitzades com aquesta, no obstant, no tots els hospitals disposen d’elles, malgrat el benefici que suposa pels pacients. “Com a parts de l’equip multidisciplinari, cadascun aporta el seu coneixement i nosaltres som les expertes en la cura”, incideix.
L’estigma de la cirrosi
En el cas dels pacients que arriben a aquesta consulta i presenten cirrosi derivada del consum d’alcohol, aquesta infermera destaca l’estigma associat a la malaltia ja que tendeix a pensar-se que són persones que consumeixen grans quantitats d’alcohol quan la realitat no difereix tant del que la societat considera un consum moderat. “Socialment està molt acceptat el consum d’alcohol, tot es celebra menjant i bevent i la majoria de les persones creuen que la cirrosi només afecta als alcohòlics, però no és així. Més enllà d’una cervesa diària en la dona o dos en l’home és ja un consum de risc, tanmateix, la població no ho percep així i quan es parla de cirrosi es pensa en un perfil que no sempre correspon al real. Hem de fer un esforç en aquest sentit i educar en un consum responsable”, apunta.
Fetge gras
Lourdes Oña ha vist com en els sis anys al front d’aquesta consulta el perfil de l‘usuari ha anat canviant i ara, gràcies a tractaments capaços de curar l’hepatitis C, aquests pacients, raó per la qual es va crear la consulta, han passat a un segon pla. No obstant, malauradament, veu com s’està incrementant un nou perfil, el del pacient amb fetge gras no alcohòlic, vinculat a un estil de vida marcat per una mala alimentació i el sedentarisme. “La diabetis tipus 2, l’obesitat, la síndrome metabòlica… són tots factors de risc que podem prevenir i que, tanmateix, estan donant lloc a que cada cop hi hagi més persones amb fetge gras no alcohòlic que poden derivar en una cirrosi i acabar en consultes com la nostra”. Per això, conclou aquesta infermera, “és fonamental que eduquem a la població en hàbits saludables. L’educació de la població en salut és una tasca eminentment infermera i hem d’actuar si volem evitar que les nostres consultes s’omplin de pacients que presenten cirrosi per aquesta causa amb tot el que això comporta”.
Font: diarioenfermero.es
Notícia traduïda per l’ASSCAT
by Elena M. Estrada | 29/11/2021
Una nova investigació quantifica la reducció de la mortalitat a partir del Pla Nacional que es va impulsar el 2015.
Un equip d’investigadors de l’Escola Nacional de Sanitat de l’ISCIII han publicat a la revista Hepatology un estudi els resultats del qual confirmen que la possibilitat dels pacients d’accedir de forma gratuïta als nous medicaments antivirals d’acció directa en el marc del Pla Nacional d’Hepatitis C, iniciat a l’abril del 2015, ha tingut un impacte molt favorable en la mortalitat relacionada amb aquesta malaltia a Espanya.
El treball està signat per Julieta Politi, Juan Miguel Guerras, Marta Donat, María Jose Belza y Gregorio Barrio, tots ells investigadors de l’ISCIII, juntament amb Elena Ronda, de la Universitat d’Alacant, i Enrique Regidor, de la Universitat Complutense de Madrid. Aquests investigadors, també membres del Ciber d’Epidemiologia i Salut Pública (Ciberesp), han examinat en aquest treball els canvis en la mortalitat relacionada i no relacionada amb l’hepatitis C en el període 2015-2018, i han comparat les dades amb el període 2001-2014.
Els resultats de l’estudi senyalen una important acceleració en la tendència descendent de les morts per hepatitis C, passant d’un descens del 3,2% anual en el període 2001-2014 a un 18,4% entre el 2015 i el 2018. A més, el descens en les morts per altres causes relacionades amb l’hepatitis C, com l’hepatocarcinoma i el VIH, també es va accelerar.
En canvi, la mortalitat per cirrosi va continuar descendiment al mateix ritme, i la mortalitat per altres causes no relacionades amb l’hepatitis C va disminuir el seu descens en el mateix període de temps.
La infecció per hepatitis C continua sent una causa important de morbiditat i mortalitat hepàtica en molts països. Sense tractament adequat, entre un 75 i un 85% d’aquestes infeccions evolucionen a hepatitis cròniques, de les quals alhora un 10-20% generen cirrosi hepàtica o hepatocarcinoma, el que eleva considerablement el risc de mortalitat prematura.
Fins a l’arribada de la segona generació d’antivirals d’acció directa el 2014, els esforços per reduir la càrrega de malaltia per hepatitis C havien estat poc efectius, però aquests nous antivirals van canviar de forma radical el panorama, ja que suposaven un tractament curt, senzill i ben tolerat pels pacients. Més del 95% de les persones amb hepatitis C tractades amb aquests nous antivirals mostren nivells indetectables en sang de l’ARN del virus, el que suposa un augment molt significatiu en els nivells de curació de la malaltia.
