4 preguntes sobre els reptes de diagnòstic en NAFLD

19/05/2020 | Notícies de premsa

La malaltia del fetge gras no alcohòlic (NAFLD, en les seves sigles en anglès) és una de les causes més comunes de malaltia hepàtica als Estats Units.

Segons l’Institut Nacional de Diabetis i Malalties Digestives i Renals dels Instituts Nacionals de Salut, entre el 30% i el 40% dels adults tenen NAFLD i entre el 3% i el 12% dels adults tenen esteatohepatitis no alcohòlica (NASH, en les seves sigles en anglès).

Les opcions de tractament per a NAFLD i NASH són limitades. Tanmateix, hi ha noves opcions de tractament farmacològic a l’horitzó, el que fa que el diagnòstic precís i l’estadificació de la malaltia siguin una prioritat.

Gastroenterology Consultant va parlar amb Manal Abdelmalek, doctora de la Facultat de Medicina de la Universitat de Duke, a l’American Scientific of Gastroenterology (ACG) 2019, reunió científica anual i curso de postgrau, on va parlar sobre els reptes associats amb el diagnòstic i estadificació de NAFLD i NASH.

Quin creus que és el major repte en el diagnòstic de NAFLD i NASH?

El major repte amb el diagnòstic no és tan l’avaluació de la presència o absència de la malaltia, ja que podem usar imatges d’ultrasonografia o enzims hepàtics només per estratificar el risc de la gravetat de la malaltia. Si bé podem diagnosticar fàcilment la presència de NAFLD a través d’imatges o la determinació de factors de risc metabòlic en presència d’elevació inexplicada d’enzims hepàtics, encara no hem pogut utilitzar aquestes modalitats de diagnòstic simples per identificar als pacients que poden tenir resultats clínics negatius de NAFLD i NASH o tenen fibrosi hepàtica avançada subjacent. A més, les proves de diagnòstic que estarien fàcilment disponibles en el consultori del metge d’atenció primària o de l’endocrinòleg poden no estar disponibles en el consultori d’un gastroenteròleg.

Quins biomarcadors creus que són els més útils pel diagnòstic?

Existeix un panorama evolutiu de proves no invasives per a biomarcadors (elastografia transitòria, elastografia de ressonància magnètica i biomarcadors basats en sèrum per algoritmes) que es poden emprar per estratificar el risc en pacients amb fibrosi hepàtica avançada. Els algoritmes podrien incloure la puntuació de fibrosi NAFLD o la puntuació de fibrosi-4 (FIB-4). La prova de fibrosi hepàtica millorada (ELF) encara no està aprovada pel seu ús als Estats Units, però potencialment pot ajudar a estratificar a les persones amb el major risc de fibrosi hepàtica avançada. Malauradament, la sensibilitat i especificitat òptimes per a totes aquestes proves encara no són el suficientment ideals per a les proves basades en la població. El seu rendiment pot variar segons la població per a la qual s’usen les proves. Llavors, encara tenim un llarg camí per recórrer.

Per què és important que un gastroenteròleg sàpiga com diagnosticar i estadificar adequadament NAFLD o NASH?

És important tenir en compte que una minoria de pacients a tota la població de pacients amb fetge gras no alcohòlic té una progressió de la malaltia que és el suficientment significativa com per provocar un augment de la morbiditat i mortalitat per NAFLD. Per tant, no és pràctic avaluar i tractar a totes les persones amb esteatosi hepàtica benigna, o fins i tot a aquells amb malaltia del fetge gras potencialment lleu, si del contrari viuran i moriran amb la seva malaltia. L’excepció a això és si és imprescindible tant des del punt de vista de la utilització de l’atenció mèdica com per a la gestió de recursos simplement poder seleccionar-los de la població en risc. Els pacients que tindran un resultat clínic negatiu o aquells que necessitaran un maneig d’atenció clínica més personalitzat, ja sigui vigilància pel carcinoma hepatocel·lular (CHC), detecció de varius esofàgiques o per definir qui té la major necessitat de fàrmacs i/o teràpies quan estiguin disponibles.

Quines són les conclusions clau pels especialistes sobre els mètodes actuals de diagnòstic i estadificació per a NAFLD i NASH?

Els missatges clau pels especialistes són, en primer lloc, necessitem emprar els nostres algoritmes clínics per identificar als pacients amb major risc. En poques paraules, els pacients amb major risc tendeixen a ser pacients que tenen 3 o més factors de risc en la síndrome metabòlica, la presència de diabetis, són majors de 50 anys o tenen un familiar de primer grau amb cirrosi inexplicada. En segon lloc, hem de definir als pacients en funció de factors de risc clínic o mesures substitutives que poden ajudar-nos a estratificar el risc d’aquells pacients que estan potencialment més avançats. Necessitem poder usar FibroScan® o elastografia transitòria elàstica, potser fins i tot usar un d’aquests en combinació amb biomarcadors basats en sèrum com el FIB-4, la prova ELF o la puntuació de fibrosi NAFLD, per poder estratificar a aquests pacients per a la cura i maneig adequat. El tercer missatge clau és que hem estat en un camp en el qual es podria argumentar que, en absència de tractaments terapèutics, una identificació més proactiva dels pacients va ser quelcom inútil. No obstant, hi ha noves teràpies a l’horitzó. Estem en un moment en què en realitat poden prestar teràpies per canviar la història natural de la malaltia.

 

Font: consultant360.com

Notícia traduïda per l’ASSCAT

19/05/2020

SEGUEIX-NOS A LES NOSTRES RRSS

PRÒXIMS ESDEVENIMENTS

No event found!

ET PODRIA INTERESSAR

Related Post