Pla Nacional d’Hepatitis C
L’aparició d’aquests antivirals altament eficaços va derivar en el desenvolupament i publicació del Pla Nacional d’Hepatitis C a l’abril del 2015 per promoure un diagnòstic i tractament adequats, ja que l’hepatitis C s’havia convertit en la principal causa infecciosa de càrrega de morbiditat a Espanya a la dècada 2000-2009. Tanmateix, fins a la data, l’evidència sobre l’efecte dels nous tractaments en la reducció de mortalitat relacionada amb hepatitis C era limitada.
En els últims anys l’aparició dels nous antivirals d’acció directa ha revolucionat el tractament de l’hepatitis C, augmentant de forma molt significativa les curacions entre els pacients, també els inclosos en grups de molt alt risc, com els consumidors de drogues injectables. Aquests fàrmacs, juntament amb els nous mètodes de cribratge, han portat al llançament de nous objectius, molt més ambiciosos: l’OMS confia en què el 2030 s’hagin reduït les noves infeccions en un 90% i que les morts hagin disminuït un 65%.
Els resultats de l’estudi posen de manifest l’avantatge de comptar amb una estratègia nacional que ha permès l’accés universal i sostenible al tractament gratuït amb fàrmacs d’alt cost, i consoliden les opcions a mig-llarg termini d’eradicació de l’hepatitis C a Espanya, un objectiu que encara ha de superar reptes pendents com el maneig i extensió de possibles cribratges, l’accés global a tractaments i una atenció especial a poblacions marginals i de risc.
Font: redaccionmedica.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
by Elena M. Estrada | 29/11/2021
En una revisió publicada a la revista Nature Reviews Gastroenterology & Hepatology també senyalen que el tractament ha d’incloure estratègies per modular la resposta immune en lloc d’inhibir-la.
Un grup d’investigadors de l’Institut Ramón i Cajal d’Investigació Sanitària (Irycis) ha publicat un treball a la revista Nature Reviews Gastroenterology & Hepatology en el qual revisen la disfunció immunològica associada a la cirrosi (CAID, en les seves sigles en anglès). Entre d’altres aspectes, destaquen la inflamació sistèmica i la immunodeficiència com a punts clau de la CAID. A més, expliquen que la seva intensitat varia segons l’etapa de la cirrosi.
Aquesta revisió actualitza i reuneix el coneixement més recent sobre les alteracions immunes associades a la cirrosi en les seves diferents etapes. També descriu la contribució del fetge a la resposta immune. En el treball participa com autor principal de la revisió el Dr. Agustín Albillos, del Grup Malalties Hepàtiques i Digestives de l’Irycis i cap de Servei de Gastroenterologia de l’Hospital Ramón i Cajal. També participa el Dr. Melchor Álvarez-Mon, catedràtic de Medicina de la Universitat d’Alcalà i responsable del Grup Medicina Individualitzada Traslacional en Inflamació i Càncer i la Dra. Rosa Martín-Mateos, facultativa del Servei de Gastroenterologia i integrant del Grup.
La cirrosi es considera una malaltia sistèmica ja que afecta a la majoria dels òrgans i sistemes corporals, inclòs el sistema immunològic. Quant a la CAID, es refereix a l‘ampli espectre d’alteracions immunes presents en la malaltia hepàtica en la seva etapa terminal. D’altra banda, aquesta disfuncion immunològica es caracteritza per dos components clau: inflamació sistèmica i deficiència immunològica. Aquests mostren intensitat variable depenent de l’estat de la malaltia i de l’aparició d’events com infeccions bacterianes.
Paràlisi immune intensa i risc d’infeccions
D’altra banda, existeixen dos fenotips immunes diferents per CAID: el fenotip inflamatori sistèmic de baix grau i el fenotip inflamatori sistèmic d’alt grau. El primer fenotip pot aparèixer en pacients amb malaltia compensada o descompensació clínica sense insuficiència orgànica. En aquest fenotip, hi ha una activació immune exagerada, però la resposta efectora no està marcadament compromesa.
Mentre que el segon fenotip es presenta en pacients amb insuficiència hepàtica aguda sobre crònica. Aquesta situació clínica es caracteritza per descompensació, insuficiència orgànica i alta mortalitat a curt termini. Juntament amb la inflamació d’alt grau, aquest fenotip de CAID inclou una paràlisi immune intensa que augmenta críticament el risc d’infeccions i empitjora el pronòstic.
D’altra banda, els especialistes adverteixen que la intensitat de CAID té conseqüències importants en la progressió de la cirrosi i es correlaciona amb la gravetat de la insuficiència hepàtica, la translocació bacteriana i la insuficiència orgànica. En l’actualitat, s’estan avaluant en estudis preclínics i clínics les teràpies dirigides a la modulació de la resposta immune disfuncional.
En aquesta revisió també es fa referència al tractament de CAID. Així, els especialistes aclareixen que la teràpia “ha d’incloure estratègies per modular, en lloc d’inhibir, la resposta immune”. El motiu és que la supressió o estimulació de la resposta inflamatòria podria augmentar el risc d’infecció o empitjorar la immunopatologia, respectivament.
Font: isanidad.com
Notícia traduïda per l’ASSCAT